Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85981 | Església de Sant Pere de Vilanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-pere-de-vilanova | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Jaume de Vilanova', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 393-395. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 73, 107, 197-198. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Pere de Vilanova', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1073-1074. | XI-XII | En ruïnes, pendent d'una excavació i/o consolidació | Ruïnes de l'església de Sant Pere de Vilanova, emplaçades sobre un petit promontori uns 300 metres al nord-est del mas Vilanova i amb perfecta comunicació visual amb el mas. Se'n conserven els fonaments del perímetre del temple fins a una alçada d'un metre aproximadament. Es tracta d'una església d'una sola nau, capçada amb absis semicircular orientat cap a llevant. La nau mesura 8 m de llarg per 2,9 d'ample. La part de l'absis és la que ha conservat en millors condicions el seu parament, fet amb carreus petits i allargats ben disposats en filades. La part de l'inici de la nau es troba més esfondrada. Per les seves característiques podria correspondre a una construcció de finals del segle XI. | 08258-141 | Prop del mas Vilanova, al sector nord-est del terme municipal | El lloc de Vilanova, dins del terme del castell d'Oló i de la parròquia de Santa Maria d'Oló, apareix documentat l'any 1093. Les primeres notícies són de l'església de Sant Jaume de Vilanova, que és una construcció romànica de finals del segle XI o principis del XII. L'any 1175 s'esmenta en el testament d'Arnau d'Oló, pertanyent a la família dels senyors del castell d'Oló. També hi ha altres referències, sobretot deixes de la Cúria Fumada de Vic, entre 1243 i 1372. Després sembla que devia quedar fora de culte. Cal dir que dins l'heretat del mas Vilanova hi havia una altra església: Sant Pere de Vilanova. Apareix documentada el 1063, i novament el 1206 juntament amb Sant Jaume, i al segle XIV se'n perd el rastre. Des d'aleshores devia quedar abandonada. Les restes d'aquesta església van ser identificades entorn de 1990, quan es preparava el llibre “Oló, un poble, una història”, i més o menys la notícia es recull en aquesta publicació (PLADEVALL, 1991: 197) i en la Catalunya Romànica (BENET i altres, 1984: 394). Actualment es pot confirmar plenament la seva existència. Segons la gent de la zona, el lloc on es troben les ruïnes es coneixia com el Serrat o el Turó de Sant Pere. | 41.8932800,2.0845900 | 424061 | 4638332 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85981-foto-08258-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85981-foto-08258-141-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85982 | Els Clapers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-clapers | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 52. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 72, 107, 206. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 08. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada en una zona alta enmig d'una gran plana. Consta d'un gran cos residencial de planta irregular (de planta baixa més dos pisos) amb coberts al sud-est i est tot formant un gran pati central (on hi havia l'era) i també amb una capella, situada a l'angle nord-est. La casa sembla composta per dues meitats. El nucli originari es trobava a la part de la dreta i tenia adossat un interessant celler de tradició gòtica, amb arcs i voltes apuntades. Al segle XVIII tota aquesta part es remodelà i s'amplià cap a ponent. A aquesta època podria correspondre el portal adovellat de l'entrada. Probablement ja al segle XIX la casa s'hauria allargat per davant amb un cos porxat. Així, la façana principal que n'ha resultat queda dividida en dues parts: la meitat dreta es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb un porxo a la planta baixa cobert amb volta d'aresta. La meitat esquerra, té un porxo diferent, antigament sostingut amb bigues de fusta, i una àmplia galeria amb quatre arcades al primer pis. La resta de façanes, igual que la principal, són a pedra vista i fruit de remodelacions diverses. A llevant hi havia un pas elevat que comunicava amb el cor de l'església, però l'obertura ha estat tapiada. La façana posterior tenia una eixida amb quatre arcades de maons, actualment tapiada, i una cisterna. Per la banda de ponent la casa és més alta a conseqüència d'un pendent del terreny. En algun moment es va remodelar el pati central i s'hi habilità un femer a la part dessota. L'interior de la casa estava compartimentat en dos pisos: un per als amos i un altre per els masovers. S'hi conserven dues tines. | 08258-142 | Sector sud-est del terme municipal | En època medieval aquest mas apareix documentat amb les denominacions de Clapers o Desclapers. La primera referència que en coneixem és de 1312, quan Gerald Desciuró, porter o guardià del castell d'Oló, va donar a Pere Gurri, rector de Sant Joan d'Oló, un alou de terres que era de la propietat del mas Clapers o Desclapers (PLADEVALL, 1991: 56). L'any 1394 un tal Berenguer de Clapers, cal suposar que el cap de casa d'aquest mas, consta en la llista dels veïns que van participar en l'assemblea per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló. Aleshores pertanyia a la parròquia de Santa Maria d'Oló. En el fogatge de 1553 hi consta Joan Clapés, en aquest cas de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII la família Clapés continuava al front del mas, tal com queda testimoniat en dues inscripcions on hi figura Francisco Clapés. Sembla que entorn de 1728 i 1735 el mas s'hauria ampliat considerablement. Al segle XIX hi ha constància que els propietaris eren la família Postius. Un membre d'aquesta família consta en una inscripció que hi ha en un pont proper, però ja en terme d'Avinyó. El devia finançar el propietari del mas, interessat en facilitar la comunicació amb Horta d'Avinyó, on s'enllaçava amb la carretera. El 1853, tal com indica una inscripció, es va construir la capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, al costat mateix de la casa. Els Clapers tenia un molí fariner, que està situat a la riera de Malrubí (entre Vilagonella i el Berenguer), però ja en terme d'Avinyó. Actualment sols en resta un pany de paret de grossos carreus i al costat l'ample rec i la bassa (AYMAMÍ; PALLARÈS, 1994: 52). Segons informació oral, l'últim membre de la família Postius va morir sense descendència el 1917, a causa de l'epidèmia de grip. En aquesta data encara va tenir temps de fer obres, tal com es desprèn de la inscripció en una reixa. Una descendent dels Postius, de Manresa, ha fet un treball escolar sobre la masia i la família. En aquesta època va comprar el mas un pastor de la muntanya, i després passà per diferents propietaris. En un document de 1941 consta que el propietari era Ramon Gasòliva Pons, que devia fer obres d'arranjament a la capella perquè rep permís del bisbe per celebrar-hi missa. També sembla que en va ser propietari un tal Ramon Prat. Entorn de 1960 els Clapers es va vendre a una indústria paperera que en va explotar el bosc. Llavors la casa va quedar abandonada. Quan aquesta empresa va fer fallida, pels volts de 1980, va comprar el mas Ramon Sala Casadesús, que durant els anys de la Guerra Civil, sent ell petit, havia viscut a la casa amb els seus pares que hi feien de masovers. A partir d'aleshores els Sala van rehabilitar progressivament el mas. Pels volts de l'any 2000 el fill, Xavier Sala Ribalta, va implementar-hi un projecte de casa de colònies; per això actualment els Clapers forma part de la xarxa d'albergs i cases de colònies. | 41.8200400,2.0313200 | 419550 | 4630249 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85982-foto-08258-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85982-foto-08258-142-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 08 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions:A la llinda d'entrada al celler: 1728 Francisco ClapesInscripció a la façana principal (reubicada): '1735 Francisco tengo por nombre para la Virgen servir y Clapés por sobrenombre paia con Crist'En una reixa interior: 1917Informació oral facilitada per Xavier Sala Ribalta | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 85983 | Capella dels Dolors del mas Clapers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-dels-dolors-del-mas-clapers | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XIX | Petita capella emplaçada al cotat del mas Clapers, dins la parròquia de Sant Joan d'Oló. És una construcció senzilla que consta d'una sola nau, amb una sagristia adossada a un lateral. La capella és alineada amb el mas, de manera que la façana principal queda encarada al sud-est. Té un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra amb una inscripció de la data 1853 i un gravat del Sagrat Cor. Més amunt té un petit òcul. Curiosament, el campanar d'espadanya no és col·locat a la façana principal, sinó en un lateral, mirant cap al mas Clapers. Sota el campanar hi havia un pas elevat que comunicava el mas amb el cor de l'església. Avui aquest pas ja no existeix i les obertures han estat tapiades. Els murs de la capella són arrebossats i pintats de blanc. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó amb llunetes. Té un petit cor a l'entrada, i conserva un interessant retaule inspirat en les formes del barroc final, amb una imatge en la fornícula de la Mare de Déu dels Dolors. | 08258-143 | Al mas Clapers, al sector sud-est del terme municipal | Al segle XIX hi ha constància que els propietaris del mas Calpers eren la família Postius. Un membre d'aquesta família consta en una inscripció que hi ha en un pont proper, però ja en terme d'Avinyó. El 1853, tal com indica una inscripció, es va construir la capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, al costat mateix de la casa. Segons informació oral, l'últim membre de la família Postius va morir sense descendència el 1917, a causa de l'epidèmia de grip. En aquesta data encara va tenir temps de fer obres, tal com es desprèn de la inscripció en una reixa. Una descendent dels Postius, de Manresa, ha fet un treball escolar sobre la masia i la família. En aquesta època va comprar el mas un pastor de la muntanya, i després passà per diferents propietaris. En un document de 1941 consta que el propietari era Ramon Gasòliva Pons, que devia fer obres d'arranjament a la capella perquè rep permís del bisbe per celebrar-hi missa. Es diu que el 1953 la capella es va pintar. També sembla que en va ser propietari un tal Ramon Prat. Entorn de 1960 els Clapers es va vendre a una indústria paperera que en va explotar el bosc. Llavors la casa va quedar abandonada. Quan aquesta empresa va fer fallida, pels volts de 1980, va comprar el mas Ramon Sala Casadesús, que durant els anys de la Guerra Civil, sent ell petit, havia viscut a la casa amb els seus pares que hi feien de masovers. A partir d'aleshores els Sala van rehabilitar progressivament el mas. Pels volts de l'any 2000 el fill, Xavier Sala Ribalta, va implementar-hi un projecte de casa de colònies; per això actualment els Clapers forma part de la xarxa d'albergs i cases de colònies. | 41.8201800,2.0314200 | 419559 | 4630265 | 1853 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85983-foto-08258-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85983-foto-08258-143-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Xavier Sala Ribalta | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85984 | Solà de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sola-de-sant-esteve | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 459, 472.. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 789. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 71, 72, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 10. | X-XIX | En ruïnes | Masia de grans dimensions i actualment en ruïnes, d'origen medieval, que està emplaçada en un terreny amb desnivell i terrassat vora la riera de Malrubí. Uns metres més avall, a l'altre costat del camí, hi ha el Molí del Solà. Era una de les masies més importants del terme, però va quedar abandonada i avui tan sols se'n conserven murs mig esfondrats, els quals marquen un perímetre construït molt ampli. Destaca un mur molt sòlid i de gran qualitat que s'aixeca a la part posterior, fet amb carreus ben escairats. A la part defora té adossada una tina i, a la part inferior d'aquest mur, hi devia haver el celler, que estava reforçat amb arcs diafragmàtics. La resta de murs de la casa es conserven més parcialment i fins a una alçada desigual. A llevant hi ha una cambra coberta amb volta de pedra, tal vegada un femer. Al sector nord, darrera la casa, es conserven restes de coberts. | 08258-144 | Al sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. Segons un document de 1213, aquest any estava en possessió de la senyora del castell d'Oló, Elisenda d'Oló, i juntament amb el seu fill Pere i la muller d'aquest, Geralda, va vendre al sacerdot Constantí de l'Estany el mas Solà inferior, en el qual hi vivia Pere Batlle, per 300 sous. A més del mas també va vendre una llarga llista de drets que tenia sobre el terme: censos, jornals, dret de molinya o de moldre, ferreria, redempcions de persones, etc (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més endavant, el 1390, el mas era del mateix rei, Joan I. El 15 d'octubre aquest va vendre per 330 sous a l'abat de l'Estany tot el domini directe i qualsevol altre dret que tingués sobre el mas Solà, del terme del castell d'Oló (PLADEVALL, 1976: 789). Totes aquestes dades ens indiquen que era un mas important, i a més disposava d'un molí fariner. Els vestigis gòtics d'aquest molí ens informen que ja existia en aquesta època. També es dedueix que hi havia un mas Solà inferior i un de superior. Com a hipòtesi podem considerar que l'inferior podria ser el molí, que es troba just a sota de la casa principal. Precisament, el valor afegit d'aquest mas, que com hem vist pertanyia a les més altes instàncies, es devia al fet que tenia el seu molí i que devia generar unes bones rendes. Cal dir que, degut al fet que quedava força allunyat i incomunicat de la resta del terme i de la parròquia, durant una època les terres al voltant d'aquest mas eren un territori que formava una quadra amb autonomia civil, i per aquest motiu apareix de forma diferenciada en alguns documents. Probablement per això el mas no consta en el fogatge de 1515, però sí en el de 1553, on hi apareix Valentí Solà, pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En els segles següents gairebé no en coneixem informació, però ben segur que va continuar sent un dels masos més importants. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682 es va erigir una capella dedicada a Sant Esteve i situada a uns 300 metres de la casa. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. La capella devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment aquesta imatge es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. Segons fonts orals, entorn del segle XIX un pastor del Solà de Sant Esteve que havia acumulat estalvis va fer una deixa testamentària perquè cada any, per la festa major de la parròquia de Sant Joan d'Oló, es fes el repartiment d'un panet en sortir de missa. Aquest costum es va mantenir fins els volts de 1950. En plena Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del terme. La masia va ser habitada almenys fins a la dècada de 1960. Segons el cadastre, el 1965 encara s'hi van fer obres. Després va restar abandonada. Pel que fa al molí, encara funcionava fins els volts de la dècada de 1940. Més endavant, la família dels moliners es va traslladar al Molí del Perer ja que, pel fet d'estar situat aigües amunt de la riera de Malrubí, tenia més cabal. Fa uns anys a la casa del molí s'hi va construir un cos adossat amb la intenció de crear-hi una casa de colònies, però finalment el projecte es va traslladar a la Ruca, dins de la urbanització pròxima de l'Urbisol | 41.8160800,2.0391300 | 420194 | 4629802 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 10 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85985 | Molí del Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-sola-1 | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 52. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 459, 472.. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 789. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 71, 72, 111. | XIII-XX | Estructuralment bé, coberta en estat precari | Antic molí fariner, d'origen medieval, emplaçat uns 50 metres al sud-oest de la masia del Solà de Sant Esteve i vora la riera de Malrubí. És un bon exemple de molí de tradició medieval, ja que els seus elements principals presenten una factura de característiques gòtiques i de molt bona qualitat, especialment el pou de la bassa. El punt de captació on hi havia la resclosa del molí devia ser uns 500 m amunt de la riera de Malrubí. El rec desembocava en una bassa allargada, separada uns metres del molí pròpiament. El conjunt del molí consta de les antigues instal·lacions per moldre, al nord, i de la casa del moliner, a la banda sud i separada per un petit pati. El molí pròpiament és una edificació adossada a un terreny amb forta pendent. Consta d'un sòlid mur fet amb carreus ben tallats i té una única porta, amb arc adovellat, que dóna pas a una cambra coberta amb volta apuntada molt ben feta, que és on hi havia la mola. Les dues pedres de la mola es conserven a fora. El pou per on baixava l'aigua des de la bassa passa per la part de darrera fins al carcabà (on hi havia la roda hidràulica), que està situat a sota d'aquesta cambra. Desguassa uns metres avall, i encara es conserva el forat de sortida del carcabà. La casa del moliner és una construcció de petites dimensions però força antiga. És de planta rectangular (consta de planta baixa més un pis) i té adossat un cos de construcció recent. Les parets són de maçoneria i les finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Vora la casa hi ha un antic brollador per on baixava canalitzada amb canonades de plom l'aigua que sortia d'un sobreeixidor de la bassa. La bassa del molí devia servir també per regar una àmplia zona d'horts més al sud, a les terrasses que hi ha vora la riera, on encara s'hi troben nombrosos exemplars d'arbres fruiters. | 08258-145 | Prop del Solà de Sant Esteve, al sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. Segons un document de 1213, aquest any estava en possessió de la senyora del castell d'Oló, Elisenda d'Oló, i juntament amb el seu fill Pere i la muller d'aquest, Geralda, va vendre al sacerdot Constantí de l'Estany el mas Solà inferior, en el qual hi vivia Pere Batlle, per 300 sous. A més del mas també va vendre una llarga llista de drets que tenia sobre el terme: censos, jornals, dret de molinya o de moldre, ferreria, redempcions de persones, etc (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més endavant, el 1390, el mas era del mateix rei, Joan I. El 15 d'octubre aquest va vendre per 330 sous a l'abat de l'Estany tot el domini directe i qualsevol altre dret que tingués sobre el mas Solà, del terme del castell d'Oló (PLADEVALL, 1976: 789). Totes aquestes dades ens indiquen que era un mas important, i a més disposava d'un molí fariner. Els vestigis gòtics d'aquest molí ens informen que ja existia en aquesta època. També es dedueix que hi havia un mas Solà inferior i un de superior. Com a hipòtesi podem considerar que l'inferior podria ser el molí, que es troba just a sota de la casa principal. Precisament, el valor afegit d'aquest mas, que com hem vist pertanyia a les més altes instàncies, es devia al fet que tenia el seu molí i que devia generar unes bones rendes. Cal dir que, degut al fet que quedava força allunyat i incomunicat de la resta del terme i de la parròquia, durant una època les terres al voltant d'aquest mas eren un territori que formava una quadra amb autonomia civil, i per aquest motiu apareix de forma diferenciada en alguns documents. Probablement per això el mas no consta en el fogatge de 1515, però sí en el de 1553, on hi apareix Valentí Solà, pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En els segles següents gairebé no en coneixem informació, però ben segur que va continuar sent un dels masos més importants. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682 es va erigir una capella dedicada a Sant Esteve i situada a uns 300 metres de la casa. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. La capella devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment aquesta imatge es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. Segons fonts orals, entorn del segle XIX un pastor del Solà de Sant Esteve que havia acumulat estalvis va fer una deixa testamentària perquè cada any, per la festa major de la parròquia de Sant Joan d'Oló, es fes el repartiment d'un panet en sortir de missa. Aquest costum es va mantenir fins els volts de 1950. En plena Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del terme. La masia va ser habitada almenys fins a la dècada de 1960. Segons el cadastre, el 1965 encara s'hi van fer obres. Després va restar abandonada. Pel que fa al molí, encara funcionava fins els volts de la dècada de 1940. Més endavant, la família dels moliners es va traslladar al Molí del Perer ja que, pel fet d'estar situat aigües amunt de la riera de Malrubí, tenia més cabal. Fa uns anys a la casa del molí s'hi va construir un cos adossat amb la intenció de crear-hi una casa de colònies, però finalment el projecte es va traslladar a la Ruca, dins de la urbanització pròxima de l'Urbisol | 41.8156300,2.0387500 | 420162 | 4629753 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85985-foto-08258-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85985-foto-08258-145-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Hèctor TousAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85986 | Bassa i pou del molí del Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-pou-del-moli-del-sola | XIII-XIX | Envaït per la vegetació | Bassa del molí del Solà, d'origen medieval, situada uns metres a llevant del molí. El molí es troba molt a prop de la gran masia del Solà de Sant Esteve i vora la riera de Malrubí. És un bon exemple de molí de tradició medieval, ja que els seus elements principals presenten una factura de característiques gòtiques i de molt bona qualitat. En l'estat actual és difícil resseguir el rec i trobar el punt de captació on hi havia la resclosa. És possible que estigués uns 500 metres riera amunt. La bassa té una forma allargassada, d'est a oest, i es troba igual que el rec molt coberta per la vegetació. La part de la capçalera, a ponent i migdia, és reforçada amb un sòlid mur per contenir l'aigua, el qual està reforçat al sud amb uns contraforts. L'element més interessant és el pou on es precipitava l'aigua cap al molí. És una obra de gran qualitat tècnica i amb una profunditat més que considerable, tal vegada d'uns 10 metres. És de planta poligonal, amb sis cares, i està feta amb un sòlid aparell de carreus perfectament escairats i disposats en filades. Té la particularitat que estava cobert amb un sostre en forma de volta, que s'ha conservat parcialment. L'aigua de la bassa baixava per aquest pou cap al carcabà del molí, on hi havia la roda hidràulica. L'edificació del molí està adossada al terreny amb pendent que hi ha vora el pou. Un altre element interessant són els sobreeixidors que es troben al mur de migdia. En un cas conduïen l'aigua per una canonada de plom cap a un brollador vora la casa del molí. La bassa del molí devia servir també per regar una àmplia zona d'horts més al sud, a les terrasses que hi ha vora la riera, on encara s'hi troben nombrosos exemplars d'arbres fruiters. | 08258-146 | Prop del Solà de Sant Esteve, al sector sud-est del terme municipal | 41.8158000,2.0389600 | 420179 | 4629771 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85986-foto-08258-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85986-foto-08258-146-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Hèctor Tous | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||||
| 85987 | Capella del Solà de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-del-sola-de-sant-esteve | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XVII | Estructuralment bé, coberta en estat precari | Capella rural situada al capdamunt d'un promontori uns 300 metres a ponent del mas denominat precisament Solà de Sant Esteve. Es troba a la vall de la riera de Malrubí, sobre el camí que condueix al mas. És una construcció del segle XVII (probablement de 1682, segons indica la llinda de la façana). Consta d'una sola nau amb una sagristia adossada en un lateral. La façana principal, encarada més o menys a ponent, presenta un portal de tradició més aviat renaixentista, amb un frontó clàssic i dues pilastres adossades. Al seu damunt hi ha una finestra vertical i l'edifici és rematat amb un campanar d'espadanya de dos ulls. Els murs són fets amb carreus de mida mitjana ben escairats (en alguna part conserven un semi-arrebossat tradicional), i als laterals són reforçats amb sòlids contraforts. L'interior és cobert amb volta de canó amb llunetes feta de rajol. Té un petit cor a l'entrada i, sota el paviment, hi ha els forats de dues antigues tombes. | 08258-147 | Prop de la masia del Solà de Sant Esteve, al sector sud-est del terme municipal | El mas Solà, avui en ruïnes, és d'origen medieval i devia ser un dels més importants de la zona. Sens dubte havien de ser els seus propietaris els que van erigir aquesta capella. El lloc formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682, segons indica la inscripció, es va erigir aquesta capella situada a uns 300 metres de la casa i dedicada a Sant Esteve. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. Devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. El mas Solà resta abandonat, i ja fa temps que aquesta capella no té culte. Fins i tot havia servit com a pallissa. | 41.8153400,2.0357100 | 419909 | 4629723 | 1682 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85987-foto-08258-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85987-foto-08258-147-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda de la façana: R 1682 D | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||
| 85988 | La Garrigota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-garrigota | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 110, 165. | XIX-XX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions força grans, avui en ruïnes, emplaçada en un planell que s'aixeca sobre la riera de Malrubí. Se'n conserven els murs fins a l'alçada pràcticament de la coberta, en un entorn molt envaït per la vegetació. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada, i devia tenir planta baixa més un pis. La façana principal, on hi havia el portal, devia ser la de migdia, mirant cap a la vall, però és precisament la part que es troba més esfondrada. Els murs són fets amb pedra més o menys escairada, i gairebé no s'hi observen obertures. L'única finestra visible és emmarcada amb maons. La construcció sembla feta en una sola fase constructiva i no ha patit modificacions modernes. Al costat de ponent es conserven restes de coberts | 08258-148 | Al sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa, que no apareix en els fogatges antics i que, per la seva tipologia constructiva, podria correspondre al segle XVIII o al XIX. Devia ser una casa mal coneguda i amb una condició marginal, perquè no consta ni en un mapa molt exhaustiu del 1920 fet per l'Instituto Geográfico Estadístico, ni tampoc en un llistat de cases rurals del municipi de 1930. En canvi, sabem que el 1936, en plena guerra civil, aquesta casa igual que altres masos del municipi, va ser confiscada per l'Ajuntament. El 1989 la Garrigota ja es trobava en ruïnes. | 41.8270300,2.0485700 | 420991 | 4631009 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85988-foto-08258-148-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85989 | El Verdaguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-verdaguer-10 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 64. | XVI-XX | Masia de dimensions mitjanes, emplaçada en una terrassa de la riera d'Oló per la banda nord. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més dos pisos), amb coberts aïllats al nord-oest. La casa és fruit de dues fases principals. La part antiga és la del nord, i a mitjans de segle XX es va construir el cos del sud-est, que inclou una àmplia terrassa, com a residència per als masovers. La construcció s'assenta en un terreny amb desnivell, de manera que la façana principal, encarada al sud-oest, queda retallada per aquest pendent. Es distribueix en tres eixos d'obertures, amb un portal lateral d'arc escarser i un balcó central. L'accés habitual, però, es fa per la façana lateral del nord-oest, que queda més alta i té una planta menys. En general, l'aspecte exterior de la casa, amb les parets arrebossades i pintades de blanc, sembla fruit d'una reforma tardana, feta al segle XIX o començament del XX. Entre els elements més interessants destaca un dels coberts que estava dedicat a l'elaboració del vi. És una construcció de pedra que a la part posterior té una tina, a la qual s'hi accedia per una escala lateral, i a la part davantera tenia la premsa i altres instal·lacions auxiliars. Així mateix, prop del camí d'entrada hi ha una construcció semblant a una barraca que era un aljub d'aglans, un element gens habitual. Una mica més lluny queden les restes d'un forn d'obra. | 08258-149 | Sector nord-est del terme municipal | Les primeres notícies que coneixem d'aquest mas són del fogatge de 1553, on hi consta Pere Verdaguer, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era el cap de casa del mas Verdaguer. No en coneixem més dades fins a principis del segle XX, quan la família de cognom Verdaguer continuava al front del mas. Cap a mitjans d'aquest segle l'hereva de la casa i filla única, Mercè Verdaguer, va marxar a Vic per desavinences amb els seus pares. Els pares van restar encara un temps al mas i van portar a terme l'allargament de la casa per la part de migdia, i llavors hi van entrar masovers. Els actuals propietaris són els descendents de l'hereva, que continuen residint a Vic i ara porten el cognom Emblàs. En aquest període per la masia del Verdaguer hi han passat tres famílies de masovers, els actuals van entrar pels volts de 1985. | 41.8918700,2.0789600 | 423592 | 4638181 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85989-foto-08258-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85989-foto-08258-149-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 64 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Ramona Rocadembosc | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 85990 | Forn d'obra del Verdaguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-del-verdaguer | XIX | En ruïnes | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 100 m al nord/nord-est de la masia del Verdaguer. Es troba força arruïnat i envaït per la vegetació. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra en forma de planta quadrada i emplaçada en un terreny amb pendent. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals o bé amb volta. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap a llevant, es troba tapat per la vegetació i no s'hi pot veure la boca del forn. La part superior, on hi havia la cambra de cocció, es conserva molt parcialment. Fa molt temps que aquest forn ja es troba fora de funcionament. | 08258-150 | Prop de la masia del Verdaguer, al sector nord-est del terme municipal | 41.8930800,2.0791800 | 423612 | 4638315 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85990-foto-08258-150-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||
| 85991 | Aljub d'aglans del Verdaguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-daglans-del-verdaguer | XIX-XX | Aljub d'aglans situat a un costat del camí d'entrada a la masia del Verdaguer. Consisteix en una construcció de pedra seca similar a una barraca de vinya però que, en el seu interior, té una cavitat, actualment reblerta de terra, que servia per emmagatzemar-hi els aglans que es donaven de menjar als porcs. La construcció és de planta més o menys circular i adossada a un marge. La porta és estreta i queda protegida del camí per una rebava de la paret. La coberta és amb falsa cúpula de pedra i túmul de terra al damunt. Cal remarcar que es tracta d'un element ben singular entre les construccions auxiliars d'una casa de pagès, i que els actuals masovers, tot i que ja no l'utilitzen, mantenen viva la denominació 'aljub d'aglans', que no havíem sentit mai. | 08258-151 | A la masia del Verdaguer, al sector nord-est del terme municipal | 41.8922900,2.0787900 | 423579 | 4638228 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85991-foto-08258-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85991-foto-08258-151-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Ramona Rocadembosc | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||
| 85992 | Sant Martí de Puig-Ermengol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-marti-de-puig-ermengol | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107, 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 79. | XVIII-XIX | En ruïnes | Mas o casa rural de dimensions modestes, actualment en ruïna, que sembla que havia estat un hostal. Està emplaçada a l'altiplà denominat Serrat de Sant Martí, per on hi passava el camí ral que comunicava Avinyó i Vic. De la casa tan sols en resta el mur de migdia, on encara s'hi pot veure el portal, emmarcat amb llinda i brancals de pedra. És fet de maçoneria i té a l'extrem dret una finestreta emmarcada amb maó. A la part central té una construcció adossada. Uns 20 metres al sud-oest de la casa hi havia l'església romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, de la qual actualment no en queda cap rastre. El camí ral passava per davant de la casa i continuava en direcció nord per un camí amb pujada que, fins no fa gaire, encara conservava un interessant empedrat. La recent actuació per arranjar el camí ha acabat també amb aquestes restes. | 08258-152 | Sector nord-est del terme municipal | El lloc de Puig-Ermengol, anomenat també Llossa-corba, és documentat des de 1082, i l‘església de Sant Martí de Puig-Ermengol apareix esmentada el 1197. Pel que fa al mas o casa Sant Martí, podria tractar-se d'una construcció força posterior. En el llistat de veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta un tal Ramon de Mas Martí, però tenim els nostres dubtes de si cal identificar-lo amb el cap de casa d'aquest mas, ja que en els fogatges del segle XVI no hi consta cap mas Martí ni Sant Martí. Per la tipologia de la construcció conservada sembla més aviat un edifici aixecat als segles XVIII o XIX. Segons la tradició popular era un hostal, i podria haver-se construït ja amb aquesta funció, atès que es troba emplaçat a peu del camí ral que anava cap a Vic, probablement al punt on hi havia una cruïlla. Al llarg de la segona meitat del segle XIX es va construir la carretera moderna que comunicava Avinyó i Vic, la qual substituïa l'antic camí ral. En aquest indret la nova carretera feia un recorregut lleugerament més meridional, de manera que l'existència de l'hostal deixava de tenir sentit. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que el mas Sant Martí ja no estava habitat. La capella no se sap quan va quedar sense culte, però des de 1940 s'ha anat espoliant. | 41.9032800,2.0921500 | 424700 | 4639436 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85992-foto-08258-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85992-foto-08258-152-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 79 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet ManubensL'església de Sant Martí de Puig-Ermengol forma part dels elements no fitxats d'aquest inventari. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85993 | La Benfeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-benfeta | XIX-XX | En ruïnes però consolidat | Antiga casa de pagès o tal vegada només coberts que es troba en ruïnes i que ha estat recentment consolidada i arranjada. Està ubicada en un planell amb molt bones vistes, al nord de l'altiplà entre la Carena de Segalers i el Serrat de Sant Martí. De la construcció se'n conserven estructures disperses i una part ha estat recentment coberta amb teulada i adequada com a barraqueta. Pel seu estat parcial, és difícil fer-se una idea de com devia ser aquesta casa, que tal vegada eren uns simples coberts de treball. Els camps de l'entorn eren oliveres, i encara se'n conserven alguns exemplars de la varietat verdal. | 08258-153 | Sector nord-est del terme municipal | La Benfeta no consta en cap llistat de cases, ni antic ni modern. I tampoc consta cap casa en aquest lloc en els mapes antics. Per tant, devia tractar-se d'una construcció molt modesta o sense una residència permanent. O simplement eren coberts de treball. Formava part de la gran heretat del mas Vilanova, fins que a finals del segle XX els hereus van segregar la propietat en quatre peces separades i aquesta va ser una d'elles. Recentment, el propietari va portar a terme la consolidació de les restes de la construcció. | 41.9005600,2.0808700 | 423761 | 4639144 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85993-foto-08258-153-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas GüellAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 85994 | Tombes del Serrat de Torigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tombes-del-serrat-de-torigues | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 190. | XIX | Estat del jaciment desconegut | Necròpolis consistent en un conjunt de tombes probablement del segle XIX. Està emplaçada a la falda d'un turó suau conegut com Serrat de Torigues, al costat del camí cap a l'Estany. Actualment hi ha visibles dues tombes del tipus cista, però segurament n'hi ha unes quantes més. Pel que sembla, les sepultures no estan orientades en una direcció específica. Aquesta necròpolis s'atribueix al segle XIX ja que a Oló hi ha una tradició que diu que en aquesta època hi va haver un brot de pesta que va provocar una gran mortaldat, i els difunts s'haurien enterrat en turons allunyats de la població. Es coneixen diferents indrets amb cistes similars. Sembla que a principis del segle XIX a Oló ja hi havia una tradició d'invocar a Sant Sebastià (advocat en casos de pestes i epidèmies), una advocació que va tenir una important revifada al final del segle. Aquesta epidèmia podria estar vinculada a l'origen de la devoció a Sant Sebastià al poble d'Oló. | 08258-154 | Sector central del terme municipal | 41.8643000,2.0450100 | 420742 | 4635151 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85994-foto-08258-154-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Oriol Garriga i Josep Canamasas Güell | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 85995 | Oratori dels Sagrats Cors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oratori-dels-sagrats-cors | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 142. | XX | Li falta la imatge, escrostonaments a l'arrebossat | Oratori emplaçat al cim d'un turonet que s'aixeca al nord del mas Torigues. Consisteix en un edicle en forma de torre, de planta quadrada i dividit en dos cossos. L'inferior és de pedra i arrebossat; el superior, fet de totxo, acull la fornícula, actualment buida. Aquesta part superior sembla que ha estat refeta molt recentment, però conserva una interessant porta de ferro forjat més antiga. L'oratori està rematat amb una creu de ferro. A la fornícula hi havia una imatge moderna dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. | 08258-155 | Sector central del terme municipal | Per l'advocació d'aquest oratori sembla que tindria relació amb la Congregació de Germanes Missioneres dels Sagrats Cors de Jesús i Maria, que va estar present a Oló durant uns anys. Concretament, quatre germanes d'aquesta comunitat van establir-se al convent de monges d'Oló, ubicat al carrer Major, els anys de la Segona República i s'hi van estar fins el 1946. Es feien càrrec de l'ensenyament, seguint els principis fundacionals d'aquesta congregació creada a Mallorca el 1891. Cal suposar que l'oratori es va bastir en aquesta època, tot i que no es pot descartar que ja existís anteriorment. | 41.8661400,2.0497600 | 421138 | 4635351 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85995-foto-08258-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85995-foto-08258-155-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85996 | Font de les Bruixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-bruixes-0 | XIX | Entorn poc cuidat | Font emplaçada al vessant de llevant del Serrat del les Tosqueres, en un coster ombrívol i al peu d'un corriol, prop de la masia dels Plans. Consta d'una petita construcció de pedra i maó a l'interior de la qual hi ha el brollador de la font, actualment seca. Adossat a un costat es conserva una bassa-safareig feta amb lloses de pedra. | 08258-156 | Al Serrat de les Tosqueres, sector sud-oest del terme municipal | Segons indica la inscripció de la font, la construcció per aixoplugar-la s'hauria construït el 1882. Fins no fa gaire, era un indret suggerent i màgic amb uns roures i alzines gegants que no deixaven entrar la claror del sol. Segurament d'aquí ve el nom popular de Font de les Bruixes. Entorn de 1980 els propietaris del mas els Plans, la família Heredia, van tallar aquests arbres i des d'aleshores el lloc ha perdut bona part del seu encant. D'aquesta font es canalitza l'aigua que abasteix la masia dels Plans. | 41.8577200,2.0170900 | 418416 | 4634446 | 1882 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85996-foto-08258-156-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció dins de la font: 1882Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 85997 | Possible forn de ginebró a les Tosqueres de Moratones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/possible-forn-de-ginebro-a-les-tosqueres-de-moratones | XIX-XX | Restes molt escadusseres, sense context | Diverses estructures i rebaixos practicades a la roca, en un promontori rocallós de pedra tosca d'ús desconegut, tal vegada pertanyents a un forn de ginebró. Es troben emplaçades en l'anomenat Serrat de les Tosqueres, dins la propietat del mas Moratones. Es tracta d'un enclavament força alt i amb bones vistes. A l'extrem d'un petit cingle de formes molt irregulars hi trobem una roca que a la seva superfície plana té un rebaix de planta circular d'1,5 metres de diàmetre aproximadament, així com uns rebaixos laterals a la paret del cingle en forma de T invertida. Al costat oposat, en un petit replà s'hi pot veure un altre retall a la roca que conforma una mena de lleixa. Per les característiques de l'indret i de les restes descrites no és fàcil interpretar-les. Una possibilitat seria que es tractés d'un forn de ginebró o similar. De forns de ginebró n'hi ha de diferents tipus. En aquest cas la cavitat rebaixada sobre la roca seria el lloc on s'hi apilonarien les branques de ginebró i les teies per cremar, que normalment eren contingudes dins d'un bidó que es col·locava invertit, de manera que actuava com una mena de forn. Si fos així, però, s'hi troba a faltar el desguàs o la canalització per on baixava l'oli destil·lat. Tampoc queda aclarida la funció dels encaixos laterals, que sembla que haurien d'acollir algun tipus d'estructura de fusta. A més, l'abruptesa del lloc tampoc sembla, en principi, el més indicat per emplaçar-hi un forn d'aquestes característiques. | 08258-157 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8607400,2.0195000 | 418620 | 4634779 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85997-foto-08258-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85997-foto-08258-157-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||||
| 85998 | Forn d'obra de Moratones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-moratones | XIX-XX | Entorn cobert per la vegetació i restes d'enderrocs i runa | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 100 m al nord-oest de la masia de Moratones. Conserva l'estructura força íntegra, tot i que originàriament devia ser una mica més alt. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra (amb la part interna feta parcialment en maó i arrebossada) en forma de planta quadrada i emplaçada en un terreny amb pendent abrupta. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals o bé amb volta. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap al nord, conserva la boca de la fogaina en forma de dos forats rectangulars, però es troben pràcticament coberts per un apilonament de terra que hi ha en aquest sector. A ambdós costats de la boca hi trobem sengles murets que tal vegada conformaven un cobert o alguna estructura per protegir la combustió. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserven les parets, que abans devien ser més altes. La porta d'accés és al costat de llevant, i a un nivell inferior hi deu haver la graella que separa les dues cambres, que ha quedat coberta per terra. Aquest forn, que pertanyia al mas Moratones, va treballar fins èpoques força recents, ja ben entrat el segle XX. | 08258-158 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8594900,2.0251800 | 419090 | 4634635 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85998-foto-08258-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85998-foto-08258-158-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||
| 85999 | Font Gran de Moratones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-gran-de-moratones | XIX | Entorn envaït per la vegetació | Font emplaçada en un replà per on baixa un torrent que desemboca a la Riera d'Oló, uns 100 m al nord-est de la masia de Moratones. La surgència, que es troba al nivell del sòl natural, ha estat protegida amb un muret de pedra i complementada amb uns bancs al seu davant que queden enclotats. Sobre el brollador hi ha una pedra amb una inscripció pràcticament il·legible, on sembla que hi consta l'any de la construcció. Antigament aquesta font servia per regar una gran zona d'horta pertanyent a Moratones. En una barraca que hi ha uns 80 més avall es conservava un ariet. Pels volts de 2010 va ser restaurat i retirat. | 08258-159 | Prop de la masia de Moratones, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8592300,2.0269600 | 419237 | 4634605 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85999-foto-08258-159-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||||
| 86000 | El Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bosc-5 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 107, 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 46. | XIV-XIX | En ruïnes | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'un altiplà amb bones vistes per ambdós costats: al torrent del Bosc al sud i a la riera d'Oló al nord. Se'n conserven els murs de manera desigual però en general fins pràcticament a l'alçada de la coberta. Consta d'un gran cos residencial de planta rectangular (que tenia planta baixa més un pis i golfes) més un cobert aïllat al sud-est que era la pallissa, junt a un femer semi-soterrat cobert amb volta de pedra. La casa es devia bastir en diferents fases. Probablement la part de llevant és la més antiga. És aquí on hi trobem una finestra de tradició renaixentista decorada amb arc conopial. Per la cara interna aquesta finestra té un festejador i, al seu costat, una interessant aigüera. Posteriorment (als segles XVIII o XIX) la casa es devia ampliar cap a ponent, on s'hi van afegir també alguns cossos adossats. La façana principal estava encarada cap a migdia, que és precisament la part que es troba més esfondrada. Els murs dels cos principal són fets amb carreus més o menys escairats. En canvi, els cossos de ponent tenen un parament més irregular i amb pedra més petita. En general la casa té poques obertures, i solen ser amb llinda de fusta. | 08258-160 | Sector central del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval, i la primera referència que en coneixem és del 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Bartomeu del Bosc de Buscanes. Cal diferenciar-lo d'un altre assistent: Guillem des Bosc de la vall d'Aguiló. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa de Bosch de Boscanes', i en el fogatge de 1553 hi apareix Jaume Bosch, però també s'esmenta: 'Joan Bosch esta a Ronis'. De tot això es pot interpretar que originàriament aquest mas era conegut com a Bosc de Boscanes, per diferenciar-lo de l'altre mas també denominat Bosc de la mateixa parròquia. Aquest altre devia estar situat prop de l'antic castell d'Aguiló, a la vall d'Aguiló, i no ha arribat fins als nostres dies. Ambdós formaven part de la parròquia de Santa Maria d'Oló i eren habitats per famílies que tenien el cognom Bosch. En aquest segle XVI devia ser un mas força pròsper. En dóna testimoni el magnífic finestral amb arc conopial renaixentista. Durant els segles XVIII i XIX va acabar de créixer fins a convertir-se en un gran casal, però no en coneixem notícies concretes. Ja al segle XX, en un llistat de cases rurals de 1930 el Bosc consta com a habitada. El 1989 la masia ja estava en ruïnes. | 41.8766800,2.0566700 | 421725 | 4636514 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86000-foto-08258-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86000-foto-08258-160-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 46 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86001 | Finestra renaixentista del mas el Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finestra-renaixentista-del-mas-el-bosc | XVI | Finestra que es troba a la façana de llevant de la masia del Bosc. És emmarcada amb llinda i brancals de pedra tallada, els quals tenen una motllura amb un doble perfil que ressegueix la finestra. Adopta forma d'arc conopial a la llinda i descarrega en sengles bases motllurades als brancals laterals inferiors. Sota l'arc té una roseta. Interiorment la finestra està protegida amb una reixa de ferro. Es tracta d'una decoració de tradició gòtic-renaixentista que probablement es pot datar al segle XVI. | 08258-161 | Al mas El Bosc, al sector central del terme municipal | 41.8766700,2.0567600 | 421732 | 4636513 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86001-foto-08258-161-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||||||
| 86002 | La Rovirassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rovirassa-0 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 51. | XVI-XX | Masia de dimensions mitjanes emplaçada en un altiplà entre la serra del Castell i la serra de l'Estany. Consta d'un cos residencial força atípic i de planta irregular. Està format per tres cossos sobreposats (de diferents amplades i alçades) amb un pati davanter. La façana principal, encarada a migdia, té una sola planta i poca rellevància arquitectònica. A més, presenta una important esquerda que la parteix en dues meitats, de manera que una de les parts sembla reconstruïda a conseqüència d'algun esfondrament. Tanmateix, no és gaire clar quina pot haver estat l'evolució de la casa. El cos més modern és el que s'aixeca a l'angle nord-oest, lleugerament més alt i probablement ja del segle XIX. Els murs de la casa són de maçoneria, i les finestres de la part més antiga són amb llindes i brancals de pedra, mentre que a la part més moderna són fetes amb maó. Per la banda de llevant s'hi ha adossat modernament una àmplia nau amb terrassa superior. | 08258-162 | Sector nord-est del terme municipal | Segons la fitxa de l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat (IPA) aquesta masia té una 'antiguitat que es correspon als segles X o XI'. Tanmateix, no es fa referència a cap documentació concreta. Els habitants d'aquesta casa no apareixen en el llistat de veïns que el 1394 es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, i tampoc en el fogatge de 1515. En el fogatge de 1553 hi apareix un tal Amador Rovirosa, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Tal vegada podria ser el cap de la casa en aquest moment, atès que els noms Rovirosa i Rovirassa són similars. En definitiva, no coneixem gaires notícies concretes d'aquest mas que, per la seva tipologia constructiva, sembla correspondre bàsicament als segles XVII-XVIII, amb ampliacions al XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 consta com a habitada. Ja en aquest segle XX, però probablement amb anterioritat, sabem que formava part de la gran heretat del mas Vilanova. El 1931 Jaume Peyrí, catedràtic de la facultat de medicina, va adquirir el mas Vilanova. A la mort del doctor Peyrí la propietat passà al senyor Font, un industrial cotonaire, i posteriorment fou propietat de Manuel de Sanllehí. Cap a finals del segle XX, després de la mort de Sanllehí, els seus hereus van segregar la propietat per vendre-la en quatre peces separades. Una de les finques resultants fou la de Rovirassa. La va comprar un home de nom Victorino que tenia un restaurant a Barcelona. Feia servir la finca per a entrenament de cavalls. Actualment la propietat és gestionada per Josep Pou, propietari de Montcabrer. | 41.8817400,2.0818500 | 423820 | 4637054 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86002-foto-08258-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86002-foto-08258-162-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 51 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86003 | La Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sala-20 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 72. | XVI-XX | Masia de dimensions no gaire grans emplaçada en un lloc alt molt a prop de l'església de Sant Feliu de Terrassola. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (de planta baixa més un pis) amb un cobert adossat al sud-oest. Es tracta d'una edificació força regular, que sembla fruit d'una sola fase constructiva en el cos principal, el qual en un moment donat es va eixamplar cap al nord-oest. La façana principal, encarada vers el sud-oest, conserva diverses finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. El portal, en canvi, s'ha refet de nou, així com també han estat remodelades algunes finestres, sobretot a la façana posterior. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. Exteriorment, la casa ha conservat els volums i la tipologia tradicional. | 08258-163 | Sector nord-est del terme municipal | És probable que aquest mas sigui d'origen medieval. Una primera referència podria ser del 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Guillem Sa Sala, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola. Cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Tanmateix, en els fogatges de 1515 i 1553 la Sala no hi apareix. En la documentació del segle XIV entre els masos que pertanyien a la demarcació de l'antic castell d'Aguiló hi consta el mas Sala de Segalers, però suposem que es tracta d'un altre mas situat a la zona on hi havia aquest castell (proper a la masia de Ciuró) i que no ha arribat fins als nostres dies. La masia actual sembla una construcció dels segles XVII o XVIII, però no en coneixem notícies concretes fins al segle XX. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que la Sala no estava habitada. Sabem que en aquest segle la Sala formava part de l'heretat de Rocafort. El 1950 el propietari era Josep Bofill, dentista de Barcelona que també tenia altres masoveries a la zona. Aquest any Bofill va vendre Montcabré, la Sala, Rocafort i el molí de Rocafort a Manel Font, casat amb Roser Gorina. Roser era filla de Joan Gorina, un ric fabricant de Sabadell que havia comprat Rocabruna. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu hereu. Però la dona va nomenar administrador el fill (Joaquim Font Gorina), el qual va portar un elevat tren de vida i finalment va arruïnar el patrimoni, que va ser embargat. El 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. La finca incloïa la Sala. L'any 2002 la finca es va vendre a l'empresària russa Olga Ferrer. Més tard algunes de les masies, com la Sala, van ser segregades. | 41.8935700,2.1065600 | 425884 | 4638345 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86003-foto-08258-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86003-foto-08258-163-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 72 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86004 | La Garriga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-garriga-2 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 60. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en un petit replà sobre la vall de la riera de Segalers. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més un pis) amb un cobert adossat al sud-est que forma un petit barri. La casa presenta una estructura totalment atípica en base a tres cossos que semblen construïts o almenys refets en diferents èpoques. El que es troba més al sud és el que té l'entrada principal. Es devia bastir en una fase tardana, tal vegada al segle XIX, i recentment s'hi ha afegit un balcó, de manera que la fesomia tradicional de la casa ha quedat força desdibuixada. A la banda est s'hi ha afegit també una terrassa coberta. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. Les finestres tenen una distribució irregular i són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. | 08258-164 | Sector nord del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i en la documentació del segle XIV consta que formava part de la demarcació del castell d'Aguiló. Una altra possible referència d'aquesta època es troba en un llistat del 1394 dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló. En aquest llistat hi consta Pere Jaume de Sa Garriga, que pertany a la parròquia de Sant Joan d'Oló. Però la pertinença a aquesta parròquia llunyana ens fa dubtar de si es refereix concretament a aquest mas o bé a un altre d'aquella parròquia que podia tenir el mateix nom. Ja des d'època medieval uns 600 metres al nord hi havia l'església romànica coneguda com Sant Nazari de la Garriga, documentada el 1284. Entre els segles XVII i XIX el mas devia créixer, tot i que el procés evolutiu de la casa no ha quedat ben reflectit en la seva arquitectura. La Garriga tenia tres masoveries sota el seu domini, totes elles situades a l'altiplà que hi ha sobre el serrat i actualment en ruïnes. Cal Moliner i cal Frau es troben ja en terme d'Oristà. Cal Llangardaix és en terme d'Oló. Cap a mitjans del segle XIX continuava al front del mas la família de cognom Garriga. L'últim representant va ser Josep Garriga, sense descendència i que vivia sol, el qual va decidir donar el mas en herència al que n'havia estat masover. Concretament, a Manel Senties, besavi de l'actual propietari. Des d'aleshores els Senties han viscut de manera ininterrompuda a la Garriga. L'hereu de Manel fou Sebastià Senties, i el seu Hereu fou Pius Senties, actual propietari i que continua portant una explotació agro-pecuària. En els darrers anys s'han fet reformes a la casa, sobretot en el seu interior. | 41.8967600,2.0571500 | 421789 | 4638743 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86004-foto-08258-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86004-foto-08258-164-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 60 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Pius Senties | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86005 | La Moretona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-moretona-0 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107, 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 59. | XVIII-XIX | En ruïnes | Masia de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, que està emplaçada en un planell que s'aixeca sobre la vall de la riera de Segalers i que té a la seva esquena un serrat força alt. Se'n conserven els murs en bona part fins a l'alçada de la coberta. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (que tenia planta baixa més un pis) i coberts a la part de migdia. L'edificació té una tipologia que es pot datar de manera genèrica als segles XVII-XVIII. La façana principal devia ser la del sud-est, i és precisament la que es troba més esfondrada. Aquest mur conserva l'arrencada d'un arc que devia formar una galeria al primer pis. El parament dels murs és de força qualitat, fet amb carreus més o menys escairats. Exteriorment s'hi observen poques obertures. Són emmarcades amb llindes i brancals de pedra o bé amb fusta. | 08258-165 | Sector nord del terme municipal | Podria ser que aquest mas fos d'origen medieval, però no és del tot clar. En un llistat del 1394 dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consten tres Moratones. Un és de la parròquia de Sant Joan d'Oló, i suposem que era l'hereu del mas les Moratones que es troba en aquella parròquia, i dos consten com a pertanyents a la parròquia de Santa Maria d'Oló. Són Ferran de Moratones i Tomàs de Moratones. Aquests dos podrien ser representants del mas La Moratona. De totes maneres, en els fogatges del segle XVI la Moretona ja no hi apareix, i en els segles següents tampoc en coneixem notícies concretes. Per la tipologia constructiva de les restes conservades la casa sembla correspondre majoritàriament als segles XVII-XVIII. Ja al segle XX, sabem que els propietaris vivien al poble d'Oló, i més tard van marxar a Vic. A la masia hi residien masovers. Els últims van marxar pels volts de 1954, i a partir d'aquí la casa va quedar abandonada. | 41.8955900,2.0525800 | 421408 | 4638618 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86005-foto-08258-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86005-foto-08258-165-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 59 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Pius Senties, de la Garriga | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86006 | Cal Colltort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-colltort | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 37. | XVIII-XX | Casa de pagès de dimensions força grans, emplaçada als afores del poble d'Oló, vora l'anomenat camí vell de Vic. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes), amb un cobert més baix adossat a ponent que és el celler i un altre de més petit al sud-est. Possiblement la casa originària era més estreta, i en un moment donat s'allargà cap a ponent. La façana principal, encarada al sud-est, ha estat en bona part reconstruïda en la recent rehabilitació. Presenta una distribució molt regular en base a tres eixos d'obertures, amb el portal al centre. La façana posterior és la que ha conservat més íntegrament les característiques originàries. Tenia una eixida amb dues arcades que posteriorment es va tapiar i a sota s'hi obrí una finestra. Els murs de la casa són de maçoneria, i totes les obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. | 08258-166 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa no apareix en els fogatges del segle XVI. La primera referència concreta és una inscripció que es troba al celler, de la dècada de 1740. Per tot això, i també per la tipologia constructiva, podem suposar que és una construcció dels segles XII o XVIII. Ja al segle XX, entorn de 1930 la va comprar Joan Bojons, que hi va residir fins els volts de 1965. Llavors la casa es va vendre a una família d'Horta d'Avinyó, i el 1990 la va adquirir Mark Lavery, d'origen anglès. Llavors ja feia anys que no hi vivien i la casa estava en males condicions. En els anys següents va ser rehabilitada i la façana principal s'hagué de reconstruir pràcticament de nou. | 41.8803800,2.0385900 | 420229 | 4636942 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86006-foto-08258-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86006-foto-08258-166-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 37 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció al celler, al lloc on hi havia la premsa: 174[?]Uns 70 m al NW de la casa, al costat d'un camí hi ha una mena de nínxol adossat en un marge que té encastada una pedra on hi ha inscrita la data 1791 i el símbol d'una creu. La seva funció és desconeguda, però la pedra sembla aprofitada d'algun altre indret.Informació oral facilitada per Josep Sala Vilar (de l'Auberg) i Mark Lavery | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86007 | El Corral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-corral-2 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 31. | XIX-XX | Casa rural que en els últims anys ha estat substancialment remodelada i reconstruïda, i que avui s'ofereix com a turisme rural. Es troba en el pla del Corral, vora un torrent que desemboca en la riera Gavarresa. La casa originària era força petita, de planta quadrada, i s'ha ampliat amb un cos allargassat cap al sud. Els murs s'han reconstruït a pedra vista i s'hi han obert finestrals moderns, emmarcats amb maó i fusta. Les entrades, a est i oest, queden aixoplugades sota sengles porxos, i l'entorn s'ha adequat amb piscina i altres construccions auxiliars. | 08258-167 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas no apareix en els fogatges del segle XVI. És probable que es tracti d'una construcció del final del segle XVIII o del XIX, però no en coneixem notícies concretes. Segons dades del cadastre (no sempre fiable) ja existia l'any 1800. En un llistat de cases rurals de 1930 el Corral consta com a habitada. L'any 1985 s'hi van portar a terme àmplies reformes. Actualment la casa funciona com a turisme rural i es coneix amb el nom de El Carme. | 41.8812400,2.0212500 | 418791 | 4637054 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86007-foto-08258-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86007-foto-08258-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 31 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: El Carme | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86008 | Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocafort-0 | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 29-31. CANYAMERES RAMONEDA, Esteve. 'Els germans Josep i Pere Rocafort Tortades: els grans genealogistes de famílies pageses de mas del segle XVIII'. Armora, Revista d'informació, anàlisi i investigació. Institució Catalana de Genealogia i Heràlica (ICGENHER), Barcelona, p. 11-41. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 62, 65, 71, 105-106, 114, 149, 210. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 57-70. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XII-XVIII | Masia senyorial edificada de bell nou a mitjans del segle XVII en forma d'un gran casal barroc. Està emplaçada a la part alta d'un turó prop del camí ral que anava cap a Vic. L'edifici adquireix un valor excepcional perquè ha conservat pràcticament intactes les característiques originàries i això el converteix en un exemple gens freqüent d'un conjunt nobiliari en l'àmbit rural català del segle XVII. Consta del gran casal de planta quadrada (amb planta baixa més dos pisos), un cos estret afegit al nord-est (entorn de 1754), més construccions auxiliars a llevant i una gran zona enjardinada al nord. El casal barroc fou construït entre 1643 i 1650, segons informen les inscripcions del portal i de la llinda d'una porta sota teulada. És una edificació totalment regular i perfectament planificada, que adopta exteriorment una aparença de casa fortificada, amb torrelles als quatre cantons. La façana principal, encarada al sud-oest, es distribueix en base a cinc eixos d'obertures. En el central destaca un portal adovellat amb una arquivolta ornamental recolzada sobre mènsules. Llueix a la dovella central un magnífic escut heràldic de la família, de factura barroca. Les finestres i dos balcons són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i uns cordons que sobresurten lleugerament separen les tres plantes de la casa. En les façanes laterals s'hi intercalen finestrals lobulats de tradició gòtica entre les finestres rectangulars. El cos ampliat del segle XVIII destaca per una galeria amb quatre arcs rebaixats. Les vidrieres hi van ser afegides en l'època que la finca va pertànyer a un príncep àrab, a finals del segle XX, i són dels pocs elements on s'hi aprecien detalls arabitzants. L'interior de la casa ha conservat íntegrament les característiques constructives i l'ambientació del casal barroc. Les estances es distribueixen entorn d'una sala central presidida per una gran xemeneia. Tant a l'interior de la casa com al jardí es conserven diversos elements que procedeixen de l'església romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol. | 08258-168 | Sector nord-est del terme municipal | L'investigador Esteve Canyameres en un article sobre genealogia aporta algunes dades reculades sobre el mas Rocafort en època medieval. La primera notícia coneguda és del 1190, quan l'hereu era Guillem de Rocafort. En segueixen alguns noms i dades disperses. Ja al segle XIV, en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola que es va fer el 1376 hi va assistir Bernat de Rocafort. Des del segle XIV el mas Rocafort comptava amb un oratori privat, que fou suprimit el 1733. La història d'aquest important mas està lligada als Rocafort, una família de pagesos ennoblits que més tard, al segle XIX, s'introduïren en el sector industrial. El mas va sortir molt reforçat de la crisi baix-medieval. Segons Llorenç FERRER (1996: 58) va ser sobretot gràcies a una política d'acostament cap a la monarquia en el context de les lluites del segle XV que van enfrontar el rei amb el poder senyorial. En el cas d'Oló això es va traduir en un llarg i turbulent conflicte entre els habitants del terme i el seu senyor, el monestir de l'Estany. Com a resultat, el rei Joan II concedí a Gilabert de Rocafort els privilegis de gaudir dels delmes d'Oló un temps, el mas veí de Rocabruna i no dependre de cap jurisdicció senyorial. També els atorgà el títol de cavaller donzell, amb la qual cosa entraven a formar part de la petita noblesa i els fills de Gilabert tenien dret a assistir a Corts. Durant el segle XVI Rocafort va ser un mas especialment dinàmic i va destacar per una bona estratègia d'aliances matrimonials, amb les quals va obtenir drets sobre diversos masos de la zona de Vic i altres contrades. Però el moment més brillant fou el segle XVII. Alguns indicadors de la prosperitat creixent del mas en aquesta època són l'accés massiu dels fills segons a càrrecs eclesiàstics, en alguns casos en places importants com Barcelona, novament les aliances matrimonials amb les principals cases de la plana de Vic i la introducció de branques secundàries de la família en el món dels mercaders a Barcelona, ciutat on tenien cases i possessions diverses. Fruit de tot això, entre els anys 1643 i 1650 el mas Rocafort va ser reconstruït de bell nou i es convertí en un impressionant casal barroc. Cal dir que eren els anys de la Guerra dels Segadors i un moment amb molta activitat del bandolerisme. Per això exteriorment la casa adopta l'aspecte d'una fortalesa, tot i que interiorment gaudia de les comoditats i el luxe d'una casa senyorial (FERRER, 1996: 58). En la fitxa d'inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat (IPA) s'afirma que durant la Guerra dels Segadors els Rocafort seguien ordres directes de Madrid, que la finca va ser desbastada i que la reconstrucció fou pagada en un 80 per cent per la cort. Sigui com sigui, el cert és la família va adoptar un estil de vida noble que s'emmirallava en els ambients de la cort, cosa que es reflecteix per exemple en els retrats a cavall d'alguns membres de la família que recorden els dels grans monarques de l'època. Segons un inventari de 1747 a la casa hi havia 25 quadres, sis dels quals de capellans de la família. També és interessant l'escut heràldic que apareix al portal de la casa i també en les pintures esmentades. Consta de diverses estrelles, un lleó que escala una muntanya (a l'esquerra) i un compàs sobre una rosa (a la dreta). Aquests últims símbols recorden inevitablement els de la maçoneria, malgrat que cal dir que a mitjans de segle XVII difícilment la maçoneria moderna podia haver arribat a Catalunya. El segle XVIII sembla que no va ser tan puixant i en aquesta època Rocafort es pot considerar un de tants masos acomodats. A la segona meitat del segle Josep Rocafort es va casar amb la pubilla del mas Ciuró (Maria Farreres) i el resultat va ser l'obtenció de diversos masos de fora el terme. En aquesta època dos fills de Rocafort que van fer carrera eclesiàstica, Josep i Pere Rocafort Tortades, van destacar perquè van ser pioners en els estudis genealògics de famílies pageses de masos. En un article dedicat a ells l'investigador Esteve Canyameres proporciona la genealogia coneguda de la família Rocafort. Ja al segle XIX els Rocafort són un bon exemple d'una família de propietaris rurals que van realitzar una hàbil política matrimonial i de compra de masos amb problemes per engrandir la seva heretat (FERRER, 1991: 105). L'hereu de Josep va ser Anton Rocafort, que es va casar amb una pubilla de Moià i a mitjans de segle XIX decidí abandonar el mas Rocafort per anar a residir al mas Farreres d'Artés, una localitat que aleshores començava a despuntar en l'àmbit de la viticultura i en una incipient industrialització. Al front del mas Rocafort hi van quedar masovers, i a partir d'aleshores els propietaris només l'utilitzaren com a residència ocasional. Això ha permès que s'hi fessin unes modificacions mínimes i la conservació del casal amb les seves característiques barroques. A Artés els Rocafort van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Es van introduir en el sector de la viticultura i van intervenir en política quan a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. Sembla que hauria aprofitat la seva posició per afavorir la construcció de les carreteres d'Avinyó a Vic, i la de Moià, que passaven prop del mas Rocafort (FERRER, 1991: 149). També van invertir en activitats industrials, sent fundadors de la fàbrica de can Berenguer d'Artés. A principis del segle XX els Rocafort eren propietaris a més del mas Rocafort, del mas Ciuró d'Oló (gràcies a un casament hereu-pubilla), el mas Sors de Castellcir, el mas Ferreres d'Artés, el mas Parer de Sant Feliu de Rodors, el mas Armadans de Sant Cugat de Gavadons i el mas Vilasoleiat a Fussimanya. Tots aquests masos, molins i altres cases en un radi de trenta km del mas Rocafort. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un patrimoni immens. A més dels masos citats, hi havia el mas la Plana de Sant Joan d'Oló i altres de fora del municipi. La seva herència va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Tots formaven part de la classe mitjana barcelonina. Abans de la Guerra Civil el mas Rocafort va passar a mans de Josep Bofill, dentista de Barcelona que també tenia altres masos i que estava casat amb una neboda de Ramon de Rocafort. El mas Rocafort era gestionat per Mn. Anton Berenguer, germà dels directors de la fàbrica de can Berenguer d'Artés. El 1950 Bofill va vendre Rocafort, el Molí de Rocafort, Montcabré i la Sala a Manel Font, casat amb Roser Gorina. Roser era filla de Joan Gorina, un ric fabricant de Sabadell que el 1919 havia comprat el mas Rocabruna i l'havia transformat en un castell. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació del mas Rocafort i altres del municipi. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu fill: Joaquim Font Gorina. Però la dona va nomenar administrador el fill, el qual portava un elevat tren de vida i finalment va arruïnar el patrimoni, que va ser embargat. El 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. El 1984 s'hi afegiren 525 noves hectàrees procedents del mas Rocabruna. El príncep saudita va fer tancar les seves propietats, va restaurar el casal i en general va ser respectuós amb la masia i l'entorn. Anys després de la seva mort, la finca es va vendre el 2002 a l'empresària russa Olga Farré. Més tard Rocabruna i el molí de Rocafort van ser segregades. | 41.9004800,2.1076200 | 425980 | 4639112 | 1643 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86008-foto-08258-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86008-foto-08258-168-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 73 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Salvador Tresserra | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86009 | Escut de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-de-rocafort | <p>CANYAMERES RAMONEDA, Esteve. 'Els germans Josep i Pere Rocafort Tortades: els grans genealogistes de famílies pageses de mas del segle XVIII'. Armora, Revista d'informació, anàlisi i investigació. Institució Catalana de Genealogia i Heràlica (ICGENHER), Barcelona, p. 11-41. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 62, 65, 71, 105-106, 114, 149, 210. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 57-70.</p> | XVII | <p>Escut heràldic de la família Rocafort, fet en baix relleu i ubicat a la dovella central del portal del mas Rocafort. Consta d'una decoració superior, consistent en un cap d'angelet o putti, més l'escut de forma oval. Està dividit en dues meitats. A l'esquerra hi ha tres estrelles sobre la figura d'un lleó que escala una muntanya rocallosa. La imatge fa al·lusió al significat del cognom 'Rocafort'. A la meitat dreta hi ha dues estrelles a la part superior i un compàs sobre una rosa. Segons el genealogista Esteve Canyameres, la part dreta d'aquest escut podria fer referència a la família Sorts, originaris del mas Sorts de Moià i amb qui els Rocafort havien establert vincles de parentiu als segles XIV i XV. Però es tracta només d'una impressió, que no està confirmada ni publicada. D'altra banda, les tres estrelles també apareixen en altres escuts de la família Rocafort, concretament en un del retaule de la capella privada del mas Girbès de Llo (Alta Cerdanya), encarregat per Teresa Rocafort i el seu marit. Sigui com sigui, els símbols de la part dreta de l'escut recorden inevitablement els de la maçoneria, tot i que a mitjans de segle XVII cal considerar que difícilment la maçoneria moderna podia haver-se introduït a Catalunya. Cal dir que el mateix escut, amb petites variants, apareix en les pintures de membres de la família Rocafort del segle XVII. Entre d'altres, els retrats a cavall que recorden els dels grans monarques de l'època.</p> | 08258-169 | Mas Rocafort, al sector nord-est del terme municipal | 41.9003900,2.1075400 | 425973 | 4639102 | 1643 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86009-foto-08258-169-2.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | 2025-06-25 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Guillem Dalmau (estudiós del retaule esmentat a la Cerdanya francesa). | 47 | 1.3 | 2131 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||
| 86010 | Font de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-rocafort | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 18. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Martí de Puig-Ermengol', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 395-396. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Martí de Puig-ermengol', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa María La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1080-1082. | XII-XX | Font emplaçada al jardí del mas Rocafort que és feta amb carreus i altre material petri provinent de l'església romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol. Consta d'un mur amb un coronament semicircular central on hi ha el brollador. Aquest és emmarcat amb peces d'unes arquivoltes de finestral romànic. També s'hi han utilitzat peces de la cornisa. | 08258-170 | Mas Rocafort, al sector nord-est del terme municipal | El 1835, com a conseqüència de la desamortització de Medizábal l'església de Sant Martí de Puig-Ermengol fou venuda al mas Rocafort. Durant el segle XX aquesta església va patir un procés de degradació i d'espoli que va tenir com a resultat la desaparició total de l'església. El trasllat d'un finestral i altres elements d'aquesta església al mas Rocafort es devia fer abans de 1948 o entorn d'aquesta data. Més tard s'aprofità també per reconstruir l'església de Sant Feliu de Terrassola. | 41.9011300,2.1080700 | 426018 | 4639183 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86010-foto-08258-170-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86010-foto-08258-170-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||||
| 86011 | Capitells de Sant Martí de Puig-Ermengol (Rocafort) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capitells-de-sant-marti-de-puig-ermengol-rocafort | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 18. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Martí de Puig-Ermengol', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 395-396. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Martí de Puig-ermengol', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa María La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1082. | XII-XX | Element decoratiu en forma d'aiguamans que es troba en una sala del mas Rocafort. Ha estat elaborat amb peces provinents de l'església romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol. Concretament, hi veiem dos capitells i una pica baptismal decorada amb gallons. | 08258-171 | Mas Rocafort, al sector nord-est del terme municipal | El 1835, com a conseqüència de la desamortització de Medizábal l'església de Sant Martí de Puig-Ermengol fou venuda al mas Rocafort. Durant el segle XX aquesta església va patir un procés de degradació i d'espoli que va tenir com a resultat la desaparició total de l'església. El trasllat d'un finestral i altres elements d'aquesta església al mas Rocafort es devia fer abans de 1948 o entorn d'aquesta data. Més tard s'aprofità també per reconstruir l'església de Sant Feliu de Terrassola. | 41.9005300,2.1075100 | 425971 | 4639117 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||
| 86012 | Finestra de Sant Martí de Puig-Ermengol (Rocafort) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finestra-de-sant-marti-de-puig-ermengol-rocafort | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 18. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Martí de Puig-Ermengol', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 395-396. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Martí de Puig-ermengol', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa María La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1080-1081. | XII-XX | Finestra de l'absis de l'església de Sant Martí de Puig-Ermengol que es troba actualment encastada en una paret del mas Rocafort. Està rematada amb arc de mig punt d'arquivolta de doble motllura cilíndrica i envoltada per una faixa exterior amb ornamentació escacada. Reposa sobre dues columnes amb capitells de decoració vegetal. Per les seves característiques, aquesta finestra de Sant Martí de Puig-Ermengol té paral·lelismes amb la de l'absis central de Santa Maria de l'Estany. | 08258-172 | Mas Rocafort, al sector nord-est del terme municipal | El 1835, com a conseqüència de la desamortització de Medizábal l'església de Sant Martí de Puig-Ermengol fou venuda al mas Rocafort. Durant el segle XX aquesta església va patir un procés de degradació i d'espoli que va tenir com a resultat la desaparició total de l'església. El trasllat d'aquesta finestra a Rocafort es devia fer abans de 1948. | 41.9004400,2.1073600 | 425958 | 4639107 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||
| 86013 | Rocabruna (o Torrebruna) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocabruna-o-torrebruna | <p>BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 29-34.</p> <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, p. 62, 64, 71, 106, 114, 198.</p> <p>FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69.</p> <p>GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472.</p> <p>TRESSERRAS, Josep (1920). Masia Rocabruna (Santa Maria d'Oló). Vic. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920).</p> | XX | <p>Casal d'estil modernista i eclèctic construït entre 1918 i 1920, que és conegut com el castell de Rocabruna, el qual es troba al costat de la masia antiga de Rocabruna. Els dos edificis, situats a pocs metres de distància, estaven units abans per un corredor alçat de pedra. Tot el recinte forma part actualment d'una finca privada i tancada. El casal o castell és una edificació de planta més o menys quadrada, de tres plantes i coberta a quatre vents, amb una cúpula central. És construït en pedra tot combinant la calcària grisenca amb el sauló vermellós. La façana principal, encarada al sud-oest, queda flanquejada per dues torres. La de llevant és més alta i d'un estil més eclèctic, mentre que la de ponent imita el romànic. El centre de la façana presenta dues grans balconades sospeses per columnes ornamentades amb capitells on s'hi troben esculpits animals rapinyaires i decoracions florals. Dessota hi ha un portal dovellat. A totes les cares de l'edifici s'hi veuen elements neoromànics, neogòtics, modernistes i altres formes característiques de l'arquitectura eclèctica. La façana posterior adquireix un caire més modernista, amb diferents formes i volums que inclouen una terrassa elevada. A la façana sud-est sobresurt l'absis d'una capella neogòtica dedicada a Sant Jordi. L'interior, actualment restaurat, és centrat per una gran escala de pedra picada que acaba imitant un claustre amb capitells historiats neomedievals. La llum hi ve donada per la gran cúpula ornamentada amb vitralls de colors . L'entorn de la casa ha estat ornat amb jardins i escultures. En l'època que va ser propietat del príncep àrab, al final del segle XX, s'hi van afegir diversos elements exòtics que recorden el seu país d'origen.</p> | 08258-173 | Sector nord-est del terme municipal | <p>Aquest mas és documentat els anys 1225, 1231 i 1307. També sabem que el 1376 en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi va assistir Marc de Rocabruna. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rocabruna', i en el de 1553 Pere Roquabruna. És doncs un mas d'origen antic, i estava habitat per la família Rocabruna. Els Rocabruna sembla que van participar de forma activa en la vida política del país, tant a nivell local com general, però no a tant alt nivell com ho van fer els seus veïns del mas Rocafort. En un llibre escrit per Josep Tresserras, persona propera als propietaris (publicat el 1921 i amb una edició revisada el 1948) es dóna un bon nombre de notícies sobre aquest mas, en alguns casos basades en referències documentals. Tanmateix, es tracta d'unes notes força disperses i difícils de contextualitzar. Entre molts altres aspectes es parla, per exemple, de fets relacionats amb la Guerra de Successió, en la qual Francesc de Rocabruna hi hauria tingut un paper rellevant. Segons Llorenç FERRER (1996: 66), Rocabruna va anar incorporant diferents masos veïns: el Güell (a partir de 1792), la Vila i l'Alou, que es convertiren en masoveries seves. El 1785 la família Rocabruna va deixar d'habitar a la casa pairal per anar a viure entre l'Estany i Caldes de Montbuí. El 1850 el nom de Rocabruna es va perdre. En aquest moment els propietaris tenien el cognom Ribot de Morató. El llibre de Josep Tresserras ens proporciona un llistat dels propietaris des de mitjans del segle XIX. Són: Sebastià Ribot de Morató (1851-1858), Leandre Ribot de Morató (1858-1863), Sebastià Ribot de Morató (1863-1897), Antoni Riera Puig (1897-1904), Manuel Rúbio Garcia (1904-1915), Emília Bisbal (1915-1918), Hospital de Vic i Germanes dels pobres (1918-1919). Manuel Rúbio havia quedat vidu i sense descendència i, tot i que es casà amb una criada seva mallorquina, va deixar el mas a un hospital. Aleshores el mas tenia 230 quarteres, amb les masoveries ja esmentades, i era un dels més importants de la zona (FERRER, 1991: 114). El 1919 va comprar Rocabruna Joan Gorina i Sans, un fabricant de llanes de Sabadell que havia fet fortuna durant la primera Guerra Mundial. Pel que es veu, li va ser molt profitosa una operació de compra de la mercaderia d'un vaixell alemany que havia quedat retinguda al port de Barcelona i que va revendre a França i Itàlia. Amb els diners aconseguits, Gorina va poder fer realitat el seu caprici de construir-se un castell. Va comprar Rocabruna i va fer construir el nou casal al costat de l'antic mas en un estil modernista i eclèctic. Fou enllestit en tres anys (1918-1920). L'antiga masia es destinà al majordom i criats, i a la nova construcció s'hi van habilitar les dependències d'una residència de luxe que comptava amb un museu, sala d'armes, capella, sala de música o billar entre altres. L'arquitecte fou Eduard Balcells Buigas, que va néixer a Barcelona el 1877 i era cunyat de Joan Gorina. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola, i les seves obres s'emmarquen des d'un modernisme ressagat fins al noucentisme. La capella de Rocabruna, dedicada a Sant Jordi, estava decorada amb vitralls dibuixats per l'artista noucentista originari de Sabadell Antoni Vila Arrufat. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació del mas Rocabruna entre d'altres del municipi. Joan Gorina va tenir quatre filles, que es van emparentar amb fabricants de Sabadell i Barcelona. La petita, Roser Gorina, es va casar amb Manel Font i Moreu, un ric negociant de cotó de Barcelona. El 1950 Manel Font va comprar a Josep Bofill, dentista de Barcelona, el mas veí de Rocafort i les masoveries de la Sala, Montcabré i el molí de Rocafort. El 1954 va morir Joan Gorina i en el seu testament deixava un mas a cada filla. Les hipoteques i els deutes aconsellaren mantenir indivisa la propietat fins que els gendres van decidir vendre, dotze anys després. Fou un dels gendres, Manel Font, que ja posseïa Rocafort, qui va comprar als seus cunyats Rocabruna i les masoveries. Aleshores els masovers eren Jordi Codina i Rosalia Oller. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu fill: Joaquim Font Gorina. La dona, però, va nomenar administrador el fill, el qual portava un tren de vida molt elevat i va arruïnar el patrimoni. Rocabruna va restar abandonada i les portalades d'algunes masoveries van ser venudes. L'any 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. El 1984 s'hi afegiren 525 noves hectàrees procedents del mas Rocabruna. El príncep saudita va fer tancar les seves propietats, va instal·lar-hi mesures de seguretat, però en general va ser respectuós amb el patrimoni (FERRER, 1991: 106). L'any 2002 la finca es va vendre a una empresària russa. Més tard Rocabruna i el molí de Rocafort van ser segregades. Rocabruna fou adquirida per una família de potentats armenis, però actualment es troba en un litigi judicial. El 2005 el casal modernista va ser restaurat.</p> | 41.9005000,2.1146100 | 426560 | 4639108 | 1918-20 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86013-foto-08258-173-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2025-11-25 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Eduard Balcells Buigas (arquitecte) | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 77 (Pla Especial Urbanístic 2011) Observacions: Fotografies fetes per Josep Canamasas Güell el 2005, abans de la restauració. | 46 | 1.2 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||
| 86014 | Capella de Sant Jordi de Rocabruna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-jordi-de-rocabruna | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 198. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir TRESSERRAS, Josep (1920). Masia Rocabruna (Santa Maria d'Oló). Vic. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920), p. 76. | XX | Capella d'estil neogòtic que es troba integrada en el casal modernista que es va aixecar al costat de la masia de Rocabruna entre 1918 i 1920. Té l'entrada per la part interior del casal, mentre que l'absis, de forma poligonal, sobresurt de la façana sud-est. La capella, dedicada a Sant Jordi, adopta interiorment les formes del gòtic. La nau és coberta amb volta de canó, i l'absis amb voltes apuntades separades per nerviacions que conflueixen en una clau de volta sobre l'altar. Originàriament els finestrals tenien vitralls dibuixats per l'artista noucentista de Sabadell Antoni Vila Arrufat, però avui ja no es conserven. | 08258-174 | A la masia de Rocabruna, al sector nord-est del terme municipal | El 1919 va comprar la masia de Rocabruna Joan Gorina i Sans, un fabricant de llanes de Sabadell que havia fet fortuna durant la primera Guerra Mundial. Pel que es veu, li va ser molt profitosa una operació de compra de la mercaderia d'un vaixell alemany que havia quedat retinguda al port de Barcelona i que va revendre a França i Itàlia. Amb els diners aconseguits, Gorina va poder fer realitat el seu caprici de construir-se un castell. Va comprar Rocabruna, amb les seves masoveries, i va fer construir el nou casal al costat de l'antic mas en un estil modernista i eclèctic. Fou enllestit en tres anys (1918-1920). L'antiga masia es destinà al majordom i criats, i a la nova construcció s'hi van habilitar les dependències d'una residència de luxe que comptava amb un museu, sala d'armes, capella, sala de música o billar entre altres. L'arquitecte fou Eduard Balcells Buigas, que va néixer a Barcelona el 1877 i era cunyat de Joan Gorina. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola, i les seves obres s'emmarquen des d'un modernisme ressagat fins al noucentisme. La capella de Rocabruna, dedicada a Sant Jordi, estava decorada amb vitralls que van ser dibuixats per l'artista noucentista originari de Sabadell Antoni Vila Arrufat. | 41.9003900,2.1148000 | 426575 | 4639096 | 1918-20 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86014-foto-08258-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86014-foto-08258-174-3.jpg | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Eduard Balcells Buigas (arquitecte); Antoni Vila Arrufat (disseny vitralls) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86015 | El Güell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-guell-0 | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 62, 64, 71, 107, 108, 198. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920), p. 56. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 74. | XIV-XX | En estat d'abandó. Coberta i diversos murs en precari que amenacen d'esfondrar-se i algunes parts en ruïna | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval i actualment en estat d'abandó. Es troba emplaçada en una esplanada vora el torrent de l'Alou. Consta d'una part residencial formada per dos cossos adossats lateralment més un cobert aïllat al nord-oest. Actualment és una edificació molt allargassada. En un origen devia tenir només un dels cossos, probablement el de llevant, i en un moment donat s'amplià cap a ponent, amb dependències més aviat de treball, i també cap al sud. Aquestes ampliacions semblen correspondre a una fase ja força tardana, entorn del segle XIX o principis del XX. Fruit d'aquesta ampliació és la façana de migdia, que en certa manera és la principal, ja que és la que té més rellevància arquitectònica. Tanmateix, el fet que es trobi en un terreny amb pendent considerable fa que quedi molt limitada i per això no hi ha un portal destacat. L'accés habitual es fa per la façana posterior, més accessible. Així doncs, la façana de migdia presenta una part de característiques més arcaiques (a ponent), amb finestres molt petites, algunes amb llinda de fusta, i una altra part (a llevant) que és clarament fruit de l'ampliació del segle XIX, amb una eixida de dos arcs rebaixats i altres obertures emmarcades amb maó. A la part baixa diversos contraforts donen consistència a la casa. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. A la façana posterior, que connecta amb el camí, hi trobem obertures de tipologia diversa i de distribució força irregular. | 08258-175 | Sector nord-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i les primeres notícies que en coneixem són del segle XIV. El 1376 en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi va assistir Galzeran de Güell. I uns anys més tard, el 1394, el mateix Galzeran va assistir a una altra reunió de veïns, en aquest cas per tractar de la redempció del terme d'Oló. Cal suposar que era el cap de casa en aquest moment. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Güell', i en el de 1553 Bertomeu Güell. Així doncs, en un principi era la família Güell qui habitava la masia, però no en coneixem gaires notícies concretes. Segons es diu en el llibre dedicat al mas Rocabruna: 'El mas Güell de la mateixa parròquia començà a pertànyer als Rocabruna a 17 d'octubre de l'any 1792, segons consta en l'escriptura d'aquesta data autoritzada pel notari de la vila de Vic, en Josep Codina, a favor de Rosa de Rocabruna qui a més de 153 lliures, donà possessió al venedor del camp que portava el nom de Sant Feliu... (TRESSERRAS, 1948: 56)'. Per tant, a partir d'aquesta data el Güell va passar a ser una masoveria del mas veí de Rocabruna, que era un dels més importants de la zona i que va anar adquirint altres masos propers, com l'Alou i la Vila. Això no va ser obstacle perquè la masia creixés, ja que bona part de les construccions es poden datar al segle XIX (1808, segons una llinda) i tal vegada a començaments del XX. Així doncs, el Güell va quedar habitat per masovers. Els últims eren la família Oller i en van marxar a la dècada de 1960. En aquest moment encara voltaven per la zona molts homes que vivien de l'explotació del bosc. Pel que fa a la propietat, va seguir les vicissituds del gran mas de Rocabruna. A la dècada de 1960 Rocabruna i Rocafort van quedar unificades sota la propietat de Manel Font, un ric negociant de Barcelona. A la dècada de 1980 aquesta gran finca fou adquirida pel príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul. L'any 2002 la finca es va vendre a l'empresària russa Olga Farré. Més tard alguns masos es van segregar, però el Güell i l'Alou, en estat d'abandó, continuen formant part de la finca de Rocafort. | 41.9031600,2.1250900 | 427432 | 4639394 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86015-foto-08258-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86015-foto-08258-175-3.jpg | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 74 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions:En una llinda de la façana lateral de llevant: Fecho 1808.Inscripció en una llinda de la façana posterior, de difícil interpretació: FYEN[X]TISInformació facilitada per Salvador Tresserra | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86016 | L'Alou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lalou-0 | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 43. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 62, 108. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920). SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 76. | XIV-XX | En ruïna | Masia de petites dimensions, d'origen medieval i en estat de ruïna, que es troba emplaçada en un petit replà vora el torrent precisament denominat de l'Alou. Se'n conserven els murs en general fins a l'alçada de la coberta, que sembla que era a quatre vents. Configuren una construcció de planta força irregular, que devia tenir planta baixa més un pis. La façana principal era orientada a ponent, i se'n conserva parcialment el portal. Els murs són de maçoneria i pràcticament no s'hi observen finestres. Tota la casa es troba actualment envaïda per la vegetació. | 08258-176 | Sector nord-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i les primeres notícies que en coneixem són del segle XIV. El 1376 en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi va assistir Simó s'Alou o Salou. En canvi, en llistats posteriors i fogatges del segle XVI l'Alou ja no hi consta. Però la masia devia subsistir d'alguna manera i sabem que va acabar absorbida pel gran mas veí de Rocabruna, tal vegada ja al segle XVIII, com ho van ser també el Güell i la Vila. Des d'aleshores l'Alou fou una masoveria de Rocabruna, que era un dels masos més importants de la zona. En un llistat de cases rurals de 1930 l'Alou consta com a no habitada. Els últims masovers foren la família Arman i en van marxar a la dècada de 1960. En aquest moment encara voltaven per la zona molts homes que vivien de l'explotació del bosc. Pel que fa a la propietat, va seguir les vicissituds del gran mas de Rocabruna. A la dècada de 1960 Rocabruna i Rocafort van quedar unificades sota la propietat de Manel Font, un ric negociant de Barcelona. A la dècada de 1980 aquesta gran finca fou adquirida pel príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul. L'any 2002 la finca es va vendre a l'empresària russa Olga Farré. Més tard alguns masos es van segregar, però el Güell i l'Alou, en estat d'abandó, continuen formant part de la finca de Rocafort. Cap a mitjans de segle XX uns 300 m al NE de l'Alou, en un terreny on hi neix aigua abundant, es van obrir un seguit de pous que capten l'aigua i la porten fins a un col·lector, on és canalitzada al llarg de 4 km fins a Rocafort per tal d'abastir aquesta masia. | 41.9055400,2.1339400 | 428169 | 4639651 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86016-foto-08258-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86016-foto-08258-176-3.jpg | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 76 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació facilitada per Salvador Tresserra | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86017 | Rocabruna (masia antiga) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocabruna-masia-antiga | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 29-34. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, p. 62, 64, 71, 106, 114, 198. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. TRESSERRAS, Josep (1920). Masia Rocabruna (Santa Maria d'Oló). Vic. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920). | XIII-XX | Masia antiga de Rocabruna que es troba al costat del casal d'estil modernista i eclèctic que s'hi va construir entre 1918-1920 i que va ser conegut com el castell de Rocabruna. Els dos edificis, situats a pocs metres de distància, estaven units abans per un corredor alçat de pedra. Tot el recinte forma part actualment d'una finca privada i tancada. L'antiga masia és de planta rectangular, amb cossos adossats de diferents alçades. El cos més antic és el que es troba al sud-oest i té un format molt homogeni i regular. La façana principal és més o menys simètrica en base a tres eixos d'obertures, amb un portal adovellat al centre. Aquesta part, que podria correspondre als segles XVII-XVIII, té un parament de força qualitat, amb carreus petits més o menys escairats. Posteriorment s'hi afegí un cos al nord-est (més alt i de tres plantes) i a llevant, així com uns coberts adossats al darrere. En general, la casa ha conservat bé les característiques constructives tradicionals. Les finestres són majoritàriament emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'entorn de la casa ha estat ornat amb jardins i escultures. En l'època que va ser propietat del príncep àrab, al final del segle XX, s'hi van afegir diversos elements exòtics que recorden el seu país d'origen. | 08258-177 | Al sector nord-est del terme municipal | Aquest mas és documentat els anys 1225, 1231 i 1307. També sabem que el 1376 en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi va assistir Marc de Rocabruna. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rocabruna', i en el de 1553 Pere Roquabruna. És doncs un mas d'origen antic, i estava habitat per la família Rocabruna. Els Rocabruna sembla que van participar de forma activa en la vida política del país, tant a nivell local com general, però no a tant alt nivell com ho van fer els seus veïns del mas Rocafort. En un llibre escrit per Josep Tresserras, persona propera als propietaris (publicat el 1921 i amb una edició revisada el 1948) es dóna un bon nombre de notícies sobre aquest mas, en alguns casos basades en referències documentals. Tanmateix, es tracta d'unes notes força disperses i difícils de contextualitzar. Entre molts altres aspectes es parla, per exemple, de fets relacionats amb la Guerra de Successió, en la qual Francesc de Rocabruna hi hauria tingut un paper rellevant. Segons Llorenç FERRER (1996: 66), Rocabruna va anar incorporant diferents masos veïns: el Güell (a partir de 1792), la Vila i l'Alou, que es convertiren en masoveries seves. El 1785 la família Rocabruna va deixar d'habitar a la casa pairal per anar a viure entre l'Estany i Caldes de Montbuí. El 1850 el nom de Rocabruna es va perdre. En aquest moment els propietaris tenien el cognom Ribot de Morató. El llibre de Josep Tresserras ens proporciona un llistat dels propietaris des de mitjans del segle XIX. Són: Sebastià Ribot de Morató (1851-1858), Leandre Ribot de Morató (1858-1863), Sebastià Ribot de Morató (1863-1897), Antoni Riera Puig (1897-1904), Manuel Rúbio Garcia (1904-1915), Emília Bisbal (1915-1918), Hospital de Vic i Germanes dels pobres (1918-1919). Manuel Rúbio havia quedat vidu i sense descendència i, tot i que es casà amb una criada seva mallorquina, va deixar el mas a un hospital. Aleshores el mas tenia 230 quarteres, amb les masoveries ja esmentades, i era un dels més importants de la zona (FERRER, 1991: 114). El 1919 va comprar Rocabruna Joan Gorina i Sans, un fabricant de llanes de Sabadell que havia fet fortuna durant la primera Guerra Mundial. Pel que es veu, li va ser molt profitosa una operació de compra de la mercaderia d'un vaixell alemany que havia quedat retinguda al port de Barcelona i que va revendre a França i Itàlia. Amb els diners aconseguits, Gorina va poder fer realitat el seu caprici de construir-se un castell. Va comprar Rocabruna i va fer construir el nou casal al costat de l'antic mas en un estil modernista i eclèctic. Fou enllestit en tres anys (1918-1920). L'antiga masia es destinà al majordom i criats, i a la nova construcció s'hi van habilitar les dependències d'una residència de luxe que comptava amb un museu, sala d'armes, capella, sala de música o billar entre altres. L'arquitecte fou Eduard Balcells Buigas, que va néixer a Barcelona el 1877 i era cunyat de Joan Gorina. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola, i les seves obres s'emmarquen des d'un modernisme ressagat fins al noucentisme. La capella de Rocabruna, dedicada a Sant Jordi, estava decorada amb vitralls dibuixats per l'artista noucentista originari de Sabadell Antoni Vila Arrufat. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació del mas Rocabruna entre d'altres del municipi. Joan Gorina va tenir quatre filles, que es van emparentar amb fabricants de Sabadell i Barcelona. La petita, Roser Gorina, es va casar amb Manel Font i Moreu, un ric negociant de cotó de Barcelona. El 1950 Manel Font va comprar a Josep Bofill, dentista de Barcelona, el mas veí de Rocafort i les masoveries de la Sala, Montcabré i el molí de Rocafort. El 1954 va morir Joan Gorina i en el seu testament deixava un mas a cada filla. Les hipoteques i els deutes aconsellaren mantenir indivisa la propietat fins que els gendres van decidir vendre, dotze anys després. Fou un dels gendres, Manel Font, que ja posseïa Rocafort, qui va comprar als seus cunyats Rocabruna i les masoveries. Aleshores els masovers eren Jordi Codina i Rosalia Oller. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu fill: Joaquim Font Gorina. La dona, però, va nomenar administrador el fill, el qual portava un tren de vida molt elevat i va arruïnar el patrimoni. Rocabruna va restar abandonada i les portalades d'algunes masoveries van ser venudes. L'any 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. El 1984 s'hi afegiren 525 noves hectàrees procedents del mas Rocabruna. El príncep saudita va fer tancar les seves propietats, va instal·lar-hi mesures de seguretat, però en general va ser respectuós amb el patrimoni (FERRER, 1991: 106). L'any 2002 la finca es va vendre a l'empresària russa Olga Farré. Més tard Rocabruna i el molí de Rocafort van ser segregades. Rocabruna fou adquirida per una família de potentats armenis, però actualment es troba en un litigi judicial. El 2005 el casal modernista va ser restaurat. | 41.9003600,2.1151800 | 426607 | 4639092 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86017-foto-08258-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86017-foto-08258-177-3.jpg | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 173 (Pla Especial Urbanístic 2011)Fotografies fetes per Josep Canamasas Güell el 2005, abans de la restauració. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86018 | El Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pla-6 | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 30. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 62, 64, 71, 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 71. | XIV-XXI | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'una esplanada vora la riera de l'Estany. Consta d'un cos residencial principal de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes) que té coberts al sud-est i al sud-oest (els primers formant un gran barri davanter), així com dues casetes aïllades al nord. Aquestes casetes tot i que imiten l'estil tradicional són de construcció recent. En una d'elles, feta parcialment de maó, aprofita un cobert anterior. El cos principal de la masia és una construcció molt sòlida i de característiques homogènies, que podria datar-se al 1592, segons es desprèn de la inscripció d'una llinda. En aquest cos el parament dels murs és de qualitat, fet amb carreus petits disposats en filades. La façana principal, encarada al sud-est, no és del tot simètrica. S'articula en base a diverses finestres a alçades diferents i té un portal adovellat lleugerament descentrat. En una de les finestres s'hi pot veure una curiosa llinda que podria fer al·lusió al molí que aquest mas tenia a la riera que passa a la vora. Concretament, les marques gravades podrien fer referència a les dues moles del molí. Totes les finestres de la casa són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, en alguns casos decorades amb motllures, i a la part baixa hi trobem nombroses espitlleres. Posteriorment s'hi afegí un cos adossat a l'angle de ponent. Tot el conjunt que forma la part antiga ha conservat molt bé els volums i les característiques constructives originàries, sense alteracions modernes. En aquest sentit és un bon exemple de masia desenvolupada molt precoçment, entorn del segle XVI. | 08258-178 | Sector nord-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i les primeres notícies que en coneixem són del segle XIV. El 1376 surt esmentat Berenguer del Pla en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. I uns anys més tard, el 1394, ja és Bernat des Pla qui va assistir a una altra reunió de veïns, en aquest cas per tractar de la redempció del terme d'Oló. En el fogatge de 1515 hi consta 'lo mas del Pla', dins de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, i en el fogatge de 1553 hi apareix Joan Pla. De totes aquestes dades se'n desprèn que la família de cognom Pla habitava la casa des de l'època medieval. Diverses inscripcions de la casa ens informen sobre l'evolució de la construcció. El cos principal sembla que va quedar configurat en una època força primerenca, entorn del 1592. L'any 1644 l'hereu devia ser Joan Pla. La informació prové d'una dovella que era originària del molí que tenia el mas. El 1700 s'hi devien fer reparacions menors, tal com sembla suggerir la inscripció d'una finestra. En canvi, durant el segle XIX no sembla que s'hi fessin gaires obres ni ampliacions. A la riera denominada del Molí, que passa vora aquest mas, hi ha tres molins fariners. Dos d'ells en troben molt junts uns 700 m riera avall i s'han denominat Molí del Pla 1 i Molí del Pla 2. Semblen força antics i daten com a mínim del 1739, segons una llinda. Un altre molí es troba a l'alçada de la masia del Pla, i era conegut com a molí del Visó o del Pla. Aquest tenia una inscripció a la dovella del portal que deia 'Joan Pla, 1644' i que ara es troba fora de lloc. No sabem si els dos primers molins pertanyien al Pla, però ben segur que el tercer i més proper a la masia sí, i devia construir-lo l'aleshores propietari, Joan Pla. A més, una curiosa llinda que es troba al mas sembla fer referència a les moles del molí. No sabem fins quan la família Pla va estar al front del mas. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que la masia el Pla estava habitada. Ja més entrat el segle XX, els propietaris eren la família Bigas, que residia a Centelles, mentre que el mas era habitat per masovers. Pels volts de 1980 van instal·lar-se un temps a la masia, i pels volts de la dècada del 2000 van restaurar el conjunt. Aleshores van aixecar una casa de pedra de nova construcció que imita l'estil tradicional. La pedra la van extreure del molí del Visó o del Pla, incloent-hi les dovelles i la inscripció ja esmentades. | 41.8884800,2.1059200 | 425825 | 4637781 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86018-foto-08258-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86018-foto-08258-178-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 71 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda a la façana nord-oest: 1592Llinda a la façana nord-est: 1700A la dovella central de la caseta nord: Joan Pla 1644. Aquest portal dovellat procedeix del molí del Visó o del Pla, situat vora la casa. | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86019 | Altimires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/altimires | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 72, 98-99, 104, 107, 114, 163-164, 217. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 30.