Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 86081 | Sardana Castell d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-castell-dolo | XX | Sardana composada per Joan Lázaro l'any 1989 amb motiu del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló i estrenada en l'acte central d'aquest esdeveniment, el 24 de juny del mateix any. Joan Lázaro Costa (Manresa, 1944) és compositor, membre actiu de diferents colles sardanistes i autor d'un centenar de sardanes. La sardana Castell d'Oló és una peça instrumental, sense lletra. Fou encarregada per l'Associació Castell d'Oló, responsable de l'organització dels actes commemoratius, i va ser concebuda com una contribució musical a l'esdeveniment del mil-centenari que el poble d'Oló va celebrar amb gran solemnitat. Aquesta sardana, igual que la dels Gegants d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan s'escau que ve una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-239 | L'Associació Castell d'Oló es va fundar l'abril de 1988 davant la proximitat del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló, que s'esqueia l'any següent. Aquest grup va ser el responsable de l'organització dels actes del mil-centenari, que van durar tot l'any 1989 i entre els quals cal comptar-hi la publicació del llibre 'Oló, un poble, una història'. L'acte central, en el qual es va estrenar la sardana Castell d'Oló, va tenir lloc el 24 de juny de 1989. Els actes es van cloure amb la inauguració d'un monòlit commemoratiu el 29 d'abril de 1990. | 41.8703100,2.0339600 | 419832 | 4635828 | 1989 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86081-foto-08258-239-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Lázaro Costa | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86082 | Sardana els Gegants d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-gegants-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186. | XX | Sardana composada per Daniel Gasulla Porta l'any 1991 sobre el tema dels gegants d'Oló. Daniel Gasulla (Martorell, 1970) és farmacèutic, músic, compositor i director de cobla. És autor de més de cent sardanes. Aquesta sardana és una peça instrumental, sense lletra. Va ser un oferiment a la colla de geganters que va fer Josep García Bravo, barceloní però amb segona residència a Oló. Josep García és una persona molt vinculada al món de la sardana i va fer el contacte amb el compositor, amic seu. Aquesta sardana, igual que la del Castell d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan va una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-240 | A Oló no hi havia gegants fins que el 1983 un grup de persones, animades especialment per Ramon Basomba, fill de Sant Vicenç de Castellet però resident a Oló els caps de setmana, van construir un gegant que van anomenar Mansuet. L'any 1985 es van constituir com a entitat i van estrenar la companya del gegant, anomenada Agneta. Va ser en el marc de la primera festa de la Focaifa. El 1986 el Mansuet fou substituït per un altre gegant de menys pes: el Florenci. La sardana Gegants d'Oló fou encarregada per Josep García Bravo i composta per Daniel Gasulla Porta l'any 1991. S'estrenà un diumenge de festa major, el 25 d'agost de 1991, amb la cobla Orquestra Marina. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 1991 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Daniel Gasulla Porta | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86083 | Vals de can Borrasca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vals-de-can-borrasca | Anònim (1996). 'Aniversari cultural', Ologràfic, núm. 3 (abril de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 4. VILAR CAMPRUBÍ, Albert (1996). 'Dos aclariments sobre l'article de l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 11-12. CAMPRUBÍ PUIG, Joan (1996). 'Més sobre l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 12. | XIX-XX | Cançó popular que es canta tradicionalment a Oló, especialment en l'àmbit de les Caramelles. No hi ha constància que es canti a cap altre lloc de Catalunya. La seva autoria s'ha atribuït a Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca), tot i que en aquest punt hi ha informacions difuses i discrepància d'opinions, tal com detallem en l'apartat d'història. És un vals força llarg, amb canvis de compàs i pensat per ser cantat per homes. Aquesta cançó és molt popular a Oló i la seva lletra perdura en la memòria col·lectiva del poble. Té una estructura musical molt semblant a una nadala titulada 'La mula i el bou', també anònima però relacionada o atribuïda igualment a l'avi Borrasca. L'any 2001 va ser editada pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. El 2003 s'hi va fer un arranjament, obra del músic manresà Josep M. Descarga, per tal de simplificar-ne la partitura i adaptar-la per a una sola veu i, instrumentalment, per a dues trompetes, clarinet i fiscorn. També es va modificar el text en algunes parts per ser cantat com a vals de caramelles. La lletra, ja modificada, diu així: 'L'alba ja en punta a l'orient. Fora quitxalla, fem rotllo tot el jovent. Va el flabiol. Sols el vals ja comencem. Vinga la gralla. Déu sap quan l'acabarem, sortint el sol. Són les parelles del ball. Sí, del ball català, catalanes de cor, sí, de cor. Seguint el ritme amb detall i ballant i dansant amb bon peu aquest vals d'amor. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Tireu les roses i poms de flors per premiar-los els cants d'amors. Ai ninetes falagueres, sou lleugeres com ocells. Sou discretes i precioses com les roses i clavells, com les roses i clavells, com les roses i clavells. Que visca la Pasqua, diada de goig, que visca la gresca que omplena els cors amb flors i guirnaldes. Guarnim els balcons que nostres cantades són càntics d'amor, són càntics d'amor. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà, que mai més s'oblidarà.' | 08258-241 | D'aquesta peça musical en tenien la partitura la família Camprubí, de can Borrasca. Tal com dèiem, l'origen de la peça i la seva autoria estan envoltats d'informacions difuses i no coincidents. Alguns afirmen que Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) la va introduir i popularitzar al poble. D'altres consideren que la va compondre ell, i que en un principi tenia per títol 'L'alba ja apunta a Orient' o simplement 'El Vals'. Una altra possibilitat que s'ha suggerit és que l'avi Borrasca va obtenir aquesta cançó del seu cunyat, Lluís Casadejús, de cal Jan Cinto. Josep Camprubí Vilar (1872- 1946) fou una persona molt vinculada a la música i a les tradicions com el ball de bastons. Era pagès però la seva gran passió fou la música. Era autodidacta i de jove tocava l'acordió. Col·laborà en totes les festes del poble, especialment religioses, i dirigí el cor Parroquial fins entrada la dècada de 1920. Fos o no ell el compositor del popular vals, el cert és que va ensenyar aquesta melodia a les generacions posteriors, que la cantaven sobretot a les caramelles. Josep Camprubí també fou jutge de pau, un càrrec que va administrar amb equanimitat sense deixar-se influir per les pressions dels cacics del poble. Això li va costar una acusació injusta en el cas de l'assassinat de Joan Rodoreda, l'hereu del mas Rodoreda, perpetrat el diumenge de rams de 1928. D'aquest assassinat va acabar sabent-se qui era l'inductor i l'autor material, que van quedar impunes. Però els cacics locals van aprofitar els fets per perjudicar els seus opositors. L'avi Borrasca era una figura molesta i, junt amb altres persones, fou detingut, portat a Vic i humiliat. Finalment, però, va haver de ser deixat en llibertat per manca de proves. Eren els anys de la dictadura de Primo de Rivera. A la dècada de 1970 en una ocasió es va tornar a cantar el Vals de cal Borrasca per les caramelles, quan les dirigia Lluís Coma Coll. Més recentment, el grup olonenc Sac i Bombo en va gravar una versió pròpia per al festival Tradicionàrius el 1995. I poc després, el 2003, el vals va ser editat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Aquest mateix any s'hi va fer l'arranjament que ja hem esmentat, per part de Josep M. Descarga. I encara el 2020 s'hi ha fet un nou arranjament per poder cantar la peça en les caramelles. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86084 | Festa major de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 194. | XIX-XXI | Festa actualment vigent | La festa major de Sant Joan d'Oló des de fa uns anys es celebra el primer diumenge d'agost (abans es feia el tercer diumenge d'agost), i dura tot el cap de setmana. El dissabte es fa un sopar popular, el diumenge es celebra la missa, que fins fa poc era cantada. També es realitzen activitats infantils, concert, un sopar de cloenda i es munten parades d'artesania a la placeta davant de l'església. | 08258-242 | Parròquia de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament la festa major de Sant Joan d'Oló es celebrava per les proximitats del 29 d'agost, coincidint amb la festivitat del degollament de sant Joan Baptista, patró de l'església. Normalment era el tercer diumenge d'agost. Com era habitual, en temps més reculats devia ser una festa preponderantment religiosa, i al llarg del segle XIX i del XX s'hi devien introduir progressivament actes més lúdics. A la dècada de 1940 l'acte central continuava sent la missa amb ofici cantat, habitualment amb l'orquestra Sol i Lluna d'Artés. També es feia processó al voltant de l'església, traient les banderes i els gonfanons. Durant molts anys a la sortida de missa es feia un repartiment de panets a tots els assistents, un costum que té paral·lels en la tradició de les festes del panellet, molt arrelades en alguns pobles de la Catalunya central. També es donava un ramet de flors. Les festes comptaven amb un programa editat. Incloïen un partit de futbol, que es feia en un camp que hi havia al costat de l'Estudi (actualment ca la Mestra), i els típics balls d'envelat, amb orquestra i acordionista. L'envelat es muntava un any a l'era de cal Fuster (al costat de l'església) i l'any següent a l'esplanada que hi ha al costat de l'Estudi. Es guarnia amb boixos i a la nit hi havia plantats llums de carburo. Cap al final de la dècada de 1950, coincidint amb l'època del despoblament del món rural, la festa major va deixar de fer-se durant uns anys. A la dècada següent es va reprendre amb la data ja canviada; és a dir, el primer diumenge d'agost, que és més propícia per a les tasques del camp. En els anys següents encara es feia la missa cantada, el futbol i en algunes ocasions una cursa popular, auto-cross o jocs infantils. | 41.8472800,2.0046100 | 417367 | 4633299 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86084-foto-08258-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86084-foto-08258-242-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca i Montse Mas.Fotografies fetes per Montse Antonell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86085 | Gegants d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186. | XX | Els gegants d'Oló són una parella, anomenats Florenci i Agneta. L'Agneta representa una pagesa amb vestit de mudar. Porta un davantal i una gallina a la mà dreta. El vestit ha estat confeccionat recentment per Maria Josep Muñoz, veïna del poble. El Florenci representa un pagès català, vestit amb armilla, faixa i boina. Té la particularitat de simular que tira aigua pel puro i que orina. La roba que porta actualment també és obra de Maria Josep Muñoz. El cap fou confeccionat per Judith Tullà. També hi ha tres gegantons, que són el Paperines, el Roc i la Rosa d'Oló. El Paperines porta un tros de regalèssia a la boca, que també treu aigua. Abans havia estat un capgròs que sortia per la Focaifa a tirar aigua, acompanyat d'un xusco que tirava farina. El seu vestit el va elaborar Anna Grau, veïna del poble. El Roc també havia estat un capgròs originàriament. Els dos noms fan referència a dues fonts del municipi. La roba és obra de Maria Josep Muñoz i l'estructura de Fusta és de Lluís Portabella. La Rosa d'Oló és la última incorporació. El nom fa referència a la rosa que apareix en l'escut d'Oló i també a la sardana anomenada Rosa d'Oló. Representa una bastonera. El cavallet de fusta va ser elaborat per la fusteria Lluís Portabella. La roba i el cap son obra de Yolanda Portí. Tots els gegants es guarden en un garatge de la Plaça Catalunya. | 08258-243 | Plaça Catalunya, s/n | A Oló no hi havia gegants fins que el 1983 un grup de veïns del nucli antic van construir el Mansuet. L'impulsor va ser Ramon Basomba, fill de Sant Vicenç de Castellet però resident a Oló els caps de setmana. El cap del gegant el va pintar Judith Tullà Cuffí, també veïna del nucli antic. El vestit el va confeccionar Montserrat Carol i Mari Carmen Martin (Mari del Río). Pesava 100 kg i representava un pagès vestit amb roba de mudar. El Mansuet tirava aigua pel puro. El 1984 es va crear també la colla de grallers d'Oló, amb la finalitat principal d'acompanyar els gegants en les seves sortides, tot i que després van actuar també de manera independent. El seu nom artístic era La Colla del Fa, però ara ja no tenen aquest nom. Aquest mateix any 1984 durant la Festa Major del poble la colla gegantera d'Oló va fer d'amfitriona d'altres colles en la trobada anual que s'ha celebrat tots els anys que la colla ha estat activa. Els geganters també es va encarregar durant un temps (entre 1985 i 1992), d'organitzar la Focaifa: una festa molt popular que consistia en una cercavila pel nucli antic amb els gegants que acabava amb una guerra de foc, aigua i farina. La primera edició, el 1985, va ser també quan la colla es va constituir com a entitat i es va estrenar la companya del gegant, anomenada Agneta. La van confeccionar alguns veïns de Dalt del poble, i el vestit va ser obra de Maria Vila (Maria del Manel). Originàriament tirava pets de farina, però des que es va deixar de fer la Focaifa ja no ho fa. La barreja d'aigua i farina no eren una bona idea fora del marc d'aquesta festa. El vestit que duia era diferent a l'actual: portava un cistell amb una gallina a la mà dreta. El primer cap de l'Agneta el va pintar també Judith Tullà Cuffí, però es va espatllar i fou substituït per un altre de no gaire agraciat comprat en un taller. El 1986, quan va entrar Pere Canamasses com a cap de colla, el Mansuet fou substituït per un altre gegant de menys pes: el Florenci, que és l'actual parella de l'Agneta. L'estructura del Florenci va ser elaborada també pels veïns del nucli antic. El cap es va comprar fet en un taller, i fou pintat igualment per Judith Tullà Cuffí. La Rosa Sala (Tia Rosa) va col·laborar en la confecció del vestit. Pere Canamasses va liderar el grup fins el 1992. Després d'una aturada puntual, va ser Lluís Portabella qui va posar-se al capdavant de la colla i va fer-la renéixer el 1995. L'any següent es va encarregar un cap nou per a l'Agneta a Gaví Boixader, del Taller Gavins de Torelló. L'Agneta i el Florenci abans pesaven 50 kg cadascun, ja que estaven fets de ferro. Més endavant se'ls va canviar l'estructura. Fusteria Lluís Portabella va elaborar els cavallets de fusta i Gaví Boixader va fer el cos de fibra. Els següents caps de colla van ser Carme Carrera, que va començar el 2003, Núria Alcoceba, que va començar pels volts de 2011, i Carina Aubach, que va començar el 2019 i és l'actual cap de colla. | 41.8745200,2.0351600 | 419937 | 4636294 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públicFotografies facilitades per l'associació de gegantersInformació facilitada per Lluís Portabella, Carme Carrera, Núria Alcoceba, Yolanda Portí, Núria Graells, Berta Rovira i Carina Aubach (de l'associació de geganters d'Oló) | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86086 | Goigs de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-feliu-de-terrassola | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 26-27. | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a l'església parroquial de Sant Feliu de Terrassola en honor del seu titular, el màrtir sant Feliu, també anomenat l'africà. Ja fa temps que aquests goigs no es canten. La tornada diu així: 'Puix que sou de Terrassola / patró i ens afavoriu: / deu-nos pau, salut i joia, / gloriós màrtir sant Feliu'. | 08258-244 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme muncipal | 41.8946200,2.1021800 | 425522 | 4638466 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86086-foto-08258-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86086-foto-08258-244-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1857 (Impremta de Valls, Vic), de 1829 (Tipografia Franciscana, Vic), 1945 (Ed. Sala) i una altra sense datar de l'Impremta Anglada, de Vic.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86087 | Goigs de Sant Agustí del mas Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-agusti-del-mas-riera | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a la capella del mas Riera, de la parròquia de Sant Joan d'Oló, en honor al seu patró sant Agustí. Aquesta capella es va construir al costat del mas Riera al segle XVIII. Els goigs, però, ja fa temps que no es canten. La lletra dels goigs, que fa referència molt explícita al mas Riera i a la seva gent, comença així: 'Aquest mas, que és meravella / d'escaienta solitud, / us ha alçat una capella / celebrant vostra virtut. Si amb fe tan sincera / us honrem tots els d'aquí'. I ve la tornada, que fa: 'Preguem pels del mas Riera / gloriós sant Agustí'. | 08258-245 | Capella de Sant Agustí del mas Riera, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8428300,1.9866000 | 415866 | 4632822 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86087-foto-08258-245-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són dues edicions diferents de l'any 1946, fetes pel Bisbat de Vic. Una d'elles té per títol 'Cobles devotes que es canten a la capella de Sant Agustí, bisbe i doctor, erigida en el mas Riera, de Sant Joan d'Oló'.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86088 | Goigs de Sant Miquel d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-miquel-dolo | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a l'església de Sant Miquel d'Oló en honor al seu titular. Aquesta església és romànica i es troba al costat del mas denominat també Sant Miquel. Ja fa temps, però, que els goigs no es canten. El títol de l'exemplar consultat és: 'Goigs del gloriós arcàngel sant Miquel, que se venera en la sua antiquíssima capella en la parròquia d'Oló, una hora distant del poble'. La tornada fa així: 'Qui voldrá ser prosperát / en la terra y en lo cel, / prenga per seu advocat / al Arcángel Sant Miquel'. | 08258-246 | Església de Sant Miquel d'Oló, al sector central del terme municipal | 41.8738100,2.0697200 | 422804 | 4636184 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de la Impremta de Pau Roca, de Manresa, de 1844.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86089 | Goigs de la Santa Creu del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-la-santa-creu-del-mas-rodoreda | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que van ser escrits i musicats expressament per a la capella de la Santa Creu del mas Rodoreda, construïda l'any 1951. La música és del mestre Torrents. La lletra i els dibuixos són de l'arquitecte Mascaró, inspirats per Joan Verdaguer. Joan Verdaguer era olonenc, nascut a la casa de cal Pregones i persona molt devota. Pel que fa a Mascaró, possiblement es refereix a l'arquitecte de mitjans de segle XX Joaquim Mascaró. Ja fa temps que aquests goigs no es canten. La lletra fa referència principalment a les facultats de protecció atribuïdes a la creu: 'Des de aquí La Rodoreda / guardeu-nos de llamps i trons / conreus, remats, casa i cleda / i feu-nos a tots més bons'. | 08258-247 | Capella de la Santa Creu del mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | Entorn de 1940 va comprar la masia de Rodoreda Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. Va ser en aquest moment que es va contractar un paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres a diversos llocs de la masia. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada situada al camí d'entrada del mas. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. | 41.8665700,2.0583900 | 421855 | 4635390 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Mestre Torrents (música); Joaquim Mascaró (lletra) | L'exemplar consultat és una edició sense datar però amb esment de les autories.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86090 | Goigs de Sant Vicenç de Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc-de-vilarassau | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a Sant Vicenç de Vilarassau, església d'origen romànic situada al costat del mas Vilarasau. L'edició consultada té el següent títol: 'Goigs del gloriós Sant Vicens que se cantan en sa Iglesia sufragánea de la Parroquia de Oló'. Ja fa temps, però, que aquests goigs no es canten. Estan dedicats a sant Vicenç Ferrer, i la tornada fa així: 'Puig sou nostre advocat / y os reclamám de bon cor, / Vicens benaventurat /deslliuraunos del dolor'. | 08258-248 | Església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | 41.8454300,2.0417000 | 420444 | 4633059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició probablement del segle XIX però sense datar, impresa a la Impremta de la viuda de Martí Trullàs, al carrer Sobrerroca de Manresa.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86091 | Goigs de Nostra Senyora de Lurdes de Sant Vicenç de Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-de-lurdes-de-sant-vicenc-de-vilarassau | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, concretament en relació al retaule i altar que, des de 1897, estava presidit per la Mare de Déu de Lurdes. Segons concessió del bisbe de Vic Josep Morgades Gili, el cant d'aquests goigs tenia 40 dies d'indulgència. Ja fa temps, però, que aquests goigs no es canten. En la lletra es fa referència a aquesta església: 'Si á Fransa os heu presentat / sota una roca escabrosa, / de hont surt l'aiygua mès preciosa, / també aquí sota el serrat / de Sant Vicens nomenat / vostra imatge es font de amor'. | 08258-249 | Església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | L'església de Sant Vicenç de Vilarasau és d'origen romànic. Al final del segle XIX, concretament el 1896, s'hi va construir un retaule neogòtic i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser que abans hi havia per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona conservaven encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluja i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores s'hi van fer modificacions: trasllat del retaule de la Mare de Déu de Lurdes a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció d'un setial a l'absis, eliminació del cor i restauració de les parets a pedra vista. | 41.8454300,2.0417000 | 420444 | 4633059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició 1899, sent bisbe de Vic Josep Morgades i Gili, impresa a la tipografia Catòlica de Sant Josep de Vic.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86092 | Goigs de l'apòstol Sant Pere de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-lapostol-sant-pere-de-la-parroquia-dolo | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Es cantaven el 29 de juny, per la festivitat de Sant Pere, però ja fa temps que aquests goigs no es canten. Una part de la lletra fa així: 'Als devots d'aquesta frau / lloch y térme de Oló, / llum y guia los siáu / per arribar al tresor; / puix vos lo teniu tancat / no vulláu ser rigurós: / Siáu de tots advocat / Sant Pere molt gloriós'. | 08258-250 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86092-foto-08258-250-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1850 i 1867 (Impremta de J. Valls, de Vic).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86093 | Goigs de Sant Joan Baptista de la parròquia de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista-de-la-parroquia-de-sant-joan-dolo | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a la parròquia de Sant Joan d'Oló en honor del seu patró. En l'edició consultada el seu títol és. 'Goigs a llaor de Sant Joan Baptista en la seva degollació, que es canten a la seva Parròquia de Sant Joan d'Oló, bisbat de Vich'. Es cantaven el 24 de juny, per la festivitat de sant Joan Baptista, però ja fa temps que aquests goigs no es canten. Una part de la lletra fa així: 'L'ajut vostra sémpre espera / la parròquia d'Oló, / feu-la fidel al Senyor, / concediu-li fe sincera; / al venir l'hora darrera / visiteu la nostra llar'. | 08258-251 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8475100,2.0047000 | 417375 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86093-foto-08258-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86093-foto-08258-251-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Entre els exemplars consultats hi ha una edició probablement del segle XIX (Impremta Anglada, de Vic), reeditada el 1981 pels Amics de l'Art Romànic en facsímil, i d'altres sense datar.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86094 | Goigs de Sant Esteve de la capella del mas Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-esteve-de-la-capella-del-mas-sola | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a la capella del Solà Sant Esteve, vora el mas del mateix nom. Avui el mas és en ruïnes, mentre que la capella, erigida el 1682, es conserva dempeus. En l'edició consultada el títol és: 'Goigs a l'invenció del proto-martir Sant Esteve, patró del Solà de Sant Esteve'. Es cantaven el 26 de desembre, per la diada de Sant Esteve, però ja fa temps que aquesta capella està fora de culte i que els goigs no es canten. Els versets dels goigs acaben així: 'Proto-Màrtir de fe santa / vostres goigs canta, / puix sou en vostra Invenció / del Solà gloriós Patró'. | 08258-252 | Capella del Solà de Sant Esteve, al sector sud-est del terme municipal | 41.8153400,2.0357100 | 419909 | 4629723 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86094-foto-08258-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86094-foto-08258-252-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1932 i 1948 (Impremta de Josep Roca, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86095 | Goigs de Nostra Senyora d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Es cantaven el 2 d'agost, que és la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, ja que el retaule major, d'època barroca, que encara avui presideix l'església està dedicat a aquesta advocació. Almenys des del 1839 hi havia una 'administració' o confraria dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. La festivitat coincidia amb l'època de la festa major, que es celebrava el quart diumenge de setembre. Ja fa temps, però, que aquesta goigs no es canten. El final de la peça fa així: 'Puix ja estau coronada / per Princesa del tresor: / Siau la nostra Advocada / Mare de Deu de Olò'. | 08258-253 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició probablement del segle XIX (Impremta d'Ignasi Abadal, carrer Sant Miquel de Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86096 | Goigs de Sant Sebastià de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-sebastia-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 190. | XIX | Fa pocs anys que s'han deixat de cantar | Goigs que fins fa pocs anys encara es cantaven a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló el 20 de gener, per la festa de Sant Sebastià. La devoció a Sant Sebastià, advocat contra les epidèmies, va tenir una important revifada al final del segle XIX i durant un temps la festa de Sant Sebastià tenia el paper de festa major d'hivern a Oló. Actualment els de Sant Sebastià són els únics goigs que es continuen cantant al poble. Entre els seus versos hi llegim els següents: 'Aquest poble pecador / de Oló anomenat, / pues ell vos es servidor / vullauli ser advocat: / perque sia preservat / de tant gran cruel sentencia'. | 08258-254 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | El culte a sant Sebastià, que és advocat en els casos de pestes i epidèmies, va tenir una important revifada a finals del segle XIX. Sembla, però, que a principis d'aquest segle ja tenia un cert arrelament a Santa Maria d'Oló. Consta que el 1838 la Confraria de les Dones feia celebrar un ofici i una processó en honor seu. Els anys 1884 i 1885 hi va haver a tot Catalunya una forta epidèmia de còlera que va provocar una gran mortaldat. A Santa Maria d'Oló, com en altres poblacions, es van fer invocacions a sant Sebastià per demanar-li que el còlera no arribés al poble. S'explica que l'epidèmia va arribar molt a prop perquè els ocells van morir fins al Torrent Fondo (entre Vilagur i Puigneró) i la serra Borina. En agraïment a sant Sebastià es celebra aquesta festa cada 20 de febrer. Tal com hem dit, sembla que la festa ja es feia anteriorment i en aquest moment s'oficialitzà de manera més solemne (FERRER i altres, 1991: 190). Per l'epidèmia de grip de 1918 es va tornar a invocar sant Sebastià, tot i que aquesta vegada el grip va provocar algunes víctimes. A la dècada de 1950 Sant Sebastià era una de les dues festes locals i tenia el paper de festa major d'hivern. Aleshores la seva celebració era únicament religiosa. Es feia una missa i el cant dels Goigs de Sant Sebastià. | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de 1871 (Impremta de Roca, carrer de St. Miquel, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86097 | Goigs de Sant Marc de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-marc-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. En l'edició consultada el seu títol és: 'Goigs del gloriós Evangelista Sant March, qual imatge se venera en la sua parròquia de Sta. Maria de Oló, bisbat de Vich'. Almenys des de 1839 a l'església hi havia una confraria dedicada a sant Marc, la qual s'encarregava de vetllar pel culte a aquest sant. Els goigs es cantaven el 25 d'abril, per la festivitat de sant Marc, però ja fa temps que no es canten. Entre els versets dels goigs s'hi diu el següent: 'Per so en vostra santedat / per tants devots venerada, /en Oló y en altres llochs honrada / ab temple han reedificat / que'l temps destruhit tenía: / Sant March benaventurat, /socorreulo nit y día'. | 08258-255 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de 1914 (Impremta de Ll. Anglada, Vic).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86098 | Goigs de Sant Salvador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-salvador-0 | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment en alguna capella d'Oló que no hem pogut identificar, tal vegada en alguna capella de l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Entre els versets dels goigs hi ha referències a una capella i a Oló: 'en esta Capella / Cercada de camins / Velan com ovella / Los pobles vehins, / En tan bella imatge / Troban son pastor / (...) Quants pujan á Oló / Pera visitarvos, / en tota penúria / Vulgau consolarlos; / Sal, aibua, y ventura / Donéulos Senyor'. | 08258-256 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició probablement del segle XIX (Impremta de Josep Roca - Sant Miquel, núm. 15, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86099 | Goigs de la Sagrada Família de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-la-sagrada-familia-de-la-parroquia-dolo | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. L'exemplar consultat té per títol: 'Goigs en llaor de la Sagrada Família que canta la seva associació de la parròquia de Sta. Maria d'Oló, bisbat de Vic'. La música és de mossèn F. Baldelló. Ja fa temps que aquests goigs no es canten. Entre els seus versets hi trobem el següent paràgraf: 'Us venera fervorosa / i amb creixent devoció / nostra Parròquia d'Oló. / Cada llar cerca afanyosa / de poder retre'us honor / i heure vostre companyia'. | 08258-257 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Mn. F. Baldelló (música) | L'exemplar consultat és una edició de 1936 publicat pels Amics dels Goigs.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86100 | Goigs de Sant Antoni Abat de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-antoni-abat-de-la-parroquia-dolo | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló el 17 de gener, per la festivitat de Sant Antoni Abat. En l'edició consultada el títol és: 'Goigs del gloriós S. Antoni Abat ques cantan en la iglesia parroquial de Sta. Maria de Oló, bisbat de Vich'. Ja fa temps, però, que aquests goigs no es canten. | 08258-258 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de 1901 (Estampa de Lluís Roca, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86101 | Goigs dels Sants Màrtirs Pius, Firma i Honorat de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-dels-sants-martirs-pius-firma-i-honorat-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló dedicats als sants màrtirs Pius, Firma i Honorat, les relíquies dels quals es conserven en aquest temple. Es cantaven el 2 d'agost, que és la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, advocació que presideix el retaule major de l'església. Aquesta festivitat coincidia amb l'època de la festa major, que es celebrava el quart diumenge de setembre. Almenys des de 1839 a l'església hi havia una 'administració' o confraria dedicada als sants màrtirs, la qual s'encarregava de vetllar pel culte a aquests sants. Aquests goigs van ser dels últims que encara es cantaven a Oló, entorn de la dècada de 1960, però ara ja fa temps que no es canten. En les edicions més modernes dels goigs (concretament la de 1959) entre els seus versets hi trobem el següent paràgraf: 'el poble d'Oló postrat / davant relíquies tant santes, / sent el deixar vostres plantes / sense veure's consolat. / tingue-ne, doncs, pietat, / ateneu tots els seus plors'. I la tornada fa: 'Sigueu nostres protectors / Sants Pius, Firma i Honorat'. | 08258-259 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86101-foto-08258-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86101-foto-08258-259-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Hi ha edicions diferents d'aquests goigs. En les edicions més antigues no hi ha referència explícita al poble d'Oló. Són les de 1881 (Impremta de Valls, Vic), 1901 (Impremta Lluís Roca, Manresa) i 1929 (Impremta Josep Roca, de Manresa). En una edició de 1959 (impresa a Gràfiques Bausili, Manresa) ja hi ha la referència a Oló.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86102 | Goigs de Santa Llúcia de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-santa-llucia-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. En l'edició consultada el seu títol és: 'Goigs de la gloriosa Santa Llúcia, verge y màrtyr que's venera en la parroquia de Santa Maria de Oló'. Almenys des de 1839 a l'església hi havia una 'administració' o confraria dedicada santa Llúcia, la qual s'encarregava de vetllar pel culte a aquesta santa. Aquests goigs, però, ja fa temps que no es canten. | 08258-260 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86102-foto-08258-260-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1909 i 1912 (Impremta Anglada, Vic).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86103 | Focaifa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/focaifa | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186, 193-194. | XX-XXI | Tradició no vigent | Festa que es va fer durant uns anys (des de 1985 fins al 2003) organitzada en un principi per la colla de geganters i grallers d'Oló i després per altres entitats. Durant el temps que es va fer va ser una festa molt popular i característica del poble. Es celebrava un dissabte de juliol, i consistia en una cercavila de gegants i grallers des de la plaça de Sant Antoni M. Claret fins a la Plaça Major. La geganta, anomenada Agneta, tirava pets de farina, i el gegant escopia aigua per la boca i també simulava que orinava. Després de la ballada de gegants hi havia ball i correfoc, i s'acabava amb una guerra de foc, aigua i farina. Precisament són les primeres lletres d'aquestes paraules les que formen el terme 'focaifa'. | 08258-261 | Plaça Sant Antoni M. Claret; Plaça Major | La Focaifa fou organitzada per tres entitats diferents. Del 1985 fins el 1992 la va organitzar la colla de Geganters d'Oló. Del 1994 al 1997 la va organitzar Radio 010, i del 1999 al 2003 el Col·lectiu de jovent d'Oló (KJO), els qual hi van introduir activitats musicals i de ball. En aquesta dècada hi va haver alguns anys que ja no es va celebrar perquè la festa va entrar en una dinàmica d'incivisme força important. El 2003 va ser l'última edició que es va fer. Malgrat tot, es va fer un intent per redreçar-la: els últims anys ja no es tirava farina sinó escuma, el correfoc s'encarregava a un grup semi-professional i el còctel es feia de fruites. Tot i això l'incivisme continuava. | 41.8737500,2.0357100 | 419982 | 4636208 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86103-foto-08258-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86103-foto-08258-261-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies fetes per Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell i l'associació de Geganters | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86104 | Molí de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-la-riera-1 | XVII-XIX | En ruïnes | Antic molí fariner que pertanyia al mas la Riera i que està situat vora la riera d'Oló, uns 450 m aigües amunt des del mas. Actualment es troba en ruïnes i envoltat per la vegetació. Se'n conserven restes de la bassa i de la construcció del molí. Del rec i la reclosa no se'n veuen indicis. De la construcció del molí se'n conserven els murs fins gairebé l'alçada de la coberta. Era formada per dos cossos adossats, de planta irregular, i tenia possiblement tres plantes, a més de la part subterrània del carcabà. El cos situat més al nord conserva un arc fet de pedra tosca que devia sostenir un embigat. A l'angle sud-oest s'hi va adossar posteriorment un cos que canalitza la sortida del carcabà a partir d'un arc de pedra. És obrat parcialment amb maó i probablement ja del segle XIX. La bassa té unes dimensions considerables. Per la seva part occidental és reforçada amb uns sòlids murs d'uns 2 m de gruixària, i queda adossada parcialment a la casa del molí. En aquest extrem s'hi pot veure el pou per on l'aigua queia cap al carcabà. És de secció circular i revestit amb pedra. El desnivell del salt d'aigua és força important, d'uns 10 metres. Per tant, el punt de captació on hi havia la resclosa devia ser força allunyat, uns 500 m riera amunt. | 08258-262 | Sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Durant la Guerra Civil el 1936 la Riera i altres masos del municipi van ser confiscats per l'Ajuntament. Després de la guerra la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. Els propietaris són els descendents d'aquella família i la casa antiga és habitada per masovers. Cal dir que la Riera era el mas més important de la zona sud-oest del terme, i les seves terres afrontaven amb les d'Altimires. Tenia un molí fariner, que estava situat a la riera d'Oló, uns 450 m riera amunt. No coneixem notícies d'aquest molí però, per la seva tipologia, podria ser força antic, tal vegada d'origen medieval. La Riera també tenia un forn de calç de grans dimensions, que es va construir a finals del segle XIX. Aproximadament a la mateixa època (o tal vegada ja a principis del XX) al costat del forn s'hi edificà un nou molí que funcionava amb un motor. Aleshores l'antic molí devia quedar abandonat. El molí nou i el forn de calç van funcionar fins a mitjans de segle XX. Segons el cadastre el 1950 encara s'haurien fet reformes importants a la construcció del molí. | 41.8455200,1.9908000 | 416218 | 4633117 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86104-foto-08258-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86104-foto-08258-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86105 | Molí nou de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-nou-de-la-riera | XX | L'edifici es manté estructuralment bé, amb el cos on hi anava el motor semi-derruït. L'interior es conserva en un estat desigual | Molí fariner de construcció relativament recent (de principis del segle XX) que es troba situat al costat d'un forn de calç. Ambdós elements pertanyien al mas la Riera, situat a 1,5 km de distància. És una edificació força gran, de planta rectangular i amb un cos adossat a ponent. És una obra de tipus fabril, amb els murs de pedra i diverses obertures regulars emmarcades amb maó. Té dos nivells d'obertures i les del pis superior són en forma d'arcades (algunes estan tapiades). Es tracta d'un tipus de construcció característic dels primers decennis del segle XX. Aquest no és un molí hidràulic sinó que funcionava amb un motor, i va substituir el molí antic que el mas la Riera tenia a la riera d'Oló. A l'interior de l'edifici es conserva part de la maquinària. Concretament, hi ha la tremuja que, a sota, tenia les moles, que no s'han conservat. En un lateral hi ha un seguit de dipòsits per al gra també en forma de tremuja. El motor estava situat en un petit cos exterior adossat. D'aquí, mitjançant un eix, transmetia el moviment a la mola i també a una sínia que hi havia rere la tremuja, en un petit túnel que dóna a un pou d'aigua. La part superior de la construcció té una mena d'altell on hi ha una llar de foc. Devia servir com a habitatge provisional del moliner. | 08258-263 | Sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Durant la Guerra Civil el 1936 la Riera i altres masos del municipi van ser confiscats per l'Ajuntament. Després de la guerra la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. Els propietaris són els descendents d'aquella família i la casa antiga és habitada per masovers. Cal dir que la Riera era el mas més important de la zona sud-oest del terme, i les seves terres afrontaven amb les d'Altimires. Tenia un molí fariner, que estava situat a la riera d'Oló, uns 450 m riera amunt. No coneixem notícies d'aquest molí però, per la seva tipologia, podria ser força antic, tal vegada d'origen medieval. La Riera també tenia un forn de calç de grans dimensions, que es va construir a finals del segle XIX. Aproximadament a la mateixa època (o tal vegada ja a principis del XX) al costat del forn s'hi edificà un nou molí que funcionava amb un motor. Aleshores l'antic molí devia quedar abandonat. El molí nou i el forn de calç van funcionar fins a mitjans de segle XX. Segons el cadastre el 1950 encara s'haurien fet reformes importants a la construcció del molí. | 41.8524300,1.9843300 | 415690 | 4633891 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86105-foto-08258-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86105-foto-08258-263-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86106 | Molí del Visó o del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-viso-o-del-pla | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 30. | XVII-XVIII | En ruïnes i espoliat recentment | Restes d'un antic molí fariner que pertanyia al mas el Pla, situat a la riera denominada del Molí, uns 20 m al sud-sudest del mas. A la riera del Molí hi ha tres molins fariners. Dos d'ells en troben molt junts, uns 700 m riera avall del mas El Pla, i s'han denominat Molí del Pla 1 i Molí del Pla 2. L'altre molí és el que es troba a l'alçada de la masia del Pla, i era conegut com a molí del Visó o del Pla. Aquest va ser pràcticament desmuntat pels volts de l'any 2000 per tal d'aprofitar-ne la pedra per bastir una casa de nova construcció al costat del mas el Pla. Actualment d'aquest molí en resta la part més adossada a un terreny amb fort desnivell. Era una construcció de mida considerable. Les restes constructives són a dos nivells. La part inferior conserva parcialment una volta de pedra. Aquí és on hi devia haver la sala de mòlta i, a sota, el carcabà, on hi havia la roda hidràulica. A la part superior hi ha restes de dos cossos adossats que devien correspondre a l'habitatge del moliner. I a llevant s'observen indicis de la bassa. L'entorn es troba envoltat de vegetació i no s'hi observen rastres del rec. Segons la descripció que en fan AYMAMÍ i PALLARÈS (1994: 30) en el seu llibre dedicat als molins del Moianès (editat abans que l'edifici fos desmuntat), aquest constava de dos pisos, tenia finestres espitllerades i a la dovella de la porta hi havia la data 1644 i el nom de Joan Pla. | 08258-264 | Prop del mas El Pla, al sector nord-est del municipi | Tal com hem dit, a la riera denominada del Molí hi havia tres molins. Els dos molins denominats Molí del Pla 1 i Molí del Pla 2 no podem assegurar que pertanyessin al mas el Pla, ja que es troben separats uns 700 m. En el molí del Pla 2 hi ha a la porta de l'edifici una inscripció del 1739. Però això no vol dir que el molí no fos anterior, tot i que la construcció actual sembla força homogènia. Més aviat fa la impressió que aquesta riera havia estat aprofitada des d'època molt reculada, tal vegada medieval, mitjançant els diferents salts d'aigua. L'existència, per exemple, d'una espectacular cascada vora el Molí del Pla 2 facilitava el rendiment d'aquests molins en un curs fluvial de cabal molt modest. El molí del Visó o molí del Pla (que és el que es troba sota la masia) sí que pertanyia al mas El Pla. Així ho testimonia la inscripció de la dovella de l'any 1644, que fa referència a Joan Pla, que aleshores devia ser el propietari. Sembla, doncs, que aquest any es devia construir el molí. A més, una curiosa llinda que es troba a l'habitatge principal de la masia sembla fer referència a les moles del molí. Ja fa molt de temps que tots aquests molins deuen haver quedat en desús. Segons es diu en el llibre dedicat als molins del Moianès, el Molí del Pla 2 va funcionar 'fins a la passada maltempsada'. | 41.8880400,2.1055000 | 425790 | 4637732 | 1644 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86106-foto-08258-264-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86106-foto-08258-264-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 86107 | Llinda del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-del-pla | XVI-XVIII | Curiosa llinda que es troba a la façana principal del mas el Pla. És una peça de pedra de forma irregular, amb una motllura a la part superior. La llinda té gravat a la part esquerra una forma semblant a una T, després el signe + i seguidament una flor de vuit fulles. | 08258-265 | A la masia del Pla, al sector nord-est del terme municipal | 41.8884500,2.1059700 | 425829 | 4637777 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una possible interpretació és en relació al molí fariner que tenia el mas, situat molt a prop de la casa. Segons això, la T podria fer referència a la mola inferior del molí (dibuixada esquemàticament en secció) i la flor a la mola superior. El gravat s'entendria en el sentit que la suma de les dues moles feia anar el molí. Cal dir que al molí d'Altimires i en una casa del poble d'Oló també de la família Altimires hi ha gravats en llindes que es poden interpretar de manera semblant, amb rosetes que farien al·lusió a moles de molí. | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||||
| 86108 | Molí Xic de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-xic-de-rocafort | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 31. | XX | Construcció i entorn abandonats | Petit molí que acollia una turbina que generava electricitat per al gran mas de Rocafort. Està emplaçat vora la riera d'Oló, uns 300 m al sud-est de Rocafort i uns 600 m a l'est del Molí de Rocafort. Consta d'una petita edificació de pedra i maó, bastida probablement a la primera meitat del segle XX. L'aigua ve canalitzada d'un indret on hi ha la font de la Deu, uns 150 m al nord, i passa per un aqüeducte que travessa un torrent. La caseta té dos nivells. Al superior hi ha una cambra buida que conserva indicis de l'antiga instal·lació elèctrica. A la part inferior hi ha la sortida del carcabà mitjançant un arc. | 08258-266 | Sector nord-est del terme municipal | No coneixem gaires notícies concretes d'aquest molí, que era anomenat Molí xic de Rocafort. Molt a prop hi ha el Molí de Rocafort, que probablement s'havia construït entorn del 1600, en el moment d'apogeu del mas Rocafort. Els Rocafort eren una família d'un alt nivell social i a principis del segle XX ja havien marxat a viure a Artés, de manera que conservaven el mas com a segona residència. Devien habilitar aquesta petita central elèctrica per generar electricitat per a la casa. Segons es diu en el llibre de molins del Moianès (AYMAMÍ; PALLARÈS, 1994: 31), tant el Molí de Rocafort com el Molí Xic haurien estat en funcionament fins la dècada de 1940. | 41.8983200,2.1092900 | 426116 | 4638870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86108-foto-08258-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86108-foto-08258-266-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86109 | Aqüeducte del Molí Xic de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-moli-xic-de-rocafort | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 31. | XX | Aqüeducte que forma part de la canalització per portar aigua al Molí Xic de Rocafort. La captació d'aigües es feia a la zona on hi ha la font de la Deu, uns 150 m al nord del molí. Per tal de salvar el desnivell provocat pel pas d'un torrent es va construir aquest aqüeducte, que consta de dos murs de pedra, a banda i banda, i d'un conducte fet de formigó a la part central. L'aigua era conduïda a una petita caseta on hi havia una turbina que generava electricitat per al gran mas de Rocafort. Aquesta petita central elèctrica devia fer-se a la primera meitat del segle XX. | 08258-267 | Sector nord-est del terme municipal | No coneixem gaires notícies concretes d'aquest molí, que era anomenat Molí xic de Rocafort. Molt a prop hi ha el Molí de Rocafort, que probablement s'havia construït entorn del 1600, en el moment d'apogeu del mas Rocafort. Els Rocafort eren una família d'un alt nivell social i a principis del segle XX ja havien marxat a viure a Artés, de manera que conservaven el mas com a segona residència. Devien habilitar aquesta petita central elèctrica per generar electricitat per a la casa. Segons es diu en el llibre de molins del Moianès (AYMAMÍ; PALLARÈS, 1994: 31), tant el Molí de Rocafort com el Molí Xic haurien estat en funcionament fins la dècada de 1940. | 41.8987700,2.1091500 | 426105 | 4638921 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86109-foto-08258-267-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86110 | Molí dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-dels-moros | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 31. | XVII-XVIII | Les restes es conserven força íntegrament, però les característiques de la construcció, adossada a una cinglera vertical, farien aconsellable alguna intervenció de caràcter preventiu per tal d'evitar possibles esllavissades. | Possible molí que, per motius desconeguts, va quedar inacabat. És emplaçat vora de la riera d'Oló, en un indret on aquesta fa un meandre molt tancat, uns 300 m al sud-oest del Molí de Rocafort. Popularment es coneix com el Molí dels Moros. Consisteix en un pany de mur alt i estret que revesteix la roca d'un cingle totalment vertical, sobre la llera de la riera. El mur és d'uns 10 metres d'alçada, una obra de qualitat conformada per carreus de mides irregulars però perfectament disposats en filades. A la part inferior té una cavitat en forma d'arc lleugerament apuntat. Al seu interior hi ha el forat del que se suposa que havia de ser el salt d'aigua, que baixaria vertical des de la part alta del cingle. Però el forat no té continuïtat. No coneixem cap notícia d'aquest element, ni documental ni provinent de la tradició oral. És ben segur que es tracta d'una obra inacabada. Per la seva tipologia constructiva podria ser força antic, tal vegada dels segles XVII-XVIII. Si la intenció era construir un molí cal entendre que, antigament, la riera discorria per un meandre més obert que l'actual, de manera que al costat d'aquesta paret hi quedava espai per emplaçar-hi les instal·lacions del molí. Segons això, el mur construït seria una protecció darrere la qual s'havia de fer el pou del salt d'aigua. Cal tenir present que aquest element es troba dins l'antiga propietat de Rocafort, que era de bon tros el mas hegemònic d'aquesta zona. Els seus propietaris havien accedit a la petita noblesa, i a mitjans del segle XVII van transformar la masia en un impressionant casal barroc. Rocafort ja posseïa el Molí anomenat de Rocafort, i possiblement van tenir la intenció de construir un segon molí auxiliar del primer. Pels motius que fossin, les obres van restar inacabades. Cal dir, tanmateix, que han quedat molt ben integrades en el paisatge, tot conformant un paratge de notable bellesa. El pany de carreus s'adapta perfectament a un cingle rocallós d'estrats inclinats d'un to ataronjat. | 08258-268 | Sector nord-est del terme municipal | 41.8962500,2.0999700 | 425340 | 4638649 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86110-foto-08258-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86110-foto-08258-268-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86111 | Pont de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-rocafort | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 149-150. | XX | Pont anomenat de Rocafort, emplaçat a la carretera de Moià a Sant Feliu de Terrassola (C-59) sobre la riera d'Oló, més o menys al km. 51,3 d'aquesta via. Es troba uns 200 m al sud del gran mas de Rocafort. Fou bastit pels volts de 1901, i adopta una tipologia pròpia dels ponts construïts en aquesta època, la majoria sota la tutela de la Diputació de Barcelona. El pont té una llargària d'uns 60 metres i consta d'un sol arc de gran alçada i amplada. L'arrancada de l'arc és marcada per una imposta. La volta de l'arc és revestida amb carreus perfectament regulars, mentre que les parets laterals tenen un aparell d'obra poligonal més irregular. Als dos extrems les bases del pont són reforçades amb una mena d'atalussat més ample. El costat nord disposa d'un corredor que permet passar persones i animals. La part superior originàriament era acabada amb baranes de pedra. Actualment són metàl·liques. | 08258-269 | Sector nord-est del terme municipal | A la segona meitat del segle XIX es van construir les dues carreteres que passen pel terme de Santa Maria d'Oló. En primer lloc, la carretera d'Avinyó a Vic (l'actual BP-4313), seguint més o menys el traçat de l'antic camí medieval. Va ser un procés llarg: les primeres gestions es feien el 1867, entorn de 1871 s'hi estava treballant i a principis de segle XX la carretera ja estava enllestida. D'altra banda, es va construir també la carretera que enllaça amb l'Estany i Moià (l'actual C-59). El 1887 s'hi estava treballant i probablement a principis de segle també estava acabada. Sembla que el pont de Rocafort s'hauria construir pels volts de 1901. Ramon de Rocafort, propietari de la gran mansió de Rocafort, era diputat provincial i sembla que hauria aprofitat la seva posició per afavorir la construcció de les carreteres, que passaven prop de les seves terres (FERRER, 1991: 149). Finalment, va caldre encara construir un tram de dos quilòmetres per enllaçar amb el poble d'Oló. L'any 1901 se'n començava a parlar, però l'obra no va quedar enllestida fins el 1917, i l'asfaltat el 1957, a càrrec de l'empresa HEMALOSA. | 41.8982800,2.1089300 | 426086 | 4638866 | 1901 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86111-foto-08258-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86111-foto-08258-269-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86112 | Gorg de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-rocafort | Entorn abandonat i sense cuidar | Gorg de la riera d'Oló amb un petit salt d'aigua, emplaçat uns 300 metres a ponent del Pont de Rocafort i a prop també del Molí de Rocafort. En aquest indret, envoltat per una exuberant vegetació de ribera, la riera conforma un toll d'aigua força gran. No fa pas tants anys que encara solia venir-hi el jovent i la quitxalla a banyar-s'hi. | 08258-270 | Sector nord-est del terme municipal | 41.8970000,2.1056200 | 425810 | 4638727 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86112-foto-08258-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86112-foto-08258-270-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: la gent de l'Estany en diuen Gorg de la Torre | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86113 | Espai HEMALOSA (antiga Fàbrica López) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-hemalosa-antiga-fabrica-lopez | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 30. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 124, 125, 135, 139, 179-180, 216. GINEBRA MOLINS, Rafael (26-02-2020), nota de premsa a la Comunitat de la Xarxa d'Arxius Municipals: http://xam.diba.cat/news/2020/02/26/arxiu-municipal-de-santa-maria-d-olo-ha-finalitzat-tractament-del-fons-de-antiga-emp MENÉNDEZ, Francesc Xavier (2020). Píndoles de memòria familiar. Annex 6: Els López (i els Roger Gallés). Treball inèdit. SAUS CANAMASAS, David (2004). Hemalosa: naixement, creixement i mort d'una empresa. Treball de recerca, IES Miquel Bosch i Jover (treball inèdit). | XX | Conjunt d'edificacions que s'han conservat del gran complex de l'antiga fàbrica López, posteriorment coneguda com HEMALOSA. L'element principal és la nau antiga, que és l'única que s'ha conservat i que ha estat habilitada com a espai cultural polivalent (Espai Hemalosa), però també queden vestigis d'altres dependències de l'antiga fàbrica. La nau conservada és de planta rectangular i d'una sola planta. És una construcció de tipus fabril, caracteritzada pels típics finestrals emmarcats amb maó a les dues façanes laterals. En un dels extrems la construcció queda realçada amb una mena de frontó de perfil sinuós vagament modernista amb un rellotge al mig. És interessant la reixa de ferro cargolat que té les inicials M i L (Manuel López). Aquesta nau té una superfície de 15.000 m2 i conté un centre d'interpretació que, sota el títol 'Oló, a ritme de teler', explica la història de la industrialització al poble, i especialment de la fàbrica de Manuel López, que fou la més important. És una de les seccions de l'Ecomuseu del Moianès. Al voltant de l'actual plaça de Catalunya hi podem veure altres dependències de l'antiga fàbrica. Al nord queda una construcció allargassada i adaptada al perfil encorbat del terreny on hi havia diversos serveis: fusteria, caldera, menjadors, recanvis, motors d'electricitat i tallers diversos. L'espai on ara hi ha la plaça era ocupat per un gran edifici de tres plantes que es va construir pels volts de 1940, després d'enderrocar la segona nau que hi havia en paral·lel a la primera. Aquest edifici acollia les seccions de repassat, ordits i tissatge, així com tallers i oficines. Una mica després, pels volts de 1945, es van construir encara unes naus més àmplies a l'altre costat de la carretera, les quals han estat reutilitzades per l'empresa FACA. Prop de l'angle sud-est de l'actual plaça Catalunya encara hi havia la caseta anomenada dels pagadors (on els treballadors recollien la paga), que connectava amb el terreny més baix on hi havia els horts de la mestressa (Carme Vidal) i també la casa de l'amo per l'entrada posterior (cal Telèfons). | 08258-271 | Plaça de Catalunya, s/n. Nucli urbà d'Oló | Després d'un període de crisi industrial a Oló, als anys 1920 s'hi van establir dues fàbriques, que a les dècades següents havien de ser la base econòmica de la població: primer la fàbrica Borràs i després la fàbrica López. Les dues van tenir una gran rivalitat i també diferències polítiques entre elles. Manuel López Antolí (1899-1940) era fill d'un mestre d'escola i abans de construir la fàbrica era viatjant de drogueria (o de queviures). L'any 1924 va fundar una fàbrica a Oló (Algodonera Española), que en els anys posteriors va tenir un gran creixement i a la dècada de 1930 ja s'havia convertit en la més gran del poble. La vinguda dels López sembla que es deu a la seva coneixença amb Antoni Altimires Manant, qui li hauria promès que reuniria 10 cases que li deixarien 200 duros cadascuna amb la condició que construís la fàbrica a Oló i no a Perafita, tal com ell volia. Aquests prestamistes van passar a ser el accionistes principals. Cal dir que Manuel López es va casar amb Eulàlia Roger Gallés en data desconeguda, i per tant estava emparentat amb els germans Roger de Castellterçol, que sembla que ja havien iniciat una fàbrica a Oló uns anys abans (MENÉNDEZ, 2020: 16). La fàbrica produïa llençols i obtenia la força motriu d'un motor que funcionava amb olis pesants. El 1925 declarava 20 telers. Aquest any es construïa la casa avui coneguda com cal Teléfonos destinada a habitatges de l'amo i del director. Una prova de la prosperitat de l'empresa és que el 1929 va participar a l'Exposició Universal de Barcelona amb estand propi. El 1930 ja tenia 40 telers de cotó, 34 de seda i dues màquines de cosir. El 1932 s'ampliava la fàbrica amb una secció de fibres artificials (raió) i es començava a dedicar al folre. El 1936 tenia 102 telers i era la primera fàbrica de la població, amb 166 persones treballant-hi. El 1939 López va engegar una fàbrica de tints i acabats a Valladolid (FERRER, 1991: 125). Manuel López era una persona conservadora i fins i tot va promoure una revolta en contra de la proclamació de la República, però en general tot i el control que exercia sobre el poble sembla que el tracte amb els treballadors era cordial i proper. Això va canviar després que ell morís el 1940 a Barcelona, sense fills. Els hereus van passar a ser el matrimoni format per Carme Vidal López (la seva neboda) i Joan M. Roger Gallés, els quals van crear la raó social HEMALOSA (una abreviació de 'Herederos de Manuel López'). Joan M. Roger va arribar a ser procurador a Corts (1971-1977) i tinent d'alcalde de Barcelona. El matrimoni ja residia a Oló el 1935 i hi consten fins l'any 1940. En aquesta nova etapa l'actitud dels empresaris va ser més obertament paternalista i caciquil, i van tendir a considerar el poble com si fos una colònia industrial. Així, van impulsar i finançar alguns serveis al poble: l'arribada del telèfon, l'asfaltat de la carretera, un centre recreatiu o un hostal. Entre els anys 1945 i 1960 l'empresa va construir blocs de pisos per als treballadors, preveient que es necessitaria molta mà d'obra de fora, i el 1947 s'obrí un economat. El matrimoni Vidal-Roger va afavorir també l'obertura d'un cafè i van actuar com a benefactors del poble, pagant per exemple viatges a Roma per assistir a la beatificació de sant Antoni Maria Claret. Però l'obra més emblemàtica va ser la construcció d'una nova església. El 1955 van iniciar els tràmits per finançar-ne l'obra. Sota la direcció del matrimoni Vidal-Roger la fàbrica va expandir-se i diversificà la producció. S'amplià la secció de fibres artificials i amb treball de folre. L'empresa tenia la seu a Barcelona i a Madrid. A Valladolid van acabar tenint també diverses fàbriques. La principal fou Textil Castilla S.A. (TECASA), que el 1961 va absorbir altres empreses, les quals acabarien dins el conglomerat d'HEMALOSA el 1969. Així el grup empresarial podia completar tot el cercle de producció en les seves pròpies fàbriques. La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 41.8746500,2.0356400 | 419977 | 4636308 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86113-foto-08258-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86113-foto-08258-271-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Cultural | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Francesc Xavier Riera i Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86114 | Col·lecció Espai Hemalosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-espai-hemalosa | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 30. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 124, 125, 135, 139, 179-180, 216. GINEBRA MOLINS, Rafael (26-02-2020), nota de premsa a la Comunitat de la Xarxa d'Arxius Municipals: http://xam.diba.cat/news/2020/02/26/arxiu-municipal-de-santa-maria-d-olo-ha-finalitzat-tractament-del-fons-de-antiga-emp MENÉNDEZ, Francesc Xavier (2020). Píndoles de memòria familiar. Annex 6: Els López (i els Roger Gallés). Treball inèdit. SAUS CANAMASAS, David (2004). Hemalosa: naixement, creixement i mort d'una empresa. Treball de recerca, IES Miquel Bosch i Jover (treball inèdit). | XIX-XX | Col·lecció d'objectes que es conserven al centre d'Interpretació de l'Espai HEMALOSA, que és una de les seccions de l'Ecomuseu del Moianès. El centre està emplaçat en una nau de l'antiga fàbrica López, posteriorment coneguda com HEMALOSA. Sota el títol 'Oló, a ritme de teler', el centre d'interpretació explica la història de la industrialització al poble, i especialment de la fàbrica de Manuel López, que fou la més important. El centre inclou diversos plafons informatius on, entre d'altres aspectes, s'explica el procés de tissatge i de filat que es feia l'any 1945. També s'hi exposen alguns objectes de l'antiga fàbrica: catàlegs, mostres, instruccions, eines de precisió, llançadores, etc. Però els objectes principals són dos telers. Un dels telers és del tipus de garrot i procedeix d'una fàbrica de Calders (no pertanyia a Hemalosa). És un teler de tres calaixos que permetia treballar amb tres colors diferents. Fou construït a finals del segle XIX a Catalunya. El mecanisme de canvi de calaixos havia estat fabricat per C. Prat, de Santpedor. L'altre és un teler automàtic suís de la marca Saurier, de 100 W. Està equipat amb una maquineta de la mateixa casa, de setze pintes. És una màquina molt versàtil, ja que pot teixir tota classe d'articles. Aquest teler va ser desenvolupat per la Société Adolph Saurer (Suïssa). L'any 1948 HEMALOSA en va comprar sis unitats, i dos es van desmuntar per poder-los copiar. A partir de la còpia se'n van fabricar prop de 200. A diferència de l'altre, aquest teler sí que pot funcionar. També s'hi conserven dues plegadores grans, de fusta, així com unes pintes i pues. Aquestes últimes procedeixen d'una fàbrica de Barcelona. El centre d'interpretació té un petit espai dedicat a informació més general sobre el poble d'Oló i el seu patrimoni, més un punt d'atenció al públic. Aquí s'hi exposen tres maniquins amb la indumentària antiga dels Reis que van ser comprats de la cavalcada de Barcelona a finals de la dècada de 1950. A Oló l'economat d'Hemalosa s'encarregaven de passar els reis als fills dels treballadors. En un espai annex s'hi ha habilitat un gran auditori i dues sales polivalents. | 08258-272 | Espai Hemalosa (centre d'Interpretació de l'Ecomuseu del Moianès). Plaça de Catalunya, s/n | Després d'un període de crisi industrial a Oló, als anys 1920 s'hi van establir dues fàbriques, que a les dècades següents havien de ser la base econòmica de la població: primer la fàbrica Borràs i després la fàbrica López. Les dues van tenir una gran rivalitat i també diferències polítiques entre elles. Manuel López Antolí (1899-1940) era fill d'un mestre d'escola i abans de construir la fàbrica era viatjant de drogueria (o de queviures). L'any 1924 va fundar una fàbrica a Oló (Algodonera Española), que en els anys posteriors va tenir un gran creixement i a la dècada de 1930 ja s'havia convertit en la més gran del poble. La vinguda dels López sembla que es deu a la seva coneixença amb Antoni Altimires Manant, qui li hauria promès que reuniria 10 cases que li deixarien 200 duros cadascuna amb la condició que construís la fàbrica a Oló i no a Perafita, tal com ell volia. Aquests prestamistes van passar a ser el accionistes principals. Cal dir que Manuel López es va casar amb Eulàlia Roger Gallés en data desconeguda, i per tant estava emparentat amb els germans Roger de Castellterçol, que sembla que ja havien iniciat una fàbrica a Oló uns anys abans (MENÉNDEZ, 2020: 16). La fàbrica produïa llençols i obtenia la força motriu d'un motor que funcionava amb olis pesants. El 1925 declarava 20 telers. Aquest any es construïa la casa avui coneguda com cal Teléfonos destinada a habitatges de l'amo i del director. Una prova de la prosperitat de l'empresa és que el 1929 va participar a l'Exposició Universal de Barcelona amb estand propi. El 1930 ja tenia 40 telers de cotó, 34 de seda i dues màquines de cosir. El 1932 s'ampliava la fàbrica amb una secció de fibres artificials (raió) i es començava a dedicar al folre. El 1936 tenia 102 telers i era la primera fàbrica de la població, amb 166 persones treballant-hi. El 1939 López va engegar una fàbrica de tints i acabats a Valladolid (FERRER, 1991: 125). Manuel López era una persona conservadora i fins i tot va promoure una revolta en contra de la proclamació de la República, però en general tot i el control que exercia sobre el poble sembla que el tracte amb els treballadors era cordial i proper. Això va canviar després que ell morís el 1940 a Barcelona, sense fills. Els hereus van passar a ser el matrimoni format per Carme Vidal López (la seva neboda) i Joan M. Roger Gallés, els quals van crear la raó social HEMALOSA (una abreviació de 'Herederos de Manuel López'). Joan M. Roger va arribar a ser procurador a Corts (1971-1977) i tinent d'alcalde de Barcelona. El matrimoni ja residia a Oló el 1935 i hi consten fins l'any 1940. En aquesta nova etapa l'actitud dels empresaris va ser més obertament paternalista i caciquil, i van tendir a considerar el poble com si fos una colònia industrial. Així, van impulsar i finançar alguns serveis al poble: l'arribada del telèfon, l'asfaltat de la carretera, un centre recreatiu o un hostal. Entre els anys 1945 i 1960 l'empresa va construir blocs de pisos per als treballadors, preveient que es necessitaria molta mà d'obra de fora, i el 1947 s'obrí un economat. El matrimoni Vidal-Roger va afavorir també l'obertura d'un cafè i van actuar com a benefactors del poble, pagant per exemple viatges a Roma per assistir a la beatificació de sant Antoni Maria Claret. Però l'obra més emblemàtica va ser la construcció d'una nova església. El 1955 van iniciar els tràmits per finançar-ne l'obra. Sota la direcció del matrimoni Vidal-Roger la fàbrica va expandir-se i diversificà la producció. S'amplià la secció de fibres artificials i amb treball de folre. L'empresa tenia la seu a Barcelona i a Madrid. A Valladolid van acabar tenint també diverses fàbriques. La principal fou Textil Castilla S.A. (TECASA), que el 1961 va absorbir altres empreses, les quals acabarien dins el conglomerat d'HEMALOSA el 1969. Així el grup empresarial podia completar tot el cercle de producció en les seves pròpies fàbriques. La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 41.8747500,2.0359200 | 420000 | 4636319 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86114-foto-08258-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86114-foto-08258-272-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Francesc Xavier Riera i Josep Canamasas Güell(Continuació de l'apartat d'Història) La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86115 | La Pinosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pinosa | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 71, 107, 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 75. | XIV-XX | Coberts semi-esfondrats, cos principal estructuralment bé | Masia de dimensions considerables, d'origen medieval. Es troba molt ben emplaçada en un altiplà amb bones vistes, en un extrem del serrat anomenat de la Pinosa i sobre el torrent que també porta aquest mateix nom. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossat un cos porxat a migdia i coberts més baixos a ponent, així com un altre grup de coberts aïllats (incloent-hi la pallissa) que formen un clos tancat o barri. Originàriament la casa era més petita i més baixa. Això s'observa bé a la façana nord. Aquí és on els murs tenen un aparell de més bona qualitat, fet amb carreus disposats en filades. La casa té la particularitat de tenir una coberta marcadament asimètrica, amb el carener de llevant molt més llarg. Al segle XVIII aquest cos es va ampliar i adoptà una estructura força uniforme. Probablement ja al segle XIX s'hi afegí el cos porxat, i segurament també en aquesta època es sobrealçà el cos antic amb l'ampliació de les golfes. La façana principal és la de migdia, on hi ha un senzill portal amb llinda de pedra. Enganxat hi ha el cos adossat, caracteritzat per una interessant galeria porxada sostinguda amb pilastres de secció octogonal. La pedra picada utilitzada en aquesta fase és clarament diferent, d'un to vermellós. La façana de llevant és la que té una estructura més regular, amb tres eixos de finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'accés al barri es fa per l'esquerra, per un arc de punt rodó. La façana posterior, a ponent, és més senzilla i té les finestres amb llindes de fusta. Recentment han estat tapiades. L'interior de la casa, sense rehabilitar, ha conservat les característiques constructives tradicionals. | 08258-273 | Sector nord-est del terme municipal | La Pinosa és un mas d'origen medieval. La primera referència que en coneixem és d'un llistat de veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Ramon sa Pinosa, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola; cal suposar que era el cap de casa en aquesta època. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Pinosa (Peraire)'. Tal vegada es refereix al fet que l'hereu ja no tenia per cognom Pinosa, sinó Peraire, o bé que tenia l'ofici de paraire. Però en el fogatge de 1553 hi consta Jaume Pinosa. S'entén, doncs, que la família Pinosa continuava al capdavant del mas. No coneixem més notícies concretes de la Pinosa. Tan sols que, segons indica la inscripció d'una llinda, entorn de 1772 la construcció va ampliar-se i es convertí en un casal força gran. Probablement ja al segle XIX s'hi adossà el cos porxat que es troba a migdia. Ben segur que la Pinosa era el mas principal d'aquesta zona, en un dels extrems del terme municipal de Santa Maria d'Oló, ja que a prop seu només ha quedat dempeus un altre mas, que és el de la Vila. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que la Pinosa estava habitada. Però el 1989 ja havia quedat deshabitada. | 41.8900700,2.1311400 | 427919 | 4637936 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86115-foto-08258-273-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86115-foto-08258-273-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 75 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions:Llinda a la façana de llevant: 1772 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86116 | La Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vila-9 | FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 71, 107, 108, 110. TRESSERRAS, Josep (1920). Masia Rocabruna (Santa Maria d'Oló). Vic. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920). SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 78. | XIV-XX | En ruïnes | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval i actualment en ruïnes. Es troba emplaçada al cim d'un turonet, en un contrafort del serrat de la Pinosa. En l'estat actual és inaccessible per la banda de ponent a causa de la vegetació, de manera que només és visible la part més occidental. Pel que es pot observar, la construcció adopta una planta més o menys quadrada. El mur de ponent sembla força antic i té l'aparença d'una muralla. És fet amb carreus petits més o menys escairats i està reforçat amb un contrafort. Com a obertures té diverses espitlleres. En la part superior aquest mur ha estat sobrealçat ja al segle XX amb totxo. La façana principal de la casa devia ser la de migdia, però actualment no és visible. | 08258-274 | Sector nord-est del terme municipal | La Vila és un mas d'origen medieval. Atès el significat del topònim vila i les característiques del seu emplaçament (en un promontori més o menys encastellat) bé podria ser que en un principis fos una agrupació de petites cases o vilar. Tanmateix, la primera referència que en coneixem és d'un llistat de veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Bernat Sa Vila, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola; cal suposar que era el cap de casa en aquesta època. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Vila', i en el fogatge de 1553 hi apareix Jaume Vila. Cal deduir, per tant, que el mas era habitat des d'època medieval per la família de cognom Vila. Al llarg dels segles XVII-XVIII probablement la Vila es devia engrandir i es consolidà com un dels masos importants d'aquesta zona situada en un dels extrems del terme municipal de Santa Maria d'Oló. A prop seu només ha quedat dempeus un altre mas, que és el de Pinosa. Tanmateix, la Vila va acabar absorbit pel mas Rocabruna en alguna data entorn del segle XVIII. Des d'aleshores fou una masoveria de Rocabruna i la propietat va seguir els avatars d'aquest gran mas, que a principis del segle XX passà a mans de l'industrial Joan Gorina. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que la Vila era habitada, i a mitjans de segle XX encara s'hi observen reformes. Després devia quedar abandonada, i l'any 1989 ja es trobava en ruïnes. | 41.8913800,2.1257100 | 427470 | 4638086 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86116-foto-08258-274-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 78 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86117 | L'Heura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lheura | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 52. | XVII-XIX | En ruïnes | Masia de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, emplaçada en un petit altiplà entre la Serra del Castell i la de l'Estany. Consta d'un cos residencial de planta rectangular força allargassat (amb planta baixa més un pis i golfes), i té coberts a l'angle sud-est que formaven un petit clos tancat. La meitat nord de la casa es manté més o menys dempeus, mentre que l'altra meitat, a la banda sud, s'ha esfondrat i només en queda parcialment un mur. Es tracta d'una edificació que, per les seves característiques arquitectòniques, podria datar-se als segles XVII-XVIII. Els murs són de maçoneria i conserven l'arrebossat tradicional. Les finestres són majoritàriament amb llindes i brancals de pedra, i alguna amb llinda de fusta i base de maó. L'accés principal es feia per la façana sud-oest, on es conserva l'arrencada d'un portal adovellat i una finestra amb un ampit ben treballat. En algun tram de paret encara s'hi poden veure els brancatges de l'heura que devia donar nom a la casa. | 08258-275 | Sector nord-est del terme municipal | No coneixem notícies històriques antigues d'aquest mas que, per les seves característiques arquitectòniques, deu tenir el seu origen com a mínim als segles XVII-XVIII, i molt probablement amb anterioritat. Segons el cadastre, no sempre fiable, l'any de construcció és el 1770. Podria molt ben ser que antigament tingués un altre nom, ja que a la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi ha constància de diversos masos, com el Senties o el Garau, que no han estat identificats. Ja al segle XX, en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 la casa hi apareix amb el nom de Laura, i en un llistat de cases rurals de 1930 hi consta com a l'Eura. Aleshores estava habitada, però el 1989 ja estava deshabitada. | 41.8838100,2.0867000 | 424225 | 4637279 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86117-foto-08258-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86117-foto-08258-275-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 52 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86118 | Bujons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bujons | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 71, 104, 107, 115. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 67. | XIV-XX | Estat de conservació desigual | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, emplaçada a un extrem del terme municipal, vora el torrent anomenat de Bojons. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una mena de casa forta estreta i alta, en forma de torre, que amb el temps sol ampliar-se pels costats. En són exemples Berengueres o la Torre d'Oriols. Actualment el nucli inicial de la casa està envoltat d'un bon nombre de cossos i annexos de diferents èpoques. Tanmateix, la construcció en forma de torre ha quedat perfectament visible a la façana principal, que té al seu davant un pati tancat o barri. Aquesta construcció primitiva es fonamenta directament sobre la roca viva, i no fa gaire encara conservava una escala de cargol de fusta per accedir als pisos superiors. La façana es distribueix en un eix vertical que consta d'un portal adovellat i dues finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'aparell és de maçoneria. Originàriament la torre devia ser més alta, i en un moment donat s'escapçà per fer-la encaixar amb l'alçada de la casa ja ampliada. La resta de cossos i dependències conformen un conjunt divers i força desordenat. Algunes de les reformes han desvirtuat les característiques constructives tradicionals. Els baixos de la casa, però, han conservat elements d'interès. Consta que el mas tenia un molí d'oli o trull, i també conserva vuit tines. Al voltant del pati o barri hi trobem alguns coberts de pedra antics també força interessants. | 08258-276 | Sector nord del terme municipal | El lloc dels Bujons apareix documentat des de principis del segle XII amb el nom dels 'Buions' (FERRER, 1991: 115). El mas és d'origen medieval. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Arnau de Bojons, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola. Cal suposar que era l'hereu en aquest moment. Així doncs, en època medieval el mas ja era habitat per la família Bujons, i els propietaris actuals mantenen encara el mateix cognom. Ja hem dit que primitivament el mas adoptava una estructura de torre o casa forta. Es devia bastir amb aquesta forma als segles XIV-XV, que fou una època de guerres i bandositats. En el fogatge de 1515 hi consta la 'casa d'en Bojons', i en el fogatge de 1553 hi apareix 'lo hereu Bojous'. Als segles XVII i XVIII la casa es devia ampliar, tal com indica alguna inscripció conservada (de 1613), i progressivament va anar perdent el caire fortificat. Al segle XIX Bujons va continuar creixent i es beneficià de l'apogeu de la vinya, tal com demostren les vuit tines existents. Al llarg dels darrers anys el mas tradicional s'ha envoltat de naus i altres infraestructures pròpies d'una granja moderna. Pels volts de 1995 es va construir la part nova de la casa. | 41.9073200,2.0866000 | 424244 | 4639889 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86118-foto-08258-276-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 67 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: en alguns llocs s'escriu Bujons i en altres BojonsL'edifici presenta les següents inscripcions:Inscripció en una llinda interior: 1613En un cobert: 1873Informació oral facilitada per Josep Bujons | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86119 | Molí d'en Pons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-pons | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 32. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 127. | XVIII-XX | En bon estat de conservació els baixos. La resta de la casa s'ha modificat substancialment | Antic molí fariner, avui transformat i reconvertit en un edifici residencial però que conserva interessants vestigis als baixos. Es troba emplaçat vora la riera d'Oló al seu pas pel poble, just als peus del turó on s'assenta el nucli antic, entre el cingle del Macari i el Serrat del Segimon. De l'antic molí es conserven indicis de la resclosa, el rec i, als baixos de la casa, de l'antic obrador i del carcabà. La resclosa estava situada al creuament entre la Riera d'Oló i el camí de la Baga Negra, que discorre per la riba sud de la riera (coordenades UTM ETRS89 420405, 4636102). En aquest indret, actualment senyalitzat mitjançant un plafó informatiu de l'Espai Natural Protegit del Moianès, al punt de la riera on hi devia haver la resclosa només s'hi veu un bancal de roca natural. Aquí l'aigua es desviava cap al rec, que seguia en paral·lel al nord del camí. Actualment només en queda un rastre clar en el tram inicial, tanmateix molt cobert per la vegetació. Més amunt el rec s'anava separant i passava sobre l'anomenat Camp del Molí fins arribar a la bassa, situada al costat de llevant de la casa. L'habitatge del molí ha estat ampliat i transformat en un edifici de quatre plantes (antigament en tenia dues). La façana principal és encarada al camí i a la riera. Els baixos, que han quedat amagats sota una terrassa, conserven dos portals emmarcats amb llindes i brancals de pedra, els quals donen accés a sengles cambres cobertes amb àmplies voltes de pedra. En la de l'esquerra hi havia l'obrador del molí. A la dècada de 1960 s'hi van instal·lar telers, i encara es conserva l'embarrat. A través d'una trapa es pot accedir al carcabà del molí, que probablement constava de dos rodets per fer anar dues moles. Així ho fa pensar l'amplada de la cambra i el fet que s'hi insinuen dues obertures per on queia l'aigua, i amb orientacions divergents. L'obertura de la dreta conserva una interessant canalització de fusta, de secció quadrada i amb una tapa davantera. El túnel de sortida del carcabà també es conserva, i desembocava a l'altra banda del camí. Es bifurca en un ramal que dirigia l'aigua cap al sud mitjançant un altre túnel; d'aquesta manera s'aprofitava per regar els horts que hi havia en aquesta zona. Quan el molí estava en funcionament els hortolans en deien que 'feia bassada', i aleshores podien aprofitar per regar. Ja al segle XX les rodes hidràuliques foren substituïdes per una turbina, probablement del tipus Francis. La canonada i la mateixa turbina es mantenen i són visibles encara en el carcabà. | 08258-277 | Als afores del poble, vora la riera d'Oló | El molí més antic d'aquesta zona era el d'Altimires. En època medieval els molins solien ser monopoli senyorial, i suposem que el molí d'Altimires, que està situat un km riera avall i és clarament una construcció medieval, era el que estava vinculat al senyor del castell d'Oló, mentre que el Molí d'en Pons i el Molí del Coix, més propers al poble, són posteriors, del segle XVIII. El Molí d'en Pons fou construït entorn de l'any 1779, segons indica una llinda i també segons és desprèn de les escriptures que es conserven a la casa. En un principi la família dels propietaris eren els Pons, i pel casament amb un pubill s'introduí el cognom Riera. Cap a finals del segle XIX l'hereu era Pere Riera, que es casà amb Maria Oliveras. El seu fill i hereu fou Joan Riera Oliveras, nascut el 1924. Joan va ser l'últim moliner que va fer anar les instal·lacions. En aquest segle les rodes hidràuliques foren substituïdes per una turbina, probablement del tipus Francis. El molí va funcionar fins els volts de 1959. L'any 1960 a la cambra on hi havia hagut l'obrador del molí hi van instal·lar quatre telers. Més tard encara hi van tenir vaques. Pels volts de 1980 la casa es va ampliar i sobrealçar, de manera que va adquirir l'aspecte actual. Prop del molí i al voltant de la riera d'Oló era una zona ombrívola i amb abundància d'aigua. El camí de la Baga Negra servia d'accés als horts, que eren coneguts com els horts de la Baga. Segons es diu, era molt productiva en hortalisses. | 41.8734600,2.0377400 | 420150 | 4636174 | 1779 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86119-foto-08258-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86119-foto-08258-277-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una de les llindes dels portals: 1779 [fren?] PonsA la casa es conserven eines tradicionals, entre elles una mena de palanca per extreure la mola volandera.Informació facilitada per Jordi Comellas Riera i Josep Canamasas GüellAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 86120 | Monòlit commemoratiu del Mil-centenari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monolit-commemoratiu-del-mil-centenari | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 187. | XX | Monòlit commemoratiu del mil-centè aniversari del primer esment documental del nom d'Oló. Està situat a la plaça de Sant Antoni M. Claret, vora l'església nova, i consisteix en un bloc de pedra tosca, que actualment ha quedat completament cobert per l'heura, amb una placa de marbre. La placa té la següent inscripció: 'Amb motiu del 1100 Aniversari. Oló, 29 d'abril de 1990'. El bloc de pedra tosca va ser extret de la zona del Serrat de les Tosqueres, dins la propietat del mas Moratones. La commemoració fa referència a l'anomenat precepte d'Odó, un document de l'any 889 que es situa en el context de la repoblació impulsada pel comte Guifré el Pilós i en el qual, en les afrontacions dels dominis de la catedral de Vic sobre la Vall d'Artés, es fa referència a la riera d'Oló. | 08258-278 | Plaça de Sant Antoni M. Claret. Nucli urbà d'Oló | L'Associació Castell d'Oló es va fundar l'abril de 1988 davant la proximitat del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló, que s'esqueia l'any següent. Des d'aleshores ha organitzat una multiplicitat d'actes culturals i populars. Aquest grup va ser el responsable de l'organització dels actes del mil-centenari, que van durar tot l'any 1989 i entre els quals cal comptar-hi la publicació del llibre 'Oló, un poble, una història'. L'acte central va tenir lloc el 24 de juny de 1989 i s'hi va estrenar la sardana Castell d'Oló, del compositor Joan Lázaro Costa. Els actes es van cloure amb la inauguració d'aquest monòlit commemoratiu el 29 d'abril de 1990. També es va realitzar una taula rodona sobre 'Vivències a Oló', amb diferents persones que havien viscut al poble. | 41.8740400,2.0354100 | 419957 | 4636241 | 1990 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86120-foto-08258-278-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86120-foto-08258-278-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86121 | Font de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-montserrat-1 | XX | Font de construcció recent emplaçada en una zona enjardinada al final dels carrers de Lleida i de Tarragona (per la banda sud), on hi ha el sector de la Cooperativa de les Cases Noves. Consisteix en una estructura de pedra i rajola amb una placa ceràmica de la Mare de Déu de Montserrat. La Cooperativa de les Cases Noves es va urbanitzar a la dècada de 1970. Aquesta font és posterior. | 08258-279 | Carrer de Lleida. Nucli urbà d'Oló | 41.8756900,2.0355800 | 419973 | 4636424 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86121-foto-08258-279-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||||
| 86122 | Monument als Bastoners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-als-bastoners-1 | XX | Monument dedicat als bastoners d'Oló que està emplaçat al final de l'avinguda de Manuel López i al principi del carrer de Vic, just a la placeta que hi ha davant de l'entrada a l'església nova. Consisteix en una escultura de ferro que representa amb formes esquemàtiques un bastoner, amb una cama aixecada i sostenint els dos bastons enlaire. Reposa sobre un cub també de ferro amb una placa de marbre que té la següent inscripció: '25 anys de Trobades i més de 100 ballades. Bastoners d'Oló. 10 de setembre de 2000'. | 08258-280 | Avinguda de Manuel López (davant de l'església nova). Nucli urbà d'Oló | Oló té una tradició important i força arrelada pel que fa a la música tradicional, les caramelles i el ball de bastons. Els bastoners ja existien a al segle XIX i des de 1901 han mantingut una trajectòria continuada i pràcticament sense interrupcions. La colla local ha estat pionera en l'organització de les trobades nacionals de bastoners que es van iniciar el 1976. En l'actualitat tenen una bona vitalitat i es manté la tradició de l'acompanyament musical només amb el flabiol com a instrument característic. | 41.8739700,2.0361300 | 420017 | 4636233 | 2000 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86122-foto-08258-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86122-foto-08258-280-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86123 | Monument a Josep Obradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-josep-obradors | ANTONELL PEDRALS, Eva. Subministrament de les aigües potables a Santa Maria d'Oló. Treball de 3r de BUP, inèdit. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 102, 145-147. | XX | La inscripció de les plaques s'està erosionant i costa de llegir | Font monumental dedicada a la memòria de Josep Obradors, que fou el promotor del servei d'aigua corrent al poble d'Oló. Es troba emplaçada a la plaça de Sant Antoni M. Claret, i consisteix en una estructura de pedra de planta més o menys rectangular que està coronada amb una farola metàl·lica de dos braços. El monument és simètric, i en les seves dues cares principals hi ha un brollador d'aigua, una pica i una placa de marbre amb la següent inscripció: 'En recordança d'en Josep Obradors i Pascual, el Paperines, per la gran tasca de la portada de l'aigua al poble l'any 1912. Santa Maria d'Oló, 1955-1998.' Sobre la placa hi ha en relleu una rosa, que és l'emblema de la població. | 08258-281 | Plaça de Sant Antoni M. Claret. Nucli urbà d'Oló | A principis del segle XX a Oló es va plantejar, com en la majoria de pobles, la necessitat de crear una xarxa d'abastament d'aigua potable, però la iniciativa no va sorgir de l'Ajuntament sinó d'un particular. Era Josep Obradors Pascual, àlies Paperines, el qual després d'haver viscut a Barcelona i Sabadell va tornar al poble i va idear un projecte per captar l'aigua de dues fonts: la de la Deu i la font del Viver de Turigues o Roselles. La captació era més alta que el turó on hi ha el poble, de manera que l'aigua havia d'arribar al seu destí sense necessitat de cap bomba. Era l'any 1912 i Obradors va comprar el castell, va demanar un permís per travessar la riera amb un aqüeducte i, davant de la incredulitat dels veïns, va fer arribar l'aigua corrent a les cases aquell mateix any. En el llibre 'Oló, un poble, una història' es diu per error que l'any que arribà l'aigua va ser el 1913. Com que l'aigua d'aquestes dues fonts no era suficient més tard es va comprar també la font de les Hortes, que és la que és més abundant. El 1932 Obradors va deixar el negoci de l'aigua i se'l va vendre a Esteve Valls, un peixater de Manresa que tenia com a soci Vicenç Ciuró. Posteriorment el servei d'aigües ha passat per diferents propietaris. Josep Obradors es traslladà a Manresa, on va regentar la Fonda Espanya, al carrer Guimerà. Quan ja era gran ell mateix va propiciar que se li aixequés un monument a Oló, aprofitant una visita de l'alcalde a la fonda. El mateix Obradors va pagar el cost del monument, que fou construït el 1955, i pocs anys després va morir. La primera ubicació on ara hi ha el campanar de l'església aproximadament. Però poc després van començar les obres per construir l'església i el monument es traslladà més al centre de la plaça. Finalment, el 1998 es va re-urbanitzar la plaça per fer-hi l'actual zona enjardinada, el carrer es va eixamplar i el monument fou desplaçat uns metres per deixar-lo en l'emplaçament actual. Llavors s'hi col·locà l'actual placa, en català, ja que la primera era en castellà. | 41.8738100,2.0356200 | 419974 | 4636215 | 1955 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86123-foto-08258-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86123-foto-08258-281-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 86124 | Cal Telèfons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-telefons | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 135, 216. | XX | Casa amb una façana d'estil noucentista emplaçada a l'eixample d'Oló. Havia estat la residència del propietari de la fàbrica López (situada a seu darrera) i també la primera centraleta de telèfons del poble. És una casa entre mitgeres, de planta més o menys rectangular (però adaptada a la forma corba del carrer). Disposa de planta baixa més dos pisos, i la coberta és a doble vessant. L'element més remarcable és la façana davantera, d'una estètica més pròxima al noucentisme que al modernisme. Totalment simètrica, s'estructura en base a tres eixos d'obertures i té com a element central la tribuna del primer pis. Aquesta es prolonga amb dos balcons laterals amb baranes de ferro forjat. La composició juga amb el contrast entre la paret blanca i els arcs de maó i elements motllurats, d'un color salmó. Portes i finestres són rematades amb arcs escarsers cecs. La façana és coronada amb una cresta de tres arcs invertits delimitats per pilars. Són interessants les baranes dels balcons, de ferro cargolat i decorats amb florons estampats. La porta de planta baixa dóna accés a una estreta escala amb un arrambador decorat a base de rajola amb decoracions florals. | 08258-282 | Avinguda de Manuel López, 4. Nucli urbà d'Oló | Manuel López Antolí (1899-1940) era fill d'un mestre d'escola i fou viatjant de drogueria o de queviures. L'any 1924 va fundar una fàbrica a Oló (Algodonera Española, coneguda popularment com a fàbrica López). Un any després, el 1925, es construí la casa avui coneguda com cal Telèfons, destinada a habitatge de l'amo i del director. En els anys posteriors la fàbrica va tenir un gran creixement i a la dècada de 1930 ja s'havia convertit en la més gran del poble. A la mort de Manuel López, el 1940, els hereus al capdavant de la fàbrica van passar a ser el matrimoni format per Joan M. Roger i Carme Vidal López, els quals crearen la raó social HEMALOSA, que era l'abreviació de 'Herederos de Manuel López'. Aquests van tenir una actitud més obertament paternalista i van intentar convertir Oló en una més de les colònies industrials tot impulsant i finançant alguns serveis al poble: l'asfaltat de la carretera, la construcció de pisos per treballadors, una església nova o un centre recreatiu, que es troba al costat de cal Telèfons. Així doncs, la casa de cal Telèfons venia a ser l'equivalent a la casa de l'amo d'una colònia industrial. L'edifici tenia tres plantes. Al primer pis hi havia la residència de la família de Manuel López i, al segon pis, la residència del director. L'arribada del servei de telèfons també va ser propiciat pel mateix amo de la fàbrica, que va fer personalment gestions perquè aquest servei públic arribés a Oló. Per això la casa s'anomena popularment 'Telèfons'. I és que als baixos s'hi va instal·lar la centraleta de telèfons del poble, que va començar a funcionar el 1929-30. La fàbrica va abonar-se a diversos números telefònics per poder arribar als 20 abonats. Aquesta casa tenia doble accés: des del carrer i directament des de la fàbrica. Abans de la dècada de 1950 es va construir primer una torre i després dos xalets a l'altre costat de la carretera que van substituir les residències de l'amo i de directius. En aquest moment, quan cal Telèfons va deixar de ser l'habitatge del propietari, es féu una divisió per plantes i s'eliminà l'accés des de la fàbrica. Avui l'edifici és plurifamiliar. | 41.8741600,2.0351700 | 419937 | 4636254 | 1925 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86124-foto-08258-282-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Observacions. Altres noms: Antiga casa del propietari de la fàbrica López o cal Telèfonos | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86125 | Centre Recreatiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/centre-recreatiu-1 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 125, 179-180. | XX | Estructuralment es conserva bé, però no reuneix les mesures de seguretat | Edifici emplaçat a l'eixample d'Oló que havia estat un local d'oci vinculat al Centre Catalanista Republicà (primer) i a l'empresa Hemalosa (després). És de de planta rectangular i parcialment entre mitgeres. L'element més remarcable és la façana davantera, d'estètica noucentista, senzilla i elegant. La composició, totalment simètrica, queda centrada per un gran portal rectangular que, al seu damunt, té un finestral semicircular i, a banda i banda, finestrals geminats també rectangulars. Aquestes finestres laterals estan coronades amb ulls de bou, emmarcats amb maó d'un color vermellós, igual que la finestra del centre. La façana està rematada per una mena de frontó o pinyó en forma encastellada, amb quatre boles de coronament al seu damunt. És interessant la delicadesa decorativa de la composició, basada en les línies de maó arrenglerades que enquadren les diferents parts de la façana. | 08258-283 | Avinguda de Manuel López, 2. Nucli urbà d'Oló | Aquest edifici té el seu origen en el Centre Catalanista Republicà, que durant el període de la Segona República fou el contrapès progressista a la Congregació Lluís Gonçaga, d'inspiració catòlica i de caire més conservador, el qual fins aleshores dominava la vida associativa del municipi. El 9 d'agost de 1931 es demanava permís per construir aquest edifici senzill a la carretera. Però tenim escasses notícies d'aquesta entitat. Sabem que en el seu local s'hi feia ball, i que el 1933 n'era president Vicenç Ciuró Pascual. Les dificultats per mantenir aquest centre van propiciar que, a la dècada següent, passés a mans de l'empresa HEMALOSA. En aquesta època la fàbrica López (HEMALOSA) ja era clarament la més gran d'Oló, i els seus amos van tendir a veure el poble com si fos una més de les colònies industrials, de manera que van adoptar actituds pròpies del caciquisme i del paternalisme de l'època. Especialment després que, en morir el 1940 el fundador de la fàbrica, Manuel López, va ser substituït per la seva neboda, Carme Vidal López i el seu marit, Joan M. Roger Gallés. Aleshores es van construir pisos per als treballadors i es creà el centre recreatiu, el 1942. El matrimoni Vidal-Roger va afavorir també l'obertura d'un cafè i van actuar com a benefactors del poble. El 1955 van iniciar els tràmits per finançar la construcció d'una nova església, i el 1967 demanaven permís per construir un hostal, anomenat Hostal de Santa Maria. Aquesta política, però, no va acabar d'obtenir els resultats esperats per l'oposició dels propietaris dels diferents serveis que ja tenia el poble. El Centre Recreatiu Hemalosa s'instal·là, doncs, en l'edifici de l'antic Centre Catalanista Republicà. Estava compost per una sala amb capacitat per a unes 300 persones i per un cafè. El 1947 el gerent de l'empresa demanava permís per instal·lar-hi una màquina de cinema. És la notícia més antiga que es té a Oló de cinema. També servia com a teatre, sala de ball i per fer-hi xerrades o celebracions de festes. Amb la crisi del tèxtil, pels volts de 1979 l'empresa HEMALOSA va decidir deixar de prestar determinats serveis i va dedicar el Centre Recreatiu a magatzem de fil. Les pressions de l'Ajuntament i del veïnat van aconseguir que el 1981 el consistori comprés el local per destinar-lo a centre cultural. Després d'unes reformes importants, va servir de sala de cinema, teatre, biblioteca municipal i sala d'exposicions. Les sessions de cinema es van reprendre els diumenges a la tarda durant la temporada 1989-1990 (FERRER i altres, 1991: 179-180), però no van tenir gens d'èxit i finalment només es feien per la festa major. El 1993 es va passar l'última pel·lícula. Actualment no s'hi poden fer activitats perquè no compleix les mesures de seguretat. Tots els actes s'han passat a la sala polivalent de l'Espai Hemalosa. | 41.8741900,2.0353600 | 419953 | 4636258 | 1931 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86125-foto-08258-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86125-foto-08258-283-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86126 | Bassa de la Torre d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-torre-doriols | XVIII-XIX | Bassa que es troba vora la masia Torre d'Oriols; concretament, uns 20 m a ponent. Es tracta d'un tipus de bassa que és molt freqüent a la zona de Sant Feliu Sasserra, però en canvi al municipi de Santa Maria d'Oló és l'única que es coneix. Aquestes basses es caracteritzen per estar cobertes amb volta i tenir unes escales que donen accés a l'interior. La bassa de la Torre d'Oriols es troba excavada al subsòl. Exteriorment sobresurt només la volta de pedra, que té a la part frontal una porta rematada amb una gran llinda. Unes escales de pedra permeten baixar cap a l'interior. La volta és de canó, i la bassa és de planta rectangular. | 08258-284 | Masia la Torre d'Oriols, al sector nord-oest del terme municipal | 41.9007000,2.0269700 | 419290 | 4639209 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86126-foto-08258-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86126-foto-08258-284-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86127 | Palanca d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/palanca-doriols | XIX-XX | Conservada molt parcialment | Restes d'una palanca que servia per travessar la riera Gavarresa vora la casa d'Oriols i que estava dotada d'un curiós sistema basculant o mòbil per evitar que se l'emportessin les riuades. La ubicació és al costat de l'actual camí. Ara només en queda un mur de pedra a la riba sud, amb dos ferros encastats on es subjectava la palanca. La palanca estava dividida en dues meitats, cadascuna fermada a una de les ribes mitjançant una cadena. Quan baixava una torrentada la palanca s'obria pel mig i les dues parts basculaven en la direcció de l'aigua com si fossin les agulles d'un rellotge. Un cop passava el perill les dues parts es tornaven a ajuntar. Per aquesta palanca hi passava el camí que va a la Torre d'Oriols i Torroella. A Oló hi havia altres palanques d'aquest tipus, per exemple en el camí vell de Sant Joan d'Oló, a l'alçada del Molí d'Altimires. | 08258-285 | Prop de la masia d'Oriols, al sector nord-oest del terme municipal | 41.8944000,2.0294500 | 419488 | 4638507 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86127-foto-08258-285-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86128 | Forn d'obra del Ciuró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-del-ciuro | XIX-XX | Envaït per la vegetació, part superior mutilada. Interior de la fogaina plena de terra | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 500 m al sud-oest del Ciuró i que pertanyia a aquesta masia. Conserva l'estructura força íntegra, tot i que originàriament devia ser una mica més alt. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra (amb la part interna feta parcialment en maó) emplaçada en un terreny amb pendent. Té una planta sisavada, ja que l'ample mur davanter fa uns angles que tendeixen a convergir. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra soterrada coberta interiorment per unes voltes transversals. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap al nord, conserva perfectament les dues boques que tenia la fogaina. Curiosament, estan fetes en forma de falsos arcs; és a dir, amb les pedres escalonades que s'uneixen a la part superior. A la part de dalt del forn hi ha la cambra de cocció, de la qual se'n conserven les parets, que abans devien ser més altes. La porta d'accés actualment no és visible. A la part inferior de la cambra de cocció hi deu haver la graella que separava les dues cambres, coberta per la terra. | 08258-286 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8888200,2.0198400 | 418684 | 4637897 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86128-foto-08258-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86128-foto-08258-286-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86129 | Cal Serrabassa Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-serrabassa-vell | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 91 . | XVIII-XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, que es troba en un emplaçament aïllat uns 100 m a ponent del raval de Santa Eulàlia. Es conserva dempeus excepte la coberta. Es tracta d'una casa popular que sembla aixecada en una sola fase constructiva, tal vegada als segles XVII-XVIII, amb coberts adossats a llevant. La façana principal, encarada més o menys a migdia, té el portal a l'esquerra i diverses finestres. Totes les obertures, que es concentren a la façana principal, són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Els murs són de maçoneria, sense arrebossar. Uns pocs metres a ponent hi ha una altra casa de pagès més petita. | 08258-287 | Raval de Santa Eulàlia, al sector central del terme municipal | El raval de Santa Eulàlia té un antecedent en una sagrera medieval però va originar-se en la forma actual al llarg dels segles XVII i XVIII. Primer amb diferents cases en forma de petits masos més o menys agrupats. Entre aquestes segurament hi havia cal Saladic (té una llinda amb l'any 1678), cal Castany (té una llinda amb l'any 1694), cal Creu, cal Serrabassa Vell o cal Bernat. Ja cap al final del segle XVIII i sobretot al XIX el raval de Santa Eulàlia s'acabà de desenvolupar i va prendre la forma actual d'un carrer allargassat. Al nucli d'Oló hi ha una altra casa anomenada cal Serrabassa. Els seus fundadors devien provenir d'aquesta altra del raval de Santa Eulàlia. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Serrabassa Vell consta com a no habitada, i possiblement ja des d'aleshores va seguir abandonada. | 41.8779300,2.0303800 | 419545 | 4636678 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86129-foto-08258-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86129-foto-08258-287-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86130 | Font de Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-santa-eulalia-1 | XIX-XX | Entorn poc cuidat | Font emplaçada vora el Torrent Gros, uns 100 m a llevant del raval de Santa Eulàlia. Era la font que utilitzava fonamentalment la gent d'aquest raval. Es troba en una raconada ombrívola, i en el seu origen era una font de clot. Després s'hi va afegir un dipòsit per emmagatzemar l'aigua, que ha estat cobert amb una petita construcció. Té una part més antiga que consta d'una coberta amb volta de pedra, a l'interior, i una part afegida més recentment, amb un portal a la part davantera. El dipòsit té de 1,60 m de profunditat aproximadament. Actualment l'aigua de la font s'aprofita mitjançant una bomba. El Torrent Gros discorre de nord a sud fins a desembocar a la riera d'Oló. Uns metres més avall de la font hi ha una interessant bassa per a regar els horts. Més avall, prop d'on ara hi ha la piscina, abans hi havia la Font del Furí. | 08258-288 | Rodalies del nucli urbà, prop del raval de Santa Eulàlia | 41.8791200,2.0333900 | 419796 | 4636807 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86130-foto-08258-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86130-foto-08258-288-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml