Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 86182 | Cal Mossèn Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-mossen-joan | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 39. | XIV-XX | Casa emplaçada al nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) que ha conservat una tipologia representativa de les cases construïdes als segles XVI-XVII. És una edificació que fa cantonada i parcialment entre mitgeres, de planta irregular. Consta de planta baixa més dos pisos i golfes. La façana principal, encarada a la Plaça de Dalt, té dues parts ben diferenciades. La més antiga és la de l'esquerra, que conserva un interessant portal adovellat fet de pedra de color vermellós, igual que dues finestres més. Actualment, el color és molt pujat, fruit d'un tractament de protecció, però originàriament ja el tenia. La resta d'obertures, de distribució força irregular, són emmarcades també amb llindes i brancals de pedra excepte les superiors, que són fruit d'un sobrealçament modern. El cos de la dreta és probablement ja del tombant de segle XX, i totes les obertures són emmarcades amb maó. Per la part posterior la casa és molt llarga, i antigament aquest sector devia formar part de les dependències del castell. En un dels murs s'hi conserva un fragment d'obra antiga en opus spicatum. A la part davantera la casa té una cisterna que s'endinsa sota el paviment de la plaça. | 08258-350 | Plaça Major, 3. Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | El nucli inicial del poble d'Oló es troba sobre un turó i és conegut popularment com Dalt del Poble. S'originà a partir d'una sagrera que, després de quedar molt despoblada al final de l'edat mitjana, es reconstruí als segles XVI i XVII, quan va prendre la forma definitiva. Tota la part alta del turó quedava encerclada i protegida per una muralla que abastava un perímetre considerable. Probablement, la sagrera va créixer de manera progressiva en cercles concèntrics. El primer cercle devia arribar fins al carrer Mesón (actualment Sant Jordi); el segon cercle ja arribava fins al límit del turó. Al segle XIV la sagrera ja devia haver arribat fins aquest segon cercle. Aquesta casa formava part del primer cercle de la sagrera. La inscripció d'una llinda sorgida en aquesta casa, del 1636, és una de les més antigues i ens informa que bona part de la construcció deu ser del segle XVII. Sabem en aquesta casa hi havia la primera rectoria fins que, a mitjans del segle XVII, es construí una nova rectoria, coincidint amb l'ampliació de l'església. Posteriorment va passar a ser una casa particular. Al tombant de segle XX es devia aixecar el cos de la dreta. Fins la dècada de 1960 hi havia una petita botiga de productes de neteja, i popularment es coneixia com Ca la Nissa. Entorn de 1980 la casa fou venuda a una família de Barcelona, que hi han fet reformes. | 41.8709300,2.0346100 | 419887 | 4635896 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86182-foto-08258-350-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda actualment a la façana principal (abans tenia un altre emplaçament): 1636Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86183 | Ca la Peona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-peona | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 39. | XVIII-XX | Casa emplaçada al nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) que ha conservat una tipologia representativa de les cases construïdes als segles XVII-XVIII. És una edificació que fa cantonada i parcialment entre mitgeres, de planta trapezial. Consta de planta baixa més dos pisos i planta sota coberta. La façana principal, encarada a la Plaça de Dalt, té un eix d'obertures a la dreta, on hi trobem un portal adovellat i, al seu damunt, dues finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La part de l'esquerra sembla que és afegida posteriorment, i tenia una galeria amb pilastres que en un moment donat es va tapiar. La façana nord, molt estreta, ha estat remodelada amb obertures de nova construcció, i a la part superior s'hi ha adequat una terrassa. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. | 08258-351 | Plaça Major, 2. Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | El nucli inicial del poble d'Oló es troba sobre un turó i és conegut popularment com Dalt del Poble. S'originà a partir d'una sagrera que, després de quedar molt despoblada al final de l'edat mitjana, es reconstruí als segles XVI i XVII, quan va prendre la forma definitiva. Ca la Peona es troba dins del primer cercle de la sagrera, però la casa no es devia construir fins a finals del segle XVII o principis del XVIII, ja que és posterior a la casa que té al darrere: cal Soca. En efecte, en un mur de cal Soca hi ha finestres de forma espitllerada que indiquen que en un principi era un mur exterior i no tenia cap casa adossada. Cal Peona era propietat de la família Camprubí. El mal nom de la Peona es refereix a una dona que era molt popular. La família que hi havia estat molts anys se la va vendre. L'actual propietari hi va fer reformes, i va fer-hi col·locar una llinda amb inscripció de picapedrer amb la data 1678. Aquesta inscripció no té cap base històrica; és simplement un capritx del seu propietari que volia presumir d'una casa més antiga que les veïnes. | 41.8710300,2.0345100 | 419879 | 4635908 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda moderna amb una inscripció falsa: 1678 IHSPopularment el nom de la casa es pronuncia 'ca la Pona'.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86184 | Nucli antic d'Oló (Dalt del poble) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-dolo-dalt-del-poble | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 460, 462. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 42, 81-91. | X-XXI | Nucli antic d'Oló, conegut popularment com Dalt del Poble, que té el seu origen en una sagrera medieval que va quedar més o menys despoblada i, a partir dels segles XVI i XVII, es reconstruí. Està emplaçat on hi havia el castell i l'església, i ocupa tota la part alta del turó, que quedava encerclada i protegida per una muralla que abastava un perímetre considerable. Les cases actuals són fruit d'aquest segon moment constructiu, sobretot entre els segles XVII-XVIII. Això no vol dir que algunes, com ara cal Puigneró, no puguin conservar restes d'obra medieval, però en general això no és gaire visible. Els carrers van prendre la forma actual també en aquesta època, però probablement la sagrera medieval ja tenia una distribució similar, ja que la forma dels carrers reflecteix l'evolució característica d'una sagrera en cercles concèntrics a partir del nucli inicial de l'església. Pel que fa al castell, amb el temps es transformà en una casa. Les cases han conservat la seva tipologia originària d'una manera desigual, amb reformes diverses al llarg dels segles XIX i XX. Els noms populars de les cases s'han recollit en el llibre “Oló, un poble, una història” (PLADEVALL; FERRER i altres, 1991: 39). Entre les més destacades podem esmentar cal Mas, que originàriament eren les cavallerisses del castell i posteriorment va evolucionar cap a la forma d'una masia, o cal Faurí, també de dimensions considerables. Altres cases que també han conservat força bé la fesomia tradicional són ca la Peona, cal Mossèn Joan o cal Ton Soca (també coneguda com cal Manel). Cada casa tenia el seu hort i una cisterna que recollia les aigües pluvials. Alguns d'aquests elements s'han conservat, com l'hort de cal Nanjo. També hi havia una bassa del comú, que era vora cal Jan Cinto, ja fora del recinte murat, però no s'ha conservat. A mitjans de segle XVII hi hagué una reforma important, quan l'església s'amplià, es construí una rectoria nova i el recorregut de la muralla s'eixamplà per aquest sector. Als segles XIX i XX algunes cases van adaptar-se per acollir serveis o institucions. A cal Terme hi havia l'Ajuntament, una casa de la Plaça de Baix es transformà en les escoles, i una altra de carrer Sant Antoni en convent de Monges. Una altra reforma important es va dur a terme el 1948, quan s'anul·là l'antic cementiri, al costat de l'església, i s'obrí un passatge que comunicava amb la Plaça de Baix. En definitiva, el nucli antic d'Oló és un exemple interessant perquè combina una antiga sagrera (transformada en vila murallada) amb un emplaçament encastellat molt propi de l'edat mitjana. El conjunt ha evolucionat al llarg dels segles però ha conservat elements de notable interès. Entre d'altres, una església barroca, restes del castell (força escadusseres) i de la muralla (força més ben conservada). | 08258-352 | Carrer Sant Antoni, carrer de França, carrer Sant Jordi, carrer del Castell | El turó de Dalt del Poble té unes excel·lents condicions defensives ja que, tot i no tenir un gran altitud, adopta unes formes abruptes que, en diferents punts, ofereixen una defensa natural. En època medieval hi havia el castell i l'església d'Oló, i s'hi va formar també una sagrera amb un petit nucli de cases que és l'origen de l'actual poble. Tota la part alta del turó quedava encerclada i protegida per una muralla que abastava un perímetre considerable. Probablement, la sagrera va créixer de manera progressiva en cercles concèntrics. El primer cercle devia arribar fins al carrer Mesón (actualment Sant Jordi); el segon cercle ja arribava fins al límit del turó. Al segle XIV ja devia haver arribat fins aquest segon cercle. Un document conservat a cal Nanjo informa que el 1452 es van comprar dues cases de la sagrera i que en aquell moment ja eren velles. Són cal Nanjo i cal Tinet, que formen part d'aquest primer cercle. Però la tipologia arcaica de cal Puigneró, situada més enllà, suggereix que el segon cercle molt probablement ja devia existir també en aquest moment. També es conserva documentació que indica que cal Mas ja existia i que acollia les cavallerisses del castell. Pel que fa a la datació del recinte murat, no en coneixem dades documentals. El seu format força unitari ens fa pensar que és una obra fonamentalment del segle XIV, tot i que possiblement ja existia abans i posteriorment es devia anar reparant i mantenint. Entre 1386 i 1420 van tenir lloc els episodis més violents de l'enfrontament entre el poble d'Oló i el seu senyor, el monestir de l'Estany, i és precisament llavors quan la defensa del castell i del poble estava més justificada. A conseqüència de la crisi baix-medieval, a finals del segle XIV la sagrera d'Oló devia quedar disminuïda. Fins ara es deia que pràcticament havia desaparegut, o que hi van quedar només tres o quatre famílies (GÜELL, 1988: 460). Tanmateix, considerem que aquest despoblament potser no va ser tan generalitzat com s'havia cregut. El cert és que al segle XVI es va tornar activar la construcció (o més aviat la reconstrucció) de cases a dalt del turó, fet que va suposar la formació definitiva del poble. No coneixem gaires dades al respecte, però diverses inscripcions de llindes indicarien que l'empenta més forta va tenir lloc al segle XVII, tot coincidint amb la construcció de la nova església. El procés, però, va ser progressiu; el 1686 hi havia 30 cases juntes, i el 1782 ja eren 67. Primerament es van formar dues places, la de l'església i la Plaça de Dalt (actualment Plaça major), així com tres carrers: el carrer de França, que recorda la immigració occitana d'aquesta època, el carrer del Mesón (avui carrer de Sant Jordi), anomenat així per una taverna de propietat municipal que hi havia, i el carrer Castell, emplaçat prop de l'antiga fortalesa. Tot aquest sector devia prendre la forma actual entre els segles XVI i XVII. Posteriorment, el nucli urbà d'Oló va créixer per on hi havia el pendent més suau; és a dir, cap al nord. S'urbanitzà el carrer conegut popularment com la Costa, per la llarga pujada fins arribar a l'església. També s'havia anomenat carrer Major i actualment és el carrer Sant Antoni. Aquesta via iniciava l'expansió del nucli urbà cap a la part més plana on, als segles XVIII i XIX, el poble va poder créixer a redós d'un antic camí que anava cap a Vic. Pel que fa al nucli de Dalt del Poble, es va mantenir més o menys fossilitzat, però encara s'hi van fer alguns canvis urbanístics: pels volts de 1900 es creà la Plaça de Baix, denominada oficialment Plaça de la Independència, i durant la Guerra Civil s'enderrocà la casa denominada cal Rectoret per obrir un carreró que donava al cementi vell. | 41.8707600,2.0344600 | 419874 | 4635878 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86184-foto-08258-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86184-foto-08258-352-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86185 | Xalet d'Hemalosa (casa de l'amo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xalet-dhemalosa-casa-de-lamo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 124-125, 139. | XX | En estat d'abandonament | Edifici en forma de xalet o torre residencial que en el seu origen havia estat la casa de l'amo de la fàbrica d'HEMALOSA. Es troba a l'avinguda Manuel López, al costat d'un altre xalet de tipologia pràcticament idèntica que havia estat residència del metge de l'empresa i que actualment és l'Ajuntament. El xalet es troba al costat de l'antiga fàbrica, en una zona enjardinada però dins de la propietat de l'empresa FACA, instal·lada en antigues dependències d'HEMALOSA. És una edificació no gaire gran, de planta més o menys quadrada amb un cos adossat a la part davantera, i consta de planta baixa més un pis. La composició arquitectònica és senzilla però elegant, de línies clares i amb un joc de volums interessant. A la façana principal, encarada al nord, hi destaca la presència de dos balcons. En el més gran sostingut sobre pilars i embigat de fusta. Com a elements decoratius tan sols cal remarcar els cabirons de fusta de la teulada, una discreta decoració a la barana del balcó i els forats de ventilació de formes triangulars que hi ha sota la teulada i també entre obertures. En la façana posterior el pinyó sota teulada consta d'una triada de finestres de punt rodó que donen a aquesta part un toc vagament noucentista. Els murs són arrebossats i pintats de blanc. A la façana de llevant sobresurt una petita tribuna a planta baixa. Sota el balcó hi ha una capelleta feta de rajola que representa una marededéu del Carme entre un paisatge costaner. És similar a la que hi ha al xalet de l'Ajuntament. | 08258-353 | Avinguda de Manuel López, s/n (recinte de l'empresa FACA). Nucli urbà d'Oló | La residència inicial de l'amo de la fàbrica López (que posteriorment fou coneguda amb el nom d'Hemalosa) era la casa anomenada cal Telèfons, del 1925. Posteriorment es construí un torre residencial a la zona on ara hi ha aquest xalet, però va durar poc temps, ja que a la dècada de 1950 es van edificar els dos xalets actuals com a habitatges per als directius. Aquestes torres residencials estan situades a l'Avinguda Manuel López i, per tant, eren molt a prop de la fàbrica. Una era per a l'amo de la fàbrica i a l'altre (l'actual ajuntament), en els darrers temps hi vivia el metge de l'empresa. El 1995 l'Ajuntament va comprar aquest segon xalet i, després d'una lleu rehabilitació, la nova seu de l'Ajuntament s'inaugurà l'abril de 1997. El primer xalet, però, va quedar dins de les dependències de l'empresa d'envasos de plàstic FACA. | 41.8738000,2.0343800 | 419871 | 4636215 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86185-foto-08258-353-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86185-foto-08258-353-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86186 | Cal Manant | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-manant | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 34-35. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 139. | XX | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló amb una façana d'inspiració noucentista. És una casa entre mitgeres, de planta rectangular, i té adossades construccions més recents a la part posterior. Compta amb planta baixa més dos pisos. La façana principal, encarada al carrer de Sant Antoni, té una composició arquitectònica simètrica i força clàssica que es distribueix en tres eixos d'obertures. Cal remarcar, d'una banda, el balcó de la primera planta, que adopta una forma ondejada i és sostingut per sis mènsules amb ornamentació floral. I, de l'altra, un escut de Catalunya a la part superior, amb la data 1917 feta de ceràmica. La façana ha conservat bé les característiques originàries, tot i que la part de fusteria ha estat renovada. A la part central de la construcció, sobre el badalot o llanterna de l'escala, s'aixeca una torreta de planta quadrada amb coberta a quatre vents que té els careners fets amb teula vidriada de colors. A cada cara té una obertura amb arc escarser, i un senzill penell amb parallamps remata l'edificació. | 08258-354 | Carrer Sant Antoni, 17. Nucli urbà d'Oló | Aquesta era una casa unifamiliar construïda al carrer Major (actualment carrer Sant Antoni), el qual es va formar al llarg dels segles XVII-XVIII. Els propietaris eren els Altimires, que probablement descendien del mas Altimires. Aquesta família benestant traslladà la seva residència principal a Barcelona. A principis de segle XX van col·laborar en diferents negocis amb Josep Obradors Pascual, àlies el Paperines. Quan aquest va tornar a Oló, el 1912 fou el promotor de la xarxa d'aigua corrent al poble. Un fet que demostra l'estatus de la família Altimires és que, en el cementiri d'Oló, hi tenen l'únic mausoleu, en una situació preeminent. El 1917, segons indica la inscripció a la mateixa façana, els Altimires van reconstruir la casa del carrer major, coneguda popularment com cal Manant, i li van donar un aire més distingit, de manera que es pot enquadrar més o menys dins de l'estil noucentista. La casa, que tenia un ampli jardí a la part posterior, era utilitzada com a segona residència. A mitjans de segle XX la propietària era Consol Altimires, que fou l'última de diversos germans solters. Quan morí va deixar cal Manant al poble, amb l'obligació que es destinés a Ajuntament. Consol va nomenar com a marmessors del seu llegat el matrimoni Roger-Vidal, que eren els propietaris de la fàbrica Hemalosa. Devia considerar que tindrien influència per fer realitat les seves últimes voluntats. El nou ajuntament fou inaugurat el 21 d'agost de 1961, i la casa va mantenir aquesta funció fins a principis de la dècada de 1980, quan es construí un nou edifici consistorial al carrer Barcelona. Posteriorment cal Manant fou venuda a un empresari que hi va adequar quatre pisos particulars, alguns d'ells en l'antic jardí. | 41.8718200,2.0351500 | 419933 | 4635995 | 1917 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86186-foto-08258-354-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86186-foto-08258-354-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'edifici presenta les següents inscripcions: a la façana principal: 1917Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86187 | Cal Met | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-met-2 | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 20. | XVIII-XX | Façana amb escrostonaments; li convindria una restauració | Conjunt de dues edificacions situades al nucli urbà d'Oló que formen la casa coneguda com cal Met. S'hi pot diferenciar perfectament la casa antiga (situada al nord) i el cos més recent construït el 1935 (situat al sud). La part antiga és una edificació força irregular que consta de quatre plantes, incloent-hi una terrassa superior. L'entrada és pel carrer de Josep Sauleda Roca, i ha estat objecte d'una remodelació moderna. Aquesta part conserva exteriorment les característiques d'una casa popular del segle XIX. A la part de l'àtic compta amb tres balconets rematats amb marcs de maó rosat i rajola ceràmica. A l'interior, els baixos conserven un interessant celler amb premsa. La part construïda el 1935 presenta una bonica façana d'inspiració noucentista. És formada per tres cossos que tenen remarcades les línies principals amb maó vermell, en contrast amb la tonalitat clara del fons. Cada cos té un portal als baixos, amb arc carpanell o rebaixat, i una obertura en l'ampli balcó del primer pis. La façana és rematada amb un coronament que sobresurt en cresta amb dos frontons circulars als costats i un arc escarser al centre. Els frontons laterals tenen un ull de bou decorat amb forma de S. A la planta baixa el portal dóna a una estreta escala decorada amb rajola de ceràmica. | 08258-355 | Carrer Major, 6-8. Nucli urbà d'Oló | Aquesta era una casa construïda al començament del carrer Major, el qual es va formar als segles XVII-XVIII. Ja al segle XX, el 1935 els seus propietaris van aixecar el nou habitatge adossat al sud, amb una façana d'estil noucentista. Els amos continuaven vivint a la casa antiga. En la nova hi havia dos pisos, que eren de lloguer. Pels volts de 1950 el propietari, Cinto Puig Bertran, i la seva família es van traslladar a Barcelona. Ell feia de taxista i venien els caps de setmana. Als baixos de la casa nova hi havia hagut un sastre i una sabateria. Així mateix, entorn de la dècada de 1970 s'hi va instal·lar la primera oficina de la Caixa de Manresa a Oló. La filla de Cinto Puig, 'Persita' Puig, es va vendre la casa. | 41.8730300,2.0355700 | 419969 | 4636129 | 1935 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86187-foto-08258-355-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86187-foto-08258-355-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció (gairebé esborrada) al frontó central: 1935Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 86188 | Cal Badia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-badia-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 121-122. | XIX-XX | Casa en forma de nau industrial que, molt probablement, havia estat la fàbrica Badia, una de les primeres que es van instal·lar a Oló. Es troba situada a l'espai entre el carrer Sant Antoni i el carrer Barcelona. És una edificació de planta rectangular, d'uns 15 m de llargària, que té adossats cossos de construcció moderna a ponent i al nord. La part antiga consta només de planta baixa, i adopta una tipologia a mig camí entre una fàbrica i una casa de pagès. A cada façana lateral té tres finestrals en línia, emmarcats amb maó. La façana principal, a llevant, consta d'un portal central, una finestra a cada banda i una altra al pinyó, sota coberta, i té les obertures i les cantoneres ressaltades amb maó vermellós. Per accedir-hi des del carrer Sant Antoni hi ha un passatge estret tancat per una reixa amb la data 1908. Tal vegada aquest era l'accés a l'antiga fàbrica. | 08258-356 | Carrer Sant Antoni, 31. Nucli urbà d'Oló | El segle XIX va comportar una decadència de la important tradició de teixidors i paraires que tenia el poble d'Oló. El fenomen de la industrialització va fer que el tèxtil es concentrés en grans fàbriques al costat dels rius. A Oló el ram del tèxtil continuava treballant, però ho feia amb telers manuals, i no va ser fins a finals del segle XIX que es van introduir els primers telers mecànics. En aquest moment es van instal·lar algunes fàbriques al poble, que estaven situades a la zona del carrer Major. Funcionaven amb energia de vapor i també aprofitant l'aigua sobrant de la riera. Eren negocis familiars, tal vegada d'antics paraires o teixidors reconvertits, i amb pocs telers. Bàsicament les fàbriques eren tres: la de Ramon Jubany, la de Joaquim Font i la de Joan Badia (FERRER, 1991: 121). La fàbrica de Joan Badia estava situada al carrer Major (actualment Sant Antoni), número 35, i ja existia l'any 1880. Aleshores tenia 4 telers de cotó. Alguns anys va funcionar amb el nom de Gramunt i Cia. El 1896 la fàbrica de Joan Badia va tenir els primers telers mecànics del poble. Eren cinc, i devien funcionar amb algun motor de gas pobre. A més d'aquesta fàbrica, Badia en va construir una altra (que encara es conserva) al raval de la Rovirola. Segons fonts orals, va ser l'any 1905 i funcionava encara amb telers a mà. L'inici del segle XX va venir acompanyat d'una forta crisi industrial a Oló. L'any 1901 l'Ajuntament havia creat una comissió per captar fabricants que tornessin a obrir les fàbriques i donessin vida al poble. Però això no va evitar un període de crisi, especialment entre 1900 i 1925, sobretot els anys posteriors a 1918, quan a Oló no hi havia cap fàbrica en funcionament. La fàbrica de Joan Badia devia tancar durant aquests anys. Més endavant els Badia devien adequar l'antiga fàbrica com a residència. En un llistat de cases de 1930 consta la Casa Badia. Joan Badia estava casat amb Càndida. Com que el matrimoni no va tenir fills entorn de la dècada de 1960 la casa va passar a la família Camprubí Casadejús, i posteriorment fou venuda. Actualment és la casa Oliveras. | 41.8723400,2.0351900 | 419937 | 4636052 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86188-foto-08258-356-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: cal MeriInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86189 | Centre Catòlic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/centre-catolic-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 172-177. | XIX-XXI | Edifici emplaçat al nucli urbà d'Oló que fou el Centre Catòlic, inicialment vinculat a la Congregació de Sant Lluís de Gonçaga i que actualment acull un casal de joves. És de planta rectangular, amb el carener paral·lel a la façana principal. Compta amb planta baixa més un pis. És una construcció austera característica de finals de segle XIX, amb les obertures emmarcades amb maó. La façana principal, força estreta, és encarada a llevant. Consta d'un portal de punt rodó més finestra i balcons rematats amb arcs escarsers. A les façanes laterals les finestres tenien les mateixes característiques, però les del costat sud, que dóna al carrer, han estat remodelades modernament. L'interior també ha estat completament reformat. Els murs són fets amb petits carreus més o menys escairats a la façana principal, i més irregulars a la resta; actualment a pedra vista però amb unes petites parts arrebossades. En una finestra de la façana principal hi veiem una reproducció d'un d'aquells típics plafons ceràmics de principis del segle XX que insten la gent a 'parlar bé'. L'original es conserva en un altre emplaçament. | 08258-357 | Carrer Barcelona, s/n. Nucli urbà d'Oló | El 1888 s'estava construint el Centre Catòlic, impulsat per la parròquia i des del seu origen vinculat a una congregació, que primer es deia 'de Lluïsos i Filomenes' i després fou la Congregació de Sant Lluís de Gonçaga. Entre les primeres activitats que va promocionar l'entitat hi havia el teatre i les representacions dels Pastorets. Entorn de 1910 es va posar de manifest un virulent conflicte en el si l'entitat que reflectia la divisió que aleshores hi havia al poble. En el moment que la vida local es va polititzar l'església va perdre el control del Centre Catòlic i de la Congregació. El 1916 el centre es va clausurar i la congregació fou dissolta, però més endavant deurien tornar a obrir, tot i que els conflictes es van repetir el 1923. Durant el període de la Segona República es creà el Centre Recreatiu, vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, que fou el contrapès progressista al Centre Catòlic, que fins aleshores havia dominat la vida associativa al municipi. El 1935 la Congregació va arrendar un camp, conegut com dels Malecons, per convertir-lo en un camp de futbol. Després de la guerra l'església va recuperar la iniciativa en la vida associativa i en l'organització de l'oci al poble. EL 1939 el Centre Catòlic es destinà a col·legi de nens, però va ser per poc temps. A la dècada de 1940 s'hi van fer diverses obres. Entre d'altres, s'hi obriren finestres i un portal, i es va arreglar el sostre i el mosaic del cafè. En aquesta època l'activitat es va vehicular a través d'Acció Catòlica i de les respectives seccions que tenia, que van pràcticament monopolitzar la vida associativa durant les dues dècades següents. A partir de 1960 es van iniciar les projeccions de cinema. El local també acollia el grup sardanista. En aquesta dècada, però, degut al procés de laïcització i al canvi d'hàbits Acció Catòlica va anar perdent força fins a desaparèixer. El Centre Catòlic va continuar com un local d'oci i lleure. El 1962 tenia un cafè i un teatre on s'hi feien actes diversos, incloent-hi cinema apte per a tots els públics, tant a l'interior com a l'exterior (a l'era de cal Bola). El Centre era regit per una junta, i a finals de la dècada de 1960 va passar a l'òrbita del Grup Cultural Guillem d'Oló, una entitat que en aquest moment va donar una embranzida a la vida cultural del poble. Aleshores es generà una polèmica sobre si el Centre havia de continuar sota la titularitat de l'església o bé pertanyia al poble. Mentre va estar actiu, el grup Guillem d'Oló es va encarregar d'administrar el centre. Quan es va dissoldre, va passar a l'Ajuntament. Després es va arribar a un acord amb la parròquia per tal que passés a formar part del patrimoni municipal (FERRER, 1991: 172-177). Des d'aleshores ha tingut diferents usos: llar d'avis, seu d'entitats o centre polivalent d'activitats. Fa uns anys l'Ajuntament hi va portar a terme una important rehabilitació. Actualment, sota la denominació de 'El Centru', funciona com un casal de joves. | 41.8729400,2.0352700 | 419944 | 4636119 | 1888 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86189-foto-08258-357-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86189-foto-08258-357-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86191 | Església de l'Assumpció de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-lassumpcio-de-santa-maria-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 199-200. FREIXA, Lluís (1975). Santa Maria d'Oló, Vic. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XX | Església de construcció moderna (feta entre 1957 i 1963) que està situada en un emplaçament més cèntric que l'antiga, a la part de l'eixample del poble d'Oló. La nova església ha adoptat l'advocació de l'Assumpció de Maria. És una construcció de línies esveltes i atrevides, amb un campanar de gran alçària i decorada amb vitralls i esgrafiats. Segons Mossèn Antoni Pladevall, és una de les millors obres d'art modern religiós de mitjan de segle XX. L'església és d'una sola nau, i té adossat el baptisteri a migdia i la capella del Santíssim al nord. És una construcció bàsicament de maó. El cos de la nau s'estructura en diferents nervis oberts cap enfora que sostenen la teulada. És una estructura de formigó revestida de pedra. En la part superior, cada tram té un finestral amb vitrall de colors. La nau és capçada per un absis de forma irregular corbat, amb quatre fileres estretes de finestres. La façana principal, encarada a sol ixent, presenta una composició en dos nivells marcats per un voladís de línia trencada que fa la funció de porxo. En la part superior hi ha uns grans esgrafiats amb les figures de Sant Joan Baptista i de la Mare de Déu del Carme. La preeminència d'aquests sants es justifica perquè són els patrons del matrimoni format per Joan M. Roger Gallés i Carme Vidal, que eren els amos de l'empresa HEMALOSA i foren els mecenes d'aquesta església. Als costats, igual que en tota la nau, hi trobem vitralls. El campanar, lleugerament separat de la nau, és una construcció esvelta de 33 metres d'alçada. Sobre un sòcol de pedra, té les parets de maó que queden obertes als quatre vents, tot deixant entreveure l'escala interior. Té tres campanes, que foren apadrinades per membres de la família Roger-Vidal. Els noms de les campanes són: Manuela-Eulàlia-Maria Vinyet, Carme-Agustina-Ramona i Joanna-Hipòlita-Vidal. A dins de l'església destaca l'ampli espai de la nau, amb una estructura que s'inspira en les costelles o mampares d'un vaixell en posició invertida. Els vitralls de colors, fabricats a Alemanya, relaten escenes relacionades amb la vida de Maria. A l'esquerra: la Creació, Adam i Eva expulsats del paradís, Visitació de Maria, Esposoris de Josep i Maria, Anunciació, Maria amb la seva cosina Elisabet. A la dreta: Naixement, Fugida a Egipte, Jesús ajudant al seu pare fuster, Jesús al temple, Calvari i Pentecosta. Al cor hi trobem els vitralls dedicats als profetes Jeremies, Ezequiel, Isaïes, Daniel i un vitrall amb els símbols de l'Alfa i l'Omega. L'altar consta d'un parapet posterior amb una gran imatge de l'Assumpció flanquejada per escenes esgrafiades de l'antic testament (a l'esquerra) i del nou testament (a la dreta). És interessant el baptisteri, de planta octogonal i coronat per una llanterna. Està decorat amb una representació del baptisme de Jesús, i compta amb una original pica baptismal en forma d'ou. Seguint la litúrgia tradicional, la seva entrada es fa directament per una porta exterior. La capella del Santíssim també està decorada amb interessants vitralls, dedicats als deixebles d'Emaús, la multiplicació dels pans i els peixos i les Bodes de Canaà. | 08258-359 | Paça Sant Antoni M. Claret, s/n. Nucli urbà d'Oló | L'església parroquial de Santa Maria d'Oló estava emplaçada al costat del castell. A la primera meitat del segle XVII havia quedat petita i se'n construí una de nova, barroca, que és la que es conserva actualment a Dalt del Poble. La industrialització d'Oló es va portar a terme fonamentalment al llarg del segle XX, i l'eixample modern es va situar en un terreny més planer. Prenia com a eix principal la carretera i quedava a prop les dues grans fàbriques. L'església quedava costa amunt i una mica allunyada dels nous carrers. Fou per això que l'any 1955 es decidí construir una nova església a la part baixa. La iniciativa va partir dels propietaris de la fàbrica López, que havien adquirit una gran influència sobre el poble i gairebé s'havien atorgat el rol d'amos, com si el poble fos una més de les colònies industrials. Ells van impulsar la creació de diferents serveis a prop de les residències dels treballadors. Segons algunes fonts, la iniciativa de l'església va sorgir arran d'un accident que va tenir el matrimoni Roger-Vidal (aleshores els amos de la fàbrica) prop de Saragossa. Es van prometre que, si es recuperaven de l'accident, pagarien una església nova. El fet és que el 3 de juliol de 1955 Joan M. Roger Gallés, gerent d'HEMALOSA (la raó social de la fàbrica López) va proposar a l'Ajuntament aquesta idea. L'empresa hi posava bona part dels terrenys i l'Ajuntament una part dels que eren seus. El 1957 s'autoritzava a Carme Vidal (esposa de Roger Gallés) la construcció de l'església. L'arquitecte fou Manuel Puig i Janer (1899-1965), que és conegut per la seva obra a l'Hospitalet. El constructor fou Ramon Camprubí Casadejús, un mestre d'obres d'Oló molt reconegut que vivia a cal Ramonet. És responsable de moltes de les cases més destacades del poble. El decorador era també un professional de vàlua: Josep Artigues Basté. També hi participaren molts treballadors de l'empresa, inclosos paletes, fusters i mecànics, ja que el mobiliari de fusta, les instal·lacions elèctriques i els forjats van ser fabricats als mateixos tallers d'HEMALOSA. L'obra va costar vuit milions de pessetes. El bisbe de Vic, Ramon Masnou, va beneir la nova església el 29 de juny de 1963. A l'altar major s'hi col·locaren les relíquies dels màrtirs Caro, Felicísima i Reparata, dels sants Bernard Calvó (bisbe de Vic), Antoni M. Claret i de Joaquima Vedruna (FERRER i altres, 1991: 200). La propietat de la nova església es va mantenir en mans del matrimoni Roger-Vidal fins a la suspensió de pagaments de l'empresa HEMALOSA, i no fou fins aquest moment que es va cedir al bisbat. Pel que sembla, la intenció dels mecenes i promotors era que l'església fos el seu mausoleu. La Rectoria, adossada al nord-est, fou construïda a finals de la dècada de 1990, seguint més o menys les indicacions dels plànols originaris que es van conservar. | 41.8741200,2.0356700 | 419979 | 4636250 | 1963 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86191-foto-08258-359-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86191-foto-08258-359-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Manuel Puig i Janer (arquitecte); Ramon Camprubí Casadejús (mestre d'obres d'Oló) | Inscripció sobre el portal principal: 1963Altres noms: Església Nova de Santa Maria d'Oló | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 86192 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan-3 | XVIII-XIX | En estat d'abandonament | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló que és representativa de la fase de creixement del poble al llarg del carrer de Sant Antoni. Es tracta d'una edificació força atípica, perquè adopta una planta irregular en forma més o menys de delta i està situada en un tram del carrer amb forta pujada. A més, la façana principal té una aspecte que s'acosta més al d'un cobert que a pas a una casa. La seva distribució és força estranya, ja que té dos portals en una situació lateral. Un d'ells ha quedat rebaixat a causa de modificacions en la pavimentació del carrer. Al costat dret es conserven dos balcons. El mur és de maçoneria i en part de tàpia, i conserva l'arrebossat tradicional. La casa consta de planta baixa i un primer pis molt baix, però per la cara posterior té una planta més, semisoterrània. La coberta és a un sol vessant. En aquesta part posterior la casa té un aspecte més setcentista. Conserva una finestra amb llinda i brancals de pedra i contraforts que apuntalen la construcció en un terreny amb fort desnivell. El mur, però, ha quedat pràcticament cobert rere una terrassa construïda ja al segle XX i amb totxo. La cara nord de la casa és molt estreta, i conserva una interessant placa de rajoles amb la següent inscripció: 'Pueblo de Sta.Mª. de Oló, Partido de Manresa, Provincia de Barcelona'. I és que, en aquest punt, arribava el camí que venia de Sant Joan d'Oló passant per la Font del Roc. Malgrat que cal Jan és una casa força atípica, ha conservat molt íntegrament les característiques d'una construcció popular dels segles XVIII i XIX. | 08258-360 | Carrer Sant Antoni, 42. Nucli urbà d'Oló | Aquesta casa és situada al Carrer Sant Antoni (antigament anomenat Carrer Major), el qual es va formar al llarg dels segles XVII-XVIII. Antigament pertanyia al Molí d'en Pons, i s'utilitzava per a tasques diverses, ja que mai ha servit com a habitatge pròpiament. Durant la Guerra Civil de 1936 va estar vinculada al Comitè Revolucionari. L'utilitzaven com a local social i bar, ja que l'interior disposa d'espais amplis. Després de la guerra va retornar als propietaris del Molí, que hi tenien telers. A la dècada de 1960 es va vendre, i pels volts de 1990 es vengué una altra vegada, però en aquests darrers anys no ha tingut cap ús definit. | 41.8727300,2.0356600 | 419976 | 4636095 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86192-foto-08258-360-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86192-foto-08258-360-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86193 | Ca la Filomena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-filomena | XX | Casa unifamiliar emplaçada al nucli urbà d'Oló que durant molts anys va acollir als baixos una popular merceria. És una construcció entre mitgeres, i consta de planta baixa més dos pisos. La façana principal té una tribuna que sobresurt a la part central. L'aspecte més interessant és que als baixos es conserva l'aparador, l'entrada i part del mobiliari de la l'antiga botiga, amb un disseny de conjunt molt característic dels anys 1940 i 50. | 08258-361 | Carrer Josep Sauleda Roca, 4. Nucli urbà d'Oló | Filomena Teixidor va iniciar la merceria pels volts de 1930 a la casa veïna de cal Bola. Aproximadament el 1945 la família va comprar la casa actual i Pere Ollé, el marit de Filomena, que era paleta, la va reformar i hi van instal·lar la nova merceria als baixos. Les filles de Filomena van continuar al capdavant de la botiga, que es va mantenir fins els volts de 2012. | 41.8731300,2.0356300 | 419974 | 4636140 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86193-foto-08258-361-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86193-foto-08258-361-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Maria Rosa Ollé | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86194 | Castell d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-dolo | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Castell d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 385-388. FREIXA, Lluís (1975). Santa Maria d'Oló, Vic. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 461-463. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Castillo de Oló', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1062-1063. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 782-792. PLADEVALL, Antoni (1978). 'El castell d'Oló', dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L'Estany, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 108-114. PLADEVALL, Antoni (1979). 'Oló', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol II, 'El Bages, el Berguedà i el Solsonès', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 148-152. PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 39-67. PIÑERO, Jordi; PUJOL, Ferran (2016). 'El monestir de l'Estany i la revolta d'Oló', Viatge al cor de Catalunya. 20 indrets geològics i històrics al Geoparc de la Catalunya Central. Valls, Cossetània Edicions, p. 34-41. | X-XX | Casa situada al nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) que conserva vestigis del castell d'Oló. El castell ocupava la part nord-oriental del turó on també hi havia l'església de Santa Maria d'Oló i una sagrera medieval. Als segles XVII-XVIII el castell fou transformat en una més de les cases del poble. De l'antic castell se'n conserva fonamentalment part d'una torre circular, que devia ser la torre mestra. Concretament la meitat nord, que ha quedat adossada i integrada a la casa. És una construcció dels segles XII-XIII que es conserva en uns 8 metres d'alçada i amb una amplada de 2,25 m. Exteriorment es pot apreciar perfectament la forma circular, tot i quedar adossada entre dues cases. A la part inferior conserva una finestra espitllerada, mentre que la part superior ha estat modificada amb obertures posteriors. Al centre de la torre hi veiem una lapida, probablement del segle XVIII, amb una inscripció que diu: 'Es castell de Oló'. L'aparell de la part baixa (fins la làpida) és d'època romànica i està conformat per carreus petits i ben escantonats. A la base són més grossos. A l'interior de la casa veïna (cal Seva) el mur romànic continua i és perfectament visible. Més amunt de la torre l'aparell es torna més matusser i evidencia diverses refeccions. La torre és rematada amb uns merlets que deuen ser ja d'època força moderna, tal vegada del segle XIX. Sembla que la torre estava envoltada per un seguit de dependències castelleres que ocuparien l'espai on ara hi ha diverses cases: a ponent cal Fèlix i cal Mossèn Joan, i al nord cal Seva. Aquestes cases devien aprofitar murs i pedres de l'antic castell, i encara es pot veure algun mur antic (especialment una filada d'opus spicatum) entre cal Fèlix i cal Mossèn Joan, a l'altre costat del carrer. D'altra banda, cal dir que tot el turó estava encerclat per una muralla de la que en resten vestigis força importants. No coneixem dades documentals que ens informin de la cronologia d'aquesta muralla, però és probable que el recinte principal ja estigués completat en època medieval, probablement al segle XIV. Pel que fa a la casa, deu ser una construcció dels segles XVII-XVIII, com la majoria d'habitatges que es troben en aquest sector. És una edificació entre mitgeres, de planta irregular i amb la torre adossada al nord. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal, encarada vers el carrer anomenat del Castell, s'estructura en dos eixos d'obertures, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Una de les finestres ha estat transformada en balcó. Per la part de migdia la casa té adossat un cos més baix. Al darrera hi trobem un pati on encara es conserva un gran dipòsit d'aigua que fins l'any 2000 aproximadament s'utilitzava per al subministrament d'aigua corrent al poble. Precisament es va escollir aquest lloc perquè es situa a la cota més alta: 546 m. | 08258-362 | Carrer del Castell. Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | El nom de la riera d'Oló apareix documentada l'any 889 en l'anomenat precepte d'Odó, en el context de la repoblació impulsada pel comte Guifré el Pilós i, concretament, en l'afrontació dels dominis de la catedral de Vic sobre la Vall d'Artés. Es pot suposar que en aquest moment el castell ja hi era, però la primera notícia documental del terme del castell és del 927, i el primer esment directe del castell d'Oló és del 931. Primerament formava part del comtat d'Osona, però l'any 940 ja consta com a pertanyent al comtat de Manresa. El seu terme era molt ampli, i incloïa els actuals municipis d'Oló i l'Estany. En el seu interior hi havia un castell satèl·lit, el d'Aguiló, que va acabar constituint una quadra independent. Probablement també hi hauria altres guàrdies complementàries, però no se n'ha identificat cap amb seguretat, tot i que alguns dels topònims referits a torres o les restes de torres conservades en alguns masos podrien correspondre a aquesta xarxa de defensa complementària. El senyor eminent del castell era el comte de Barcelona. Per sota seu hi havia una família que va acabar adoptant el cognom Oló i ostentant la senyoria. El primer membre conegut és Sesmon, fill dels vescomtes de Girona, que va actuar com a vicari comtal. Així consta en un document del 986, però segurament ja s'hi havia establert amb anterioritat. La família Oló, que en alguns casos es feia anomenar Mediona, va ampliar els seus dominis primer amb el castell de Clariana i després amb altres de propers a Tona, com el de Mallà i de l'Aguilar, i també amb castells de frontera entorn de Calaf. El personatge més ben estudiat d'aquesta nissaga és Guillem d'Oló, més conegut com a Guillem de Mediona, que exemplifica el prototípic cavaller feudal, aventurer i involucrat en els afers per controlar i assegurar el repoblament de les convulses terres de frontera. Guillem es va posar al servei dels bisbes de Vic. Primer de Borrell i després fou amic del mateix abat Oliba, amb qui el 1023 va firmar uns pactes o convenis en virtut dels quals havia de restaurar els castells que se li confiaven a la zona de Calaf i protegir-los contra els sarraïns. Cal dir que Guillem era levita, una categoria d'eclesiàstic força freqüent a l'època que podia contreure matrimoni. Va morir el 1034 en una emboscada dels sarraïns. Els Oló van continuar com a vicaris i senyors del castell fins el segle XIV. La seva genealogia es recull en el llibre dedicat a la història d'Oló (PLADEVALL, 1991: 45,49). A finals del segle XI o principis del XII el règim feudal del castell d'Oló s'havia fet més complex quan s'hi va introduir una nova família de feudataris, els Gurb-Queralt. Eren una important nissaga d'origen osonec que havia tingut un paper rellevant quan un dels seus membres va fer de tutor del comte Ramon Berenguer III en la seva minoria d'edat. Els Gurb-Queralt van ocupar una posició intermèdia entre el comte i els Oló. Això no feia minvar els drets dels Oló sobre el castell i terme, però ara havien de fer vassallatge als seus superiors i pagar-los alguns tributs. Aquesta situació no va durar ni un segle, ja que entre 1196 i 1202 els Oló van comprar els drets als Gurb-Queralt, i així van afermar el seu domini sobre el castell, que posseïen en ple dret i amb la seva jurisdicció. Però a finals del segle XIII la família Oló es trobava en declivi econòmic, i el 1333 Arnau d'Oló va vendre el castell a Ot de Montcada. Pel que fa als castlans, la primera notícia és del 1106, quan en una convinença o pacte s'encomana la castlania d'aquest castell a un tal Ramon Bernat, que promet fidelitat al seu senyor i fer sempre amb ell hosts i cavalcades, corts i complir altres obligacions. A canvi se li ofereixen un seguit de feus i se li confien tots els cavallers del terme. Més endavant, durant els segles XIII i XIV els castlans d'Oló eren la família Castell, força ben coneguda per la documentació i que es va extingir, pel que sembla, a mitjans del segle XIV. El 1390 sembla que ja no hi havia castlans nominals. Aquest any es van fer obres al castell i va ser el síndic del terme qui s'encarregà de cobrar les taxes. Un altre càrrec important era el batlle, que havia de procurar la justícia i també executar les ordres del senyor. Sobre la batllia d'Oló se'n coneixen diversos documents força detallats ja del segle XIV. En un de 1331 es concedeix la batllia d'Oló i d'Aguiló a Bernat de Soler, ciutadà de Manresa, amb una explicació de les seves obligacions. I en senyal de possessió se li dóna un bastó, un llibre o capbreu dels castells d'Oló i d'Aguiló, el llibre de la Cúria de dits castells i el segell propi de la batllia. El castell d'Oló va estar una trentena d'anys sota el domini dels Montcada, sembla que de la branca d'Aitona d'aquesta important família, fins que el 1364 es formalitzà la compra per part del monestir de l'Estany. Aquest cenobi havia acumulat un important patrimoni entre el Bages i Osona, incloent els castells més pròxims a Oló. S'havia convertit en el principal poder fàctic de la zona, i estava molt interessat a afegir a les seves possessions el castell d'Oló, dintre del qual es trobava el monestir. En un principi la gent d'Oló i l'abat van actuar en col·laboració (GÜELL, 1988: 462). La voluntat dels olonecs era redimir-se i passar a dependre directament del rei, una condició que es considerava més beneficiosa que no pas el domini senyorial. Però aviat van començar les discrepàncies, ja que l'Estany ja no va voler deixar escapar la nova possessió. El 1386, o potser abans, els olonencs van començar a fer assemblees per aplegar els 200.000 sous que el monestir havia pagat per la compra del castell. Pretenien així comprar ells mateixos el domini per passar a dependre directament del rei: un fet insòlit que va donar peu a un llarg conflicte que és emblemàtic de la lluita d'un poble per deslliurar-se del poder senyorial. L'abat va refusar les condicions que els olonecs, amb el vist i plau del rei, li proposaven. Les tropes de l'abat van assetjar i ocupar el castell d'Oló. A continuació els homes d'Oló van incendiar el monestir l'any 1395 i la comunitat es va veure obligada a fugir. Els canonges de l'Estany van trigar uns quants anys a reorganitzar-se, des de Manresa, fins que van conquerir definitivament el castell d'Oló. Aquests fets violents van anar en contra de les aspiracions d'independència dels olonencs, de manera que van haver de passar dos-cents anys fins que no s'arribà a una solució definitiva. Durant aquest temps els senyors del castell d'Oló foren els abats de l'Estany, que en tenien també tota la jurisdicció, tant civil com criminal. El 1592 les comunitats canòniques agustinianes foren extingides i el monestir quedà secularitzat. Des d'aleshores les seves possessions van estar regides per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Això va canviar les condicions i va permetre que el 1599 s'iniciessin novament gestions per aconseguir la redempció. Finalment, Oló va obtenir els privilegis de ser un carrer de Barcelona, una fórmula jurídica que feia possible evitar el poder senyorial. La redempció es considera efectiva el 1606, quan es va acabar el darrer pagament. Ja hem dit que des de mitjans del segle XIV el castell ja no tenia castlans, i des d'aleshores devia anar perdent el seu caràcter de fortalesa. Entre els segles XVI i XVII es devia construir la casa actual. L'any 1912 la casa del Castell fou comprada per Josep Obradors, àlies el Paperines, que fou el promotor de la xarxa d'aigua corrent a Oló. La situació alta del castell li va permetre emplaçar-hi un dipòsit que recollia l'aigua provinent de la font de la Deu i del Viver de Turigues. Obradors hi va viure fins els volts de 1930. Posteriorment la casa ha passat als diferents propietaris del Servei d'Aigües, i actualment els habitatges són de lloguer. | 41.8710900,2.0348600 | 419908 | 4635914 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86194-foto-08258-362-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86194-foto-08258-362-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86195 | Cal Bola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bola | XVIII-XX | Casa de dimensions força grans, emplaçada al nucli urbà d'Oló i que durant molts anys va acollir una ferreria que es conserva tal com va quedar després que el 1977 deixés de funcionar. És una edificació de planta més o menys rectangular amb un cos més petit adossat al sud. Consta de planta baixa més dos pisos. La façana principal, encarada al carrer Major, és molt llarga i té diferents portes, ja que en l'immoble hi havia diferents pisos i també establiments comercials. Les obertures són de tipologies diverses i de distribució irregular, però en general estan emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Dues de les finestres s'han transformat en balcons. El mur és arrebossat i pintat de blanc. Per la part posterior de la casa es conserva la part més antiga, amb dos portals de punt rodó, un dels quals amb accés a la ferreria. La ferreria ocupa dues cambres que han conservat la infraestructura i l'utillatge propis d'una ferreria tradicional. En la primera sala i en una posició preeminent hi trobem la fornal i l'enclusa gran. La fornal es podia activar amb dues turbines, una d'elèctrica i una de manual per si fallava el corrent. També hi ha una màquina de foradar o trepant de columnes (que funcionava mitjançant un embarrat), un cargol de forjar (o de ferrer), un cargol d'ajustatge (o de manyà), així com un seguit d'eines de treball, incloent-hi eines fabricades a la pròpia ferreria: ferradures, eines del camp, etc. En la sala posterior es conserven dues moles d'esmolar, una de les quals també funcionava amb l'embarrat, una màquina de serrar, més altres encluses així com estris i aparells diversos. | 08258-363 | Carrer Major, 5-7-9. Nucli urbà d'Oló | Aquesta era una casa construïda al començament del carrer Major, el qual es va formar al segle XVIII. A principis del segle XIX hi van arribar els Teixidó, una família de ferrers que provenien de Sant Andreu de la Vola. En l'arxiu particular consta que Joan Taixidor ja tenia una llicència reial per exercir de ferrer el 1757. Un successor seu, Salvador Teixidor, ja estava establert a Oló del 1817. Concretament, el 17 de desembre d'aquell any havia obtingut el títol oficial de 'maestro herrador' en aquesta població. La ferreria es va instal·lar als baixos de la casa, i l'ofici de ferrer va passar de pares a fills en les següents generacions. Al tombant de segle XX Pere Teixidó Felius es casà amb Maria Magem Tort. Un fill del matrimoni fou Josep Teixidó Magem, que va ser l'últim que va exercir de ferrer, fins els volts de 1977. Durant uns anys, a la dècada de 1960, al costat de la ferreria hi havia una botiga d'electrodomèstics. | 41.8731800,2.0353600 | 419952 | 4636146 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86195-foto-08258-363-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86195-foto-08258-363-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Pere Teixidó Martínez i Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86196 | Festa Major de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-sant-feliu-de-terrassola | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit). FERRER, Llorenç i altres (1991), 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 196-197. | XIX-XX | Festivitat no vigent | La festa major de Sant Feliu de Terrassola es celebrava per les proximitats de la diada del seu patró el primer diumenge d'agost. S'hi feia la missa solemne i s'hi cantaven els goigs de Sant Feliu de Terrassola, dels quals se'n conserven exemplars des del 1829. També s'hi devien fer actes de caràcter més lúdic, però el cert és que no en coneixem gaires detalls. La festa va deixar de celebrar-se a la dècada de 1980. A partir d'aleshores el que es feia era un aplec, que en cert manera substituïa la festa major, el dilluns de Pasqua florida. S'hi feia una ballada de sardanes, rifes de productes tradicionals com ara llonganisses, parades de productes artesanals i ball a la tarda. Això es va fer fins la dècada de 1990. | 08258-364 | Església parroquial de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | La parròquia de Sant Feliu de Terrassola es troba en una situació de frontera entre l'Estany i Santa Maria d'Oló, i sovint ha estat motiu de disputa entre aquests dos municipis. Durant un temps va aconseguir tenir una batllia pròpia i autònoma, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins el municipi de Santa Maria d'Oló. Com era habitual, en un principi la parròquia devia celebrar la festivitat del seu patró amb els actes litúrgics corresponents i, de manera progressiva, s'hi devien anar afegint actes de caire més lúdic, però no en tenim gaires notícies. La parròquia no tenia cap nucli urbà en les seves terres, només masos dispersos, i els més destacats es troben força a prop de l'església. Alguns d'aquests masos eren cases de caire senyorial que estaven en mans de famílies potentades, com era el cas de Rocafort, Rocabruna, Montcabrer o Vilanova. Qui va ser rector de la parròquia després de la guerra, mossèn Josep Bellpuig, en uns escrits memorialístics distingeix entre els seus feligresos els pagesos de tota la vida i els senyors: 'Però potser cap allà els anys 50 o 60 varen començar a venir els senyors, o sia els forasters. Els forasters varen resultar amables i atents i educats. Amb ells l'organització de la Parròquia va millorar (BELLPUIG, 1982: 17)'. Així doncs, la parròquia era el nucli que aglutinava els diversos masos i conferia una identitat pròpia a aquest territori; una identitat que es va mantenir viva fins ben entrat el segle XX. Una altra tradició que es feia a Sant Feliuet de Terrassola era l'aplec de les caramelles el dilluns de Pasqua, quan també es rifaven ous, xampany i llonganisses. Des de la dècada de 1970 l'església ha estat molt reformada. En aquesta època ja no hi havia mossèn regular i es van fer càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van intentar dinamitzar la parròquia i la festa major, però el cert és que no se'n van sortir i al cap d'uns anys, a la dècada de 1980, coincidint amb el despoblament d'algunes de les poques masies que quedaven habitades, va deixar de celebrar-se la festa major. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola, però s'hi fan poques misses. | 41.8945700,2.1024400 | 425543 | 4638460 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Lurdes Garriga Comas | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86197 | Església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-dolo | CANAMASAS GÜELL, Josep (2020). 'Va de campanes', La Tosca, Moià (treball en procés de publicació). CANAMASAS PORTELL, Oleguer (2016). Les campanes. Treball de recerca a l'Institut Miquel Bosch Jover (Artés). FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 198-205. FREIXA, Lluís (1975). Santa Maria d'Oló, Vic. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p 15-91. | X-XX | Problemes a la teulada, humitats. | Església emplaçada al cim del turó on hi ha el nucli antic d'Oló (Dalt del Poble), molt a prop de l'antic castell d'Oló. Es va acabar de construir vers el 1646 en el lloc on hi hagué anteriors esglésies romàniques, de les quals no se n'ha conservat cap vestigi clar. És composta per una nau amb capelles laterals adossades, i capçada amb absis rectangular. Exteriorment, l'únic element remarcable és el portal principal, d'una estètica encara renaixentista. Consta d'arc de mig punt i està emmarcat per un frontó partit sobre dos pilars. A la part superior té gravat un curiós escut. Més amunt hi ha un petit rosetó i, a la cantonada dreta, un rellotge de sol del 1688. Una escalinata de pedra, feta el 1891, dóna perspectiva i realça la façana. Per fer-la es van aprofitar làpides de l'antic cementiri, que es trobava adossat a la part dreta. L'aparellat dels murs és fet amb carreus irregulars de pedra calcària i gres, i evidencia que la construcció es va fer en diverses etapes. La més antiga és la que es veu la façana sud-est. A l'absis hi trobem restes d'una finestreta tapiada, però en general la construcció pràcticament no té obertures. Entre l'absis i la sagristia s'aixeca el campanar, de planta quadrada, amb una obertura superior a cada costat. En un tram del nord-oest el mur té unes irregularitats que tal vegada es podrien explicar com a reminiscències de les anteriors construccions romàniques. Cal remarcar com a fet excepcional que a l'interior es conserven sencers i in situ dos retaules de l'època del barroc. Juntament amb altres tres que hi ha a l'església de Sant Joan d'Oló, fan que el municipi sigui un punt de referència per al coneixement de l'art barroc català. Un és el retaule major, obra de l'escultor manresà Pau Sunyer i dedicat a l'Assumpta, i l'altre el retaule de Sant Isidre, d'autor desconegut. Les tres naus de l'església són cobertes amb falsa volta d'aresta. La capella lateral de la dreta (on hi ha el Sagrat Cor) és la que es construí primerament, i es diferencia de la resta perquè els pilars tenen nerviacions de tradició gòtico-renaixentista, mentre que els altres són llisos. En l'últim tram de la nau el desencaix entre la volta i els pilars denoten igualment que l'edifici es va construir en diferents etapes, i que va tenir possibles modificacions respecte al pla inicial. La nau central mesura 20 metres de llarg per 8 d'ample. A les capelles de la dreta hi trobem un retaule del Sagrat Cor (del segle XIX) i el retaule barroc, força malmès, dedicat a Sant Isidre. Antigament n'hi havia un altre, també barroc, dedicat al Roser. Se'n conserven unes mínimes restes, ja que fou destruït el 1936. A les capelles de l'esquerra hi ha un retaule neoclàssic (del segle XIX) dedicat a la Puríssima. Antigament n'hi havia un altre dedicat a Sant Marc, que és el que tenia més veneració però fou també destruït el 1936. A la dreta del presbiteri, sota la base del campanar, hi ha la sagristia, i damunt de l'entrada principal hi ha el cor. En el paviment de la nau criden l'atenció les grans lloses d'una sepultura on el 1636 s'hi va enterrar un eclesiàstic de la família Rodoreda. En altres punts hi trobem tres tombes més de rectors enterrats. Entrant a la dreta hi ha la pica baptismal, de marbre. I del sostre penja una làmpada de regust romàntic que procedeix probablement del mas Rocafort (n'hi ha una altra de guardada). Altres elements a remarcar són les campanes. De les originàries se'n conserva una, que va ser fosa a Olot el 1881 per la casa Barberí. El seu nom és Josepha. Les altres s'hi van col·locar després de la guerra: dues de més petites són procedents d'alguna església de Vic (una és del 1837), i una altra és del 1945, fosa a Pamplona. També és remarcable el rellotge del campanar, fabricat per la casa barcelonina Tribó als anys 1950. També té dues campanes: la que anuncia les hores i la dels quarts. | 08258-365 | Plaça de l'Església, s/n. Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | Abans de l'església actual n'hi havia una de romànica, possiblement consagrada vers l'any 999 i que vers el 1166 es va ampliar o reconstruir i es consagrà de nou (PLADEVALL, 1991: 49). D'aquests edificis no n'ha quedat pràcticament cap resta i no sabem com devien ser. Com a parròquia Santa Maria d'Oló apareix esmentada el 1093. Situada al costat del castell d'Oló, l'església va quedar subjecta al domini de la família feudal que ostentava la senyoria, que eren els Oló. El 1333 el castell fou venut a Ot de Montcada, i el 1364 el va comprar el monestir de l'Estany, que va estar en possessió de la senyoria del terme fins el 1592. Aquest any les comunitats canòniques agustinianes foren extingides i el monestir quedà secularitzat. Des d'aleshores les seves possessions van estar regides per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Per tant, també es van fer càrrec de l'església d'Oló. Sabem que a l'església antiga hi va haver un retaule major obra del pintor Francesc Feliu de l'any 1418. Aquest pintor era originari de Camprodon i va viure a Sant Feliu Sasserra i a Manresa. De la parròquia en coneixem els diferents rectors i també els vicaris des del segle XVI, els quals s'han recopilat en el llibre 'Oló, un poble, una història' (FERRER i altres, 1991: 203). Tot i que la segona església romànica es devia engrandir encara, a la primera meitat del segle XVII el poble d'Oló va créixer i va tornar a quedar petita, de manera que es decidí construir-ne una de nova, que és l'actual. Es va fer en diverses fases. El 1631 s'havia acabat la construcció de la capella del Sant Crist, que devia estar situada al primer tram de la nau lateral dreta, on ara hi ha l'altar del Sagrat Cor. El gros del conjunt de l'edifici es va construir a continuació i es finalitzà el 1646, data que es troba esculpida sobre el portal principal. Part de les obres van anar a càrrec del mestre de cases Esteve Puig, que el 1644 reconeixia haver cobrat 100 lliures com a primera paga. Pocs anys després es va construir el campanar: entorn de 1652, segons està gravat en una biga (GALOBART, 1996: 16). Pràcticament en el moment d'iniciar-se les obres es va encarregar un nou retaule major a Francesc Rovira, inaugurat el 1630. Quan les obres estaven a mitges l'església nova ja es devia consagrar, i el 1636 s'hi va enterrar, en una tomba molt preeminent, un capellà de la família Rodoreda, possiblement el vicari Pere Rodoreda. Això suggereix que aquesta important família, propietaris del mas Rodoreda, eren probablement els mecenes principals. En paral·lel a l'església es va construir també una nova rectoria, que es va acabar pels volts de 1645, segons indica una interessant llinda que té gravades les inicials C. DE. R. M. Corresponen a qui aleshores era el rector, Josep Collderam. El retaule de Francesc Rovira s'hi va estar pocs anys, perquè el 1663 es va contractar un nou retaule, que és l'actual. No en sabem els motius però podem sospitar que, atès que a la parròquia de Sant Joan d'Oló l'escultor Pau Sunyer hi estava construint un fastuós retaule major, els feligresos d'Oló no van voler ser menys i el 1663 n'encarregaren un altre al mateix escultor manresà. Està dedicat a l'Assumpció, que és la titular del temple, i és sens dubte l'element més remarcable de l'església, juntament amb l'altre retaule barroc, el de Sant Isidre, que es construí una mica abans de 1699. Els retaules van ser en part sufragats per llegats de particulars i també amb impostos extraordinaris. En aquest moment l'església tenia cinc confraries, que eren les del Roser, de les Dones, de Sant Isidre, de la Mare de Déu d'Agost i la de Sant Marc i Sant Mateu. L'edificació de la nova església, junt amb el moblament dels retaules, demostra la puixança d'una comunitat rural com la de de Santa Maria d'Oló, que s'emmarca en el context general de creixement al llarg del segle XVII a la Catalunya central. Ja al segle XIX (concretament el 1839) eren cinc les administracions o confraries en què s'organitzava l'església, i cadascuna s'encarregava d'obtenir recursos per la seva festa. Eren les de les Dones, Sant Marc, Sant Isidre, la Mare de Déu dels Àngels, els Sants Màrtirs, el Roser, Santa Llúcia, les Ànimes i l'Obra. Aquesta darrera era la més important, ja que es cuidava del funcionament general de l'església i del seu manteniment. Els responsables s'elegien cada any i eren dos: un del poble i un pagès. El 1870 es beneïa una nova campana. El 1877 el campaner era Salvador Puig i cobrava un sou de 115 pessetes. La Guerra Civil de 1936 no va tenir les conseqüències desastroses com en altres llocs, i la major part dels retaules i l'arxiu es van poder salvar. En bona part fou degut a l'enginy del qui era secretari de l'Ajuntament, Josep M. Vilar Colomer (el Pepet Mas), que va induir als anticlericals a cremar només les figures. Tot i això, es van destruir alguns retaules menors i totes les imatges. Els anys de postguerra es van impulsar noves confraries, com les de la Doctrina Cristiana o del Santíssim Sagrament. Al llarg d'aquests anys l'edifici ha tingut obres de caràcter menor. Entorn de 1941 es va obrir el portal del campanar que dóna a la Plaça Major. El 1950 es construí l'escala lateral cap a la plaça on hi havia el cementiri antic, que dos anys abans havia quedat anul·lat. L'escalinata principal data del 1891. Però el fet més rellevant és que l'any 1955 es decidí construir una nova església en una situació més cèntrica a la part baixa del poble. Aquesta iniciativa va partir dels propietaris de la fàbrica López, que havien adquirit una gran influència sobre el poble i gairebé s'havien atorgat el rol d'amos com en una colònia industrial. El 1957 s'autoritzava la construcció de la nova església, que fou dissenyada per l'arquitecte Manuel Puig i Janer. El bisbe de Vic, Ramon Masnou, la va beneir el 29 de juny de 1963 (FERRER i altres, 1991: 200). Des d'aleshores a l'església antiga s'hi celebra missa poques vegades a l'any. | 41.8708600,2.0343300 | 419864 | 4635889 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86197-foto-08258-365-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86197-foto-08258-365-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Sobre el portal principal: 1646En una biga d'una porta d'accés al campanar: 1652Gran tomba a la part central del paviment amb la següent inscripció: 'HIC IACEBT [Tg] RODOREDA P.R. T MANSI RODOREDA 1636'Tomba al paviment: 'SALVI [AL]MATÓ PREBERA Y Rr. DE OLÓ. MORÍ A (...) DE 9BRE 1838'Tomba al paviment: '(...) DE OLÓ. MORY A 10 DE 7BRE DE 1821' Tomba en el paviment lateral amb la següent inscripció: 'HIC JACET PETRUS TORROELLA PR Any 1779'AL Museu Episcopal de Vic es conserva una creu processional romànica del segle XIII | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86198 | Barraca 46 (del Tomàs) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-46-del-tomas | Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/llocs-dinteres/les-barraques-de-vinya.html | XX | Barraca de pedra seca de planta rectangular emplaçada prop del Perdols. Segueix una tipologia força habitual a la zona d'Oló, amb unes dimensions força grans (5 x 3 metres) i dues dependències. Una era per al pagès i l'altra, que servia com a estable per a l'animal, sol ser afegida posteriorment i és feta amb bigues de fusta i lloses. La barraca pròpiament té porta rectangular amb llinda de pedra plana. És coberta amb falsa cúpula i conserva el túmul de terra. Té una petita espitllera. A l'exterior, un parell de pedres grosses fan de banc. | 08258-376 | Sector central del terme municipal | Els dos últims barracaires d'Oló eren el Joanet de cal Tomàs (Joan Jubany Ferrer) i l'avi Tifarra (Joan Mas Jubany). Aquesta barraca fou construïda pel Joanet de cal Tomàs, que era de la casa de cal Tomàs, situada al final del carrer de Vic. Va estar actiu fins a la dècada de 1970, i morí vers el 1980. l | 41.8837900,2.0460400 | 420851 | 4637314 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86198-foto-08258-376-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86198-foto-08258-376-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Jubany Ferrer (el Joanet de cal Tomàs) | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86199 | Barraca 47 (de l'Olivar del Perdols) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-47-de-lolivar-del-perdols | XVIII | Barraca bé, cobert semi-derruït | Barraca de pedra seca d'una tipologia arcaica que, com a fet excepcional, té una inscripció a la llinda d'entrada amb la data 1704. Per tant, és un dels exemplars més antics que es coneixen d'aquest tipus de construcció que va ser tan habitual als segles XIX i principis del XX. La barraca és de planta quadrada, té una porta amb llinda de pedra i la coberta és amb falsa cúpula. Al costat esquerre té adossat un cobert, semi-derruït, que servia com a estable per a l'animal. A l'interior de la barraca hi ha una lleixa i una finestra. La tipologia arcaica d'aquesta barraca s'evidencia en el fet que les parets són molt gruixudes i, interiorment, tendeixen a convergir cap al sostre, de manera que la falsa cúpula té un diàmetre reduït. Així mateix, les pedres utilitzades solen ser força grosses. La barraca està situada en un antic olivar propietat de la masia del Perdols. Molt a prop hi ha una altra barraca de tipologia pràcticament idèntica, i molt possiblement feta pel mateix mestre barracaire, a l'anomenat olivar de l'Auberg. Totes dues són d'una gran qualitat tècnica i tenen un interès especial pel fet de ser una mena de prototips de moltes de les barraques posteriors que trobem a la zona. | 08258-377 | Prop de la masia del Perdols. Sector central del terme municipal | 41.8779000,2.0484900 | 421047 | 4636657 | 1704 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86199-foto-08258-377-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86199-foto-08258-377-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'edifici presenta les següents inscripcions: llinda de la porta inscripció: 1704Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86200 | Barraca 48 (de l'olivar del l'Auberg) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-48-de-lolivar-del-lauberg | XVIII | Barraca de pedra seca d'una tipologia arcaica que, possiblement, va ser feta a principis del segle XVIII. Això es desprèn del fet que té una tipologia pràcticament idèntica a una altra barraca molt propera i que té una inscripció amb l'any 1704 (la barraca de l'olivar del Perdols). Per tant, és un dels exemplars més antics que es coneixen d'aquest tipus de construcció que va ser tan habitual als segles XIX i principis del XX. La barraca es de planta quadrada, té una porta amb llinda de pedra i la coberta és amb falsa cúpula. Al costat dret té adossat un cobert que servia com a estable per a l'animal. La tipologia arcaica d'aquesta barraca s'evidencia en el fet que les parets són molt gruixudes i, interiorment, tendeixen a convergir cap al sostre, de manera que la falsa cúpula té un diàmetre més reduït del que li tocaria. Així mateix, les pedres utilitzades solen ser força grosses. La barraca està situada en un antic olivar propietat de la masia de l'Auberg. Molt a prop hi ha l'altra barraca esmentada, molt possiblement feta pel mateix mestre barracaire, a l'anomenat olivar del Perdols. Totes dues són d'una gran qualitat tècnica i tenen un interès especial pel fet de ser una mena de prototips de moltes de les barraques posteriors que trobem a la zona. | 08258-378 | Prop de la masia de l'Auberg. Sector central del terme municipal | 41.8753700,2.0436400 | 420642 | 4636381 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86200-foto-08258-378-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86201 | Porxo del Ció | https://patrimonicultural.diba.cat/element/porxo-del-cio | XX | El porxo del Ció es troba emplaçat a l'extrem d'un serrat que ha adoptat precisament el nom de Porxo del Ció. És una petita construcció de planta quadrada amb coberta feta de teules a un sol vessant. Les parets són de pedra, arrebossades, i la porta és emmarcada amb llinda i brancals de pedra. A la part posterior tenia un petit clos annex, ara semi-derruït. Aquest porxo pertanyia a la casa de cal Ció, i es devia construir el 1903, tal com indica una inscripció. Altres porxos que hi havia propers al poble eren el de Puigneró o el Cobert de l'era del Nanjo, tot i que aquest últim mai es va anomenar porxo. | 08258-379 | Sector central del terme municipal | 41.8737700,2.0401800 | 420353 | 4636207 | 1903 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86201-foto-08258-379-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la zona d'Oló hi ha vàries construccions que tenien una funció similar a una barraca però són de dimensions una mica més grans i de tipologia semblant a una caseta. Es coneixen popularment com a porxos.Pintat a la llinda: 1903 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86202 | Cal Tutó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tuto-0 | CANAMASAS, Josep; LLOBET, Josep (1995). 'Entrevista a Pere Portabella', Ologràfic, núm. 2 (desembre, 1995), p- 10-11. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 90. | XX | Casa unifamiliar emplaçada al nucli urbà d'Oló que durant molts anys va acollir als baixos un forn de pa. És una construcció entre mitgeres per una banda i que fa cantonada per l'altre. És de planta quadrada, i consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal, encarada al carrer Major, presenta unes característiques de principis de segle XX. Els baixos es distribueixen en base a tres portals amb arcs de mig punt; el