</p> | XIV-XX | <p>Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada al replà d'un serrat que té al davant el torrent d'Altimires, tributari de la riera d'Oló. Entremig s'aixeca la Serra Borina. Consta de diversos cossos residencials adossats de ponent a llevant més coberts a oest i al sud (aquests últims formant un barri) i una pallissa al nord-est. El cos originari és el de ponent, on es conserva un gran portal adovellat i, a l'interior, un interessant celler sostingut amb arcs apuntats possiblement de l'època baix-medieval. Aquesta part de l'edifici és feta amb carreus perfectament escairats i disposats en filades, de manera que és un bon exemple de masia primerenca, tal vegada del segle XVII o anterior. Posteriorment (tal vegada al final del segle XVIII o ja al XIX) es va construir el cos residencial de llevant, que era la casa dels masovers. La façana de migdia d'aquesta nova construcció destaca per una àmplia galeria de dues plantes amb arcs de punt rodó. Possiblement també al segle XIX davant del cos antic s'hi adossà una construcció amb porxo, la qual dóna aixopluc el portal fins al punt que queda gairebé tapat. És format per dos trams de volta d'aresta i devia constituir l'accés principal a la masia, tot i que ara el pas exterior ha quedat tapiat. Aquest nou cos ampliava les estances de la casa dels amos i li proporcionava una terrassa davantera. Tal vegada la data d'aquesta nova construcció és el 1881, tal com indica la barana de la terrassa. En aquest segle XIX encara es van fer altres reformes, com ara el sobrealçament del cos antic per dotar-lo d'una nova galeria d'arcs al nivell de les golfes. El resultat de totes aquestes obres és una façana d'una gran solidesa i gairebé monumental, dominada per les diverses galeries. Contribueix a aquest efecte l'alçada considerable de l'edifici en aquest sector encarat a migdia, ja que s'assenta sobre un terreny amb pendent. La resta de façanes han conservat igualment les característiques constructives tradicionals, amb l'obra a pedra vista i les diverses finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'interior de la casa també ha conservat la tipologia tradicional, ja que durant el segle XX les reformes que s'hi han fet han estat mínimes. Altres elements d'interès són un paviment fet de còdols davant del portal i aixoplugat sota el porxo, un segon celler on hi ha un forn de pa, la comuna, que sobresurt en forma de torreta davant de la terrassa, o el cobert de ponent amb una premsa de l'any 1909 i on antigament hi havia un trull d'oli. En aquesta zona es troben també les tres tines de la casa.</p> | 08258-179 | Al sector central del terme municipal | <p>Les primeres notícies que coneixem del mas medieval són del segle XIV. En la llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló el 1394 hi figuren diversos Altimires: Guillem d'Altimires per la parròquia de Santa Maria d'Oló, i Salvador Altimires i Berenguer d'Altimires per la parròquia de St. Joan d'Oló. Cal suposar que un d'ells era l'hereu del mas en aquest moment, segurament Guillem. En el fogatge de 1553 hi consta Anthoni Altimires, per la parròquia de St. Joan d'Oló. De tot això es dedueix que la família Altimires habitava aquest mas des d'època medieval, i segurament també algun altre de la zona. Els propietaris actuals són descendents directes d'aquesta família, tot i que en les últimes generacions el cognom Altimires s'ha perdut. La masia posseïa el molí anomenat d'Altimires, a la riera d'Oló. Tenia la particularitat de ser al mateix temps molí i torre de vigilància. Tal vegada es podria datar entorn dels segles XIII-XIV. Tot i que no en coneixem dades documentals, cal suposar que en un principi era possessió del senyor, ja que en època medieval els molins solien ser un monopoli senyorial, i més tenint en compte que, aprofitant la seva situació estratègica en una cruïlla del camí vell a Sant Joan d'Oló, complia una funció defensiva auxiliar del castell. La família Altimires devia encarregar-se de fer anar el molí (tal vegada el Salvador o Berenguer d'Altimires abans esmentats, de la parròquia de St. Joan d'Oló) i amb el temps va quedar com una propietat seva. Per tant, es dedueix que la família Altimires tenia un tracte de proximitat amb els poders vinculats a la senyoria del castell, i ja des d'antic aquest devia ser un dels masos forts del terme. La tipologia del mas suggereix que va tenir un desenvolupament força precoç i que al segle XVII, o tal vegada abans, ja constituïa un casal de dimensions considerables. Al segle XVIII, i sobretot al XIX, es devia ampliar amb noves construccions. En aquest segle Altimires continuava sent una de les cases importants i els seus propietaris van destacar pel seu suport clar en favor de la causa carlista. A la masia hi va néixer Josep Altimires Marcet, un destacat militar carlí que va escriure ell mateix un extracte amb la seva biografia. Va néixer el 1809 i el 1834 s'allistà com a voluntari a un batalló. Va iniciar així una llarga carrera gairebé com a militar professional al servei del carlisme. Fins que tenia 66 anys va participar en quatre campanyes militars. Va exiliar-se a França en diverses ocasions, i el 1858 es casà amb Anna Vinyes, filla d'un fabricant de mistos de la Jonquera. Va participar en la guerra dels Matiners i l'acabà amb el grau de tinent coronel. Posteriorment fou nomenat Cap supermilitar dels corregiments de Barcelona i Mataró i Subdelegat de la reial Hisenda, entre molts altres càrrecs d'importància. Va arribar a Brigadier dels Reials Exèrcits. El seu germà gran, Salvador Altimires Marcet, també va participar en la primera guerra carlina, i encara un altre dels germans. El cas d'aquesta família suggereix que el carlisme devia tenir força adeptes al terme d'Oló, sobretot entre els grans propietaris de masies (FERRER, 1991: 163, 217). En el transcurs d'alguna de les carlinades la casa fou incendiada i encara avui es pot veure la pedra cremada en moltes de les estances. A més, la família va patir represàlies en el seu patrimoni i es va veure obligada a vendre el mas Torrecogussa (un altre edifici que en el seu origen havia estat una torre de guaita). Tot i això, l'heretat d'Altimires continuava sent una de les més grans del terme, i els seus propietaris solien presumir de poder desplaçar-se fins a l'església d'Oló sense haver de sortir de les seves terres. En un curiós dibuix que es conserva de la casa fet el 1891 es diu que 'la heredad tiene de extensión superficial 186 ha, 12 areas y 50 centiareas. Los frutos principales que se recogen son vino, trigo y aceite'. A la segona meitat del segle XIX la vinya havia pres ja molta importància. Llorenç FERRER (1991: 98-99) posa aquest mas com a exemple del conflicte que es va donar entre propietaris i rabassaires. Les vinyes del mas eren portades per rabassaires que, en aquells moments, començaven a reivindicar les propietats de les vinyes que des de feia molt temps conreaven mitjançant el contracte emfitèutic conegut com a Rabassa morta. Pels volts de 1860 es feu càrrec de la propietat Josep Altimires Marcet. Entre aquest any i el següent va firmar 17 contractes d'establiment de terres que no eren nous, només tenien la intenció de clarificar les relacions jurídiques amb els rabassaires, que amb els nous contractes passaven a ser simples parcers. Poc després es van firmar 25 contractes més fins el 1885. Durant aquesta etapa prèvia a l'arribada de la fil·loxera es constata una expansió de la vinya dins de la propietat Altimires. A partir de 1900, quan la fil·loxera havia destruït les vinyes, l'amo Altimires havia recuperat les terres i els nous contractes que es van fer deixaven molt clar que es tractava d'un simple arrendament, tot i que la resta de condicions continuaven sent pràcticament les mateixes que abans. El segle XX sembla que va ser menys brillant per al mas Altimires, que va entrar en un cert estancament que es reflecteix en l'estat actual de la masia, que pràcticament no ha sofert modificacions en els darrers anys. Pel que fa als propietaris del mas, ja hem dit que a mitjans de segle XIX ho era Josep Altimires Marcet. El següent hereu fou Josep Altimiras Viñas, que el 1891 era el propietari. El va succeir una pubilla, Maria Altimiras Calsina, que es casà amb Josep Euras Euras, procedent del mas amb aquest nom de la localitat de Perafita. El seu hereu fou Josep Euras Altimiras, i el propietari actual és Josep Euras Barniol, que continua portant l'explotació del mas.</p> | 41.8661800,2.0113100 | 417947 | 4635391 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86019-foto-08258-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86019-foto-08258-179-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 30 (Pla Especial Urbanístic 2011) A la masia es conserven uns pocs documents dels molts que n'hi havia relacionats amb el cabdill carlista Josep Altimires Marcet. L'edifici presenta les següents inscripcions: Inscripció en una llinda de la porta del barri: Iesus Maria 1645 (no pas 1516, com es diu en algun lloc, ja que els números donen peu a confusió) Data en una barana del terrat: 1881 Informació oral facilitada per Josep Euras Barniol | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86020 | Llinda del molí d'Altimires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-del-moli-daltimires | XIII-XIV | Llinda emplaçada a la torre de defensa medieval que és al mateix temps el Molí d'Altimires, una combinació que no deixa de ser curiosa i atípica. Concretament, es troba a la finestra de la façana nord-est, que és la seva façana principal, encarada al camí. La llinda és de pedra, de forma més o menys rectangular. Té gravades dues roses sexifòlies i, al centre, una creu sobre un triangle que simbolitza el mont Gòlgota. Aquests elements tenen un simbolisme destacat, que remarcava la importància d'aquesta construcció, situada estratègicament en un camí principal d'accés al castell d'Oló. La rosa de sis fulles és un símbol solar de tradició pagana que es considera una reminiscència precristiana del culte al sol. A Catalunya s'han trobat roses sexifòlies en edificis, art funerari, mobiliari i joieria. Aquest motiu ornamental fou especialment emprat als Pirineus per part dels pastors. Una altra interpretació, no necessàriament incompatible amb l'anterior, és que les dues circumferències al·ludeixen a les dues moles del molí. Així ho interpretava almenys un membre de la família Altimires que va decorar una llinda de la seva casa al poble d'Oló amb dues rodes que representen, en aquest cas ben clarament, les d'un molí. No disposem de gaires elements per datar aquesta llinda, que podria situar-se, igual que la mateixa construcció de la torre, als segles XIII-XV. | 08258-180 | Al molí d'Altimires, al sector central del terme municipal | El fet de combinar una torre de defensa amb un molí és totalment atípic, però considerem que aquesta construcció fou concebuda amb aquesta doble funció ja des del seu inici. Hi ha qui creu, però, que el molí s'hi hauria instal·lat posteriorment. En tot cas, la funció com a torre de defensa és ben clara, i estava relacionada amb la posició estratègica de l'indret, que es troba en una cruïlla on el camí d'Oló a Sant Joan d'Oló travessava la riera per una palanca. Per la tipologia de la torre es podria datar entorn dels segles XIII-XIV. Tot i que no en coneixem dades documentals, cal suposar que en un principi era possessió del senyor del terme, ja que en època medieval els molins solien ser monopoli dels senyors, i més tenint en compte que la torre complia funcions defensives auxiliars del castell. La família Altimires devia encarregar-se de fer anar el molí, tal vegada ho feien el Salvador o Berenguer d'Altimires que apareixen citats en un llistat de caps de casa que van participar en una reunió feta el 1394 per tractar de la redempció del terme d'Oló. Amb el temps la família devia aprofitar els drets adquirits i el molí va quedar com una propietat del mas Altimires. De tot això se'n dedueix que la família Altimires tenia un tracte de proximitat amb els poders vinculats a la senyoria del castell d'Oló i, per tant, ja des d'antic aquest mas situat a un quilòmetre aproximadament del molí va ser un dels més importants del terme. No es pot descartar que el Molí d'Altimires tingués alguna relació amb les infraestructures hidràuliques que ara formen part del el Molí del Coix, riera amunt i als peus del nucli d'Oló. Allà hi ha un interessant aqüeducte de datació desconeguda i un rec que travessa la roca, unes obres de força calat per a un simple molí particular. Per la cota d'altitud es pot deduir que el punt de captació d'aigües del molí d'Altimires devia trobar-se en aquella zona. Als segles XVII-XVIII es devia construir la casa del moliner, adossada a la torre. El molí va seguir funcionant fins el final del segle XIX. Encara una àvia de l'actual propietari d'Altimires l'havia vist en actiu. | 41.8647800,2.0240600 | 419004 | 4635223 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86020-foto-08258-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86020-foto-08258-180-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||
| 86021 | Berengueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/berengueres | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 53, 107, 109, 113. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 787. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 782-792. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 58. TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 31-32, 33-34. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en una petita esplanada sobre la vall de la riera de Segalers. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis i golfes) més uns coberts aïllats i semi-derruïts. Aquesta masia es pot incloure dins un grup característic del sector que es troba al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i al nord del terme d'Oló. Aquest tipus de masies tenen el seu origen en una mena de casa forta estreta i alta, en forma de torre, que amb el temps sol ampliar-se pels costats. En són exemples Bojons o la torre d'Orriols. En aquest cas el nucli inicial de la casa és el que es troba al mig. Al segle XVIII s'amplià pel costat nord i, probablement ja al XIX, pel costat sud. Com a resultat, la construcció originària ha quedat emparedada entremig, i la façana de migdia, que en un principi devia ser la principal, amb l'ampliació ha quedat a frec del barranc que hi ha en aquest sector. En conseqüència, ara la façana principal és la de llevant. Aquesta presenta un aspecte força irregular, fruit de l'evolució que hem descrit. Consta d'un portal senzill, reconstruït no fa gaires anys, i de diverses finestres de distribució irregular i de tipologia diversa. Entre d'altres n'hi ha una que està situada en el cos antic i en la qual sembla insinuar-se un arc conopial lleugerament marcat a la vora. Això dataria aquesta part entorn del segle XVI. Els murs són a pedra vista, amb un tipus d'aparell diferent en cadascuna de les fases. En la fase més antiga hi veiem carreus petits més o menys escairats. A la cara de ponent la construcció té adossades una tina cilíndrica i un cos sobresortint amb una petita eixida. De la façana nord en surten unes escales que menen a dues tines més, situades en aquest costat. La masia ha conservat molt bé els volums i les característiques constructives tradicionals. Com a curiositat podem dir que en una estança interior recentment s'hi van trobar dibuixats sobre la calç d'una paret les figures d'uns galls, amb uns pals a sota. Aquests galls ens fan recordar una llegenda sobre l'anomenada bruixa Berengueres que hauria habitat aquesta casa. | 08258-181 | Al sector nord del terme municipal (antiga quadra d'Aguiló) | Aquest mas està documentat des de principis del segle XIV. Formava part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Del mas en tenien la possessió els mateixos senyors del castell d'Aguiló, que el 1329 eren Ramon i Saura d'Aguiló i el van vendre a Andreu Barrat, un ric ciutadà de Vic, juntament amb tot el delme que els Aguiló rebien a la vall i quadra d'Aguiló pel preu de 8.000 sous. Pocs anys després, el 1333, el senyor del castell d'Oló, Arnau d'Oló, va vendre a Ot de Montcada tot el terme d'Oló, inclosa la vall i quadra d'Aguiló. Per això el mateix any Ot de Montcada va recomprar a Andreu Barrat el mas Berengueres, amb tots els seus dret i pertinences, i també tot el delme que aquell rebia a la vall d'Aguiló, per 11.000 sous (PLADEVALL, 1991: 53). En un altre document de 1335 consta que és aquest l'any en què Barrat va donar la possessió del mas Berengueres i del delme a Ot de Montcada, a través del seu procurador Galceran Andreu (PLADEVALL i altres, 1976: 787). Segons es diu, aquest any Berengueres formaria part del mas Aguiló. Fins aquí ens hem referit als propietaris o als que posseïen el domini directe del mas, i que pertanyien a les altes instàncies, però els pagesos emfiteutes que en tenien el domini útil devien ser la família de cognom Berengueres. En una llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Berenguer de Berengueres, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. Ja hem dit que la casa té un nucli força antic, que en la part exterior es podria datar entorn del segle XVI, i que al XVIII s'amplià per un costat. En són testimoni les inscripcions de 1706, 1745 i 1750. La de 1706 ens informa que continuava habitant-hi la família Berengueres, i que llavors l'hereu era Joan Berengueres. Al segle XIX la casa s'amplià cap a l'altre costat, però no en coneixem notícies concretes. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que Berengueres estava habitada. A la dècada de 1950 els propietaris del mas, que encara hi residien, el van vendre a Narcís Oliveda Mundo, que hi va viure al principi amb dos germans seus. Narcís s'hi va estar fins el 1986. Posteriorment va heretar la masia una neboda seva, Roser Aimerich Oliveda, que n'és l'actual propietària. Ara a la casa hi viuen llogaters. Pels volts de 2015 els propietaris van muntar una granja que es troba una mica separada al nord de la masia. En un llibre de Jordi TORRES (2002) es recullen dues llegendes referides a la bruixa Berengueres, que hauria habitat aquesta masia. Es tracta de contalles estereotipades que segueixen un guió similar al que s'explica en molts altres indrets de Catalunya i que giren al voltant de la facultat que tenien les bruixes per convertir-se en galls o el seus poders per encomanar mal d'ulls. Aquestes llegendes pràcticament no es conserven vives en la memòria popular, i ni els propietaris de la masia ni la gent del poble en general n'han sentit a parlar. No deixa de ser sorprenent, però, la troballa recent de les figures d'uns galls dibuixades en una paret de la casa. Tanmateix, els pals que tenen a sota suggereixen que aquests dibuixos es van fer més aviat amb la finalitat de tenir comptabilitzats els galls de la casa. | 41.8901300,2.0393200 | 420302 | 4638024 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86021-foto-08258-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86021-foto-08258-181-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 58 (Pla Especial Urbanístic 2011)En una llinda de la façana de ponent: Joan Berengueres 1706En una llinda de la façana nord: 1745 i text il·legibleInscripció a l'interior: 1750Informació oral facilitada per Roser Aimerich i Jaume Codina.La masia tenia un forn de calç proper, que ja no es conserva. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86022 | Molí del Ciuró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-ciuro | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 34-35. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 53, 105, 109. | XVI-XIX | En ruïnes | Antic molí fariner pertanyent a la masia del Ciuró. Es troba emplaçat uns 200 m a ponent de la masia, vora la riera Gavarresa. No se'n conserva la resclosa (que estava uns 800 m riera amunt, prop de la masia d'Oriols) però sí el rec, vestigis de la bassa i la construcció del molí, que es troba en semi-ruïna. Tot i el seu estat, el conjunt és molt representatiu d'un molí tradicional, amb tots els seus elements característics. La construcció del molí ha perdut la coberta però en general es conserva força sencera. És formada per un cos residencial de planta rectangular més alguns coberts al sud. La casa consta de quatre plantes, inclosos el nivell semisoterrani (on hi ha l'obrador de la mòlta) i el nivell subterrani del carcabà (on hi havia, i encara potser hi és, la roda hidràulica). L'edificació sembla majoritàriament dels segles XVII-XVIII, amb ampliacions i reparacions puntuals al XIX. La façana principal, encarada a llevant, només té dues plantes, ja que l'edifici està construït sobre un terreny amb desnivell. Hi trobem un portal que dóna accés directament al primer pis. És senzill i emmarcat amb maó (fruit d'una d'aquestes refeccions tardanes) i al seu damunt té una finestra emmarcada amb llinda i brancals de pedra. El molí també té entrades pels costats de ponent i migdia, des d'on s'accedeix directament a la sala de moles, que és la part més interessant del conjunt. Està coberta amb volta de pedra i conserva part de les dues moles que tenia: una de sencera (amb la mola sotana i la sobirana) i l'altra amb part de les moles fora de lloc. Segurament una mola es destinava al gra i l'altra a l'oli. Aquesta cambra i les construccions adossades que té al sud tenen una aparença més arcaica, i podrien correspondre a una fase més antiga, tal vegada medieval. A la façana de ponent podem veure perfectament la sortida del carcabà, amb dos forats separats (un per a cada mola). Més al nord hi ha una altra sortida d'aigües. El canal de sortida del carcabà travessa un petit pont i continuava per un terreny on ara hi ha un camp fins a la riera Gavarresa. La bassa, situada al nord-est, està excavada al terreny i adopta una forma allargassada, d'uns 60 metres. A la part propera al molí, on rebia una major pressió de l'aigua, està reforçada amb un mur de pedra. Des de la bassa es pot resseguir perfectament el rec, en paral·lel a la riera, fins a l'alçada on hi havia la resclosa, molt a prop d'on passa el camí que va a la masia d'Oriols. | 08258-182 | Prop de la masia del Ciuró, al sector nord del terme municipal | El mas Ciuró està documentat des de principis del segle XIV. Formava part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Per la seva proximitat amb el castell fou un dels masos principals de la zona, i segurament hi tenia una vinculació directa. Sembla que al mas hi havia la ferreria del castell i, prop del mas, el molí. Ambdues funcions solien ser monopoli del senyor. Els senyors d'aquest castell eren la família Aguiló, que tenien la propietat o drets sobre alguns dels masos de la seva demarcació. Consta que el 1329 Ramon i Saura d'Aguiló tenien drets sobre el mas Ciuró. Concretament, varen reconèixer tenir “per Arnau d'Oló i Alamanda un censal de 2 sous i 8 diners, una penyora d'ordre i una jova o jornal de llaurar sobre el mas Ciuró (PLADEVALL, 1991: 53)”. Aquest mateix any Ot de Montcada va comprar tot el terme d'Oló, incloent-hi la quadra d'Aguiló, i els homes de Ciuró, que en aquell moment eren cinc, així com els de la resta de masos de la Vall d'Aguiló, van prestar homenatge al nou senyor del castell. Per tot el que hem dit, és molt possible que el molí del Ciuró sigui d'origen medieval i, en un principi, formés part d'aquests drets que tenia el senyor, però no en coneixem notícies concretes. Per la seva tipologia constructiva sembla una obra bàsicament dels segles XVII-XVIII, amb ampliacions al XIX (segons dades del cadastre, el 1878). Tanmateix, algunes construccions de la part baixa podrien correspondre a època medieval. En un llistat de cases rurals de 1930 el Molí del Ciuró ja consta com a deshabitat. Per tant, deu fer molts anys que es troba en desús. | 41.8924800,2.0219100 | 418860 | 4638301 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86022-foto-08258-182-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86023 | Molí del Coix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-coix | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 32. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 105, 110. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet), p. 86. | XVIII-XIX | en ruïna | Antic molí fariner emplaçat vora la riera d'Oló i als peus del turó on s'assenta el nucli antic d'Oló. El punt de captació de l'aigua on hi havia la resclosa es situava a l'anomenada Gola de la Galeta (uns 600 m riera amunt). De tota la infraestructura se'n conserva part del rec, que passa per un interessant aqüeducte uns 50 metres abans del molí, restes de dues basses i la construcció del molí pròpiament, que es troba en ruïna. Del molí se'n conserven diversos murs mig esfondrats que conformen una planta més o menys quadrada, amb un cos adossat al nord. La casa tenia planta baixa i segurament un pis superior, i sembla una obra majoritàriament del segle XVIII. La façana principal és encarada al sud-est, vers el camí que ressegueix la riera. S'hi conserva un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra i dues finestres. El forat de sortida del carcabà es troba a la part inferior del cos adossat al nord. El molí tenia dues basses, una de més alta i l'altra més baixa. Estaven situades uns 25 metres al nord-est del molí. | 08258-183 | Sector central del terme municipal | No coneixem notícies antigues sobre el molí del Coix, i fins i tot ignorem quina denominació tenia antigament, ja que el sobrenom de Coix es refereix a l'últim moliner que el va fer anar i que era coix. Per la seva tipologia constructiva podria ser una obra del segle XVIII. Pel que fa a l'aqüeducte, es tracta d'una obra de bona qualitat tècnica però de datació incerta. Un aspecte a tenir en compte és que el molí d'Altimires, que es pot datar als segles XIII-XIV, tenia el seu punt de captació d'aigües probablement a la zona on ara hi ha el molí del Coix. Això es pot deduir per les cotes d'altitud. No es pot descartar que l'aqüeducte i les infraestructures hidràuliques ara associades al molí del Coix fossin originàriament del molí d'Altimires, que era segurament una fundació del senyor del terme. Tanmateix, amb la dades que ara tenim a la mà ens hem d'inclinar per datar l'aqüeducte, igual que el molí del Coix, a l'entorn del segle XVIII. El molí del Coix va funcionar fins els temps de la Guerra Civil, i fou un dels darrers en actiu. Posteriorment el rec encara s'utilitzava per regar alguns horts de la zona. | 41.8681400,2.0326400 | 419720 | 4635588 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86023-foto-08258-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86023-foto-08258-183-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas GüellAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86024 | Aqüeducte i rec del Molí del Coix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-i-rec-del-moli-del-coix | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 105, 110. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet), p. 86. | XVIII | Aqüeducte en bon estat, rec en bona part perdut | Rec del Molí del Coix que en el seu tram final passa per un aqüeducte de dimensions considerables, poc abans d'arribar al molí. Tota la infraestructura es troba als peus del turó on s'assenta el nucli antic d'Oló, vora la riera d'Oló. El punt de captació on hi havia la resclosa es situa a l'anomenada Gola de la Galeta, uns 600 metres riera amunt (coordenades UTM ETRS80: 420021;4635880). En aquest indret la riera d'Oló feia una gola amb un giravolt on es produïen remolins, d'aquí el nom de Gola de la Galeta. Actualment el curs de la riera ha variat lleugerament, l'aigua passa a una cota més baixa i la resclosa ja fa anys que ha desaparegut, però es conserva l'inici del rec, actualment encimentat. El traçat del rec seguia la riba nord de la riera. Passava per un primer tram descobert, després per una canonada que estava suspesa a mitja alçada de la paret d'una roca (encara se'n poden veure vestigis), continuava per un altre tram al descobert, després per una mina artificial i, finalment, l'últim tram d'uns 150 m discorria per una mina natural entremig de la roca. La sortida d'aquesta mina, en forma d'una gran esquerda, encara es pot veure a pocs metres de l'aqüeducte. Fa uns anys era més fonda i encara es podia transitar força endins. L'aigua que baixava de la mina era canalitzada cap a l'aqüeducte. L'aqüeducte té uns 16 m de llargària i uns 2,60 d'ample. És una obra sòlida feta de maçoneria. Consta d'un arc principal, escarser, sota el qual hi passa el torrent Gros, que desemboca a la riera d'Oló. En el seu inici a llevant l'aqüeducte fa un gir i se sustenta sobre dos petits arcs secundaris. L'aigua passava canalitzada per una caixa interior coberta, i desembocava uns metres enllà en les dues basses que tenia el molí del Coix, situades uns 25 m al nord-est del molí. | 08258-184 | Prop del Molí del Coix, al sector central del terme municipal | No coneixem notícies antigues sobre el molí del Coix, i fins i tot ignorem quina denominació tenia antigament, ja que el sobrenom de Coix es refereix a l'últim moliner que el va fer anar i que era coix. Per la seva tipologia constructiva podria ser una obra del segle XVIII. Pel que fa a l'aqüeducte, es tracta d'una obra de bona qualitat tècnica però de datació incerta. Un aspecte a tenir en compte és que el molí d'Altimires, que es pot datar als segles XIII-XIV, tenia el seu punt de captació d'aigües probablement a la zona on ara hi ha el molí del Coix. Això es pot deduir per les cotes d'altitud. No es pot descartar que l'aqüeducte i les infraestructures hidràuliques ara associades al molí del Coix fossin originàriament del molí d'Altimires, que era segurament una fundació del senyor del terme. Tanmateix, amb la dades que ara tenim a la mà ens hem d'inclinar per datar l'aqüeducte, igual que el molí del Coix, a l'entorn del segle XVIII. El molí del Coix va funcionar fins els temps de la Guerra Civil, i fou un dels darrers en actiu. Posteriorment el rec encara s'utilitzava per regar alguns horts de la zona. | 41.8686200,2.0329500 | 419746 | 4635641 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86024-foto-08258-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86024-foto-08258-184-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas GüellFotografia 1 feta per Josep Canamasas, quan es va netejar l'entorn de l'aqüeducte | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | |||||||||
| 86025 | Font de Rosselles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-rosselles | Font emplaçada en un coster, prop d'un torrent que desemboca al Torrent de Rosselles, tributari de la riera d'Oló. Es troba a prop del mas Rosselles, però en propietat de Torigues. La font té un brollador en una pedra, que actualment raja de manera intermitent, enmig d'un entorn de bosc de pi. El mas Torigues capta aigua d'aquesta font. | 08258-185 | Sector central del terme municipal | 41.8676400,2.0492000 | 421094 | 4635518 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86025-foto-08258-185-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86025-foto-08258-185-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||||
| 86026 | Font de les Hortes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-hortes-0 | ANTONELL PEDRALS, Eva. Subministrament de les aigües potables a Santa Maria d'Oló. Treball de 3r de BUP, inèdit. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 102, 145-147. | XX | El pas de la carretera ha alterat l'entorn natural d'aquesta zona | Font situada al costat de la carretera local d'Oló a Sant Joan d'Oló, a la zona anomenada de les Hortes perquè antigament hi havia un bon nombre d'horts que es regaven amb l'aigua d'aquesta font. Ara la font consisteix en un senzill brollador situat pràcticament al marge de la carretera. A l'altre costat de la carretera hi ha un tancat que protegeix una mina que és un dels punts de captació per al subministrament d'aigües a Oló. | 08258-186 | Al sector central del terme municipal | Antigament la font era més avall, i estava equipada amb un viver i un safareig que utilitzaven les cases veïnes, com ara el Joncar. L'aigua d'aquesta font s'aprofitava per regar una àmplia zona d'horts situats a les terrasses inferiors, els quals eren menats per un bon nombre de pagesos. El 1863 hi havia una junta d'aigües de la font de les Hortes que, des de temps immemorials, s'encarregava de reglamentar l'ús de les aigües d'aquesta font per regar tots aquests horts. Qui no complia les normes era multat. El 1880 es van reunir els hortolans amb l'ajuntament per tractar de l'aprofitament de les fonts del Roc, de la Salada i del Molí. Hi havia una norma consuetudinària que establia que els dilluns tenien preferència els planters per regar, segurament perquè havien fet la compra el dia anterior al mercat dels diumenges de Moià. A principis del segle XX a Oló es va plantejar, com en la majoria de pobles, la necessitat de crear una xarxa d'abastament d'aigua potable, però la iniciativa no va sorgir de l'Ajuntament sinó d'un particular. Era Josep Obradors Pascual, àlies Paperines, el qual després d'haver viscut a Barcelona i Sabadell va tornar al poble i va idear un projecte per captar l'aigua de dues fonts: la de la Deu i la font del Viver de Turigues o Roselles. La captació era més alta que el turó on hi ha el poble, de manera que l'aigua havia d'arribar al seu destí sense necessitat de cap bomba. Era l'any 1912 i Obradors va comprar el castell, va demanar un permís per travessar la riera amb un aqüeducte i, davant de la incredulitat dels veïns, va fer arribar l'aigua corrent a les cases aquell mateix any. En el llibre 'Oló, un poble, una història' es diu per error que l'any que arribà l'aigua va ser el 1913. Com que l'aigua d'aquestes dues fonts no era suficient més tard es va comprar també la font de les Hortes, que és la que és més abundant. Però els pagesos que regaven amb aquesta aigua s'hi van oposar. El conflicte es va resoldre donant una portadora d'aigua diària de franc als que deixaven passar els tubs pels seus horts. El 1932 Obradors va deixar el negoci de l'aigua i se'l va vendre a Esteve Valls, un peixater de Manresa que tenia com a soci Vicenç Ciuró. Ambdós van vendre el servei d'aigües a un administrador de finques, i l'any 1939 el propietari era Esteban Ollé. Després de la Guerra va caldre millorar la captació i es construí una mina a la font de les Hortes, la que hi ha a l'altra banda de la carretera. El 1962 el servei es va vendre a Josep Terricabres Palau de la Gleva, que va iniciar el procés de modernització. El 1976 Terricabres va vendre el servei a Josep Pons i Prat, que tenia com a soci Martí Jubany. A la dècada de 1990 els nous propietaris van haver de fer noves inversions i nous pous. El 2020 s'ha encarregat un pla director per evitar problemes en el subministrament, però el servei continua en mans d'aquesta empresa. | 41.8656500,2.0438600 | 420648 | 4635302 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86026-foto-08258-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86026-foto-08258-186-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||
| 86027 | Alzina de l'Espinalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-lespinalt | Alzina de grans dimensions que està emplaçada uns 160 m al sud-est de la masia de l'Espinalt, enmig d'una petita clapa arbrada entre camps, al costat del camí. Té un tronc baix però robust i perfectament recte que mesura 3,30 m, una mida insuficient encara per ser declarat arbre monumental. El brancatge és abundant i ben equilibrat. | 08258-187 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8362100,2.0036900 | 417276 | 4632071 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86027-foto-08258-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86027-foto-08258-187-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2021-05-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||||
| 86028 | Les Fontetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-fontetes-1 | Font emplaçada uns 150 m al nord-est de la masia de Moratones, propera també a la font de Moratones. L'aigua surt per un brollador encastat a una pedra, enmig d'un entorn boscós. | 08258-188 | Sector central del terme municipal | 41.8597800,2.0284800 | 419364 | 4634664 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86028-foto-08258-188-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||||
| 86029 | Barraca del Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-jepet | Balma de pedra tosca que es troba als horts de la Font del Roc i que s'anomena barraca del Jepet perquè s'ha utilitzat tradicionalment per guardar-hi eines dels horts. Aquesta zona té una gran abundància d'aigua, i antigament un salt d'aigua queia per sobre la balma. A la roca encara s'hi poden veure alguns fòssils. | 08258-189 | Sector central del terme municipal | 41.8698400,2.0371200 | 420094 | 4635773 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86029-foto-08258-189-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 | ||||||||||||||
| 86030 | Font Salada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-salada-1 | GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 83. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Zona afectada per les riuades | Font o punt de surgència d'aigües que, tal com indica el nom, són salades. Està emplaçada en una terrassa fluvial de la riera d'Oló, i ocupa una superfície d'uns vint metres on l'aigua aflora i crea bassals i un terreny pantanós. Aquesta surgència és activa durant tot l'any. Al costat hi podem veure un tamariu, un tipus d'arbre característic dels terrenys salinosos. A pocs metres per sota de la superfície hi discorren aigües que es tornen salades pel contacte amb els estrats salins que existeixen en aquesta zona de la Catalunya central, i que són els mateixos que s'exploten a les mines de potassa del Bages. La llera de la riera d'Oló es troba prop del nivell on es localitzen aquests estrats salins que han quedat aixecats a causa del plec anticlinal que hi ha en aquest sector, i que configura l'anomenat Brai d'Oló. Així mateix, prop de la fàbrica Sauleda, a la sortida del poble, hi ha l'anomenat torrent Salat, que en aquest indret desemboca a la riera d'Oló. Es diu que, en èpoques de misèria, en algunes cases d'Oló estalviaven la sal posant al menjar un raig d'aquesta aigua. | 08258-190 | Al sector central del terme municipal | 41.8642400,2.0206500 | 418720 | 4635167 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86030-foto-08258-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86030-foto-08258-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-20 09:42 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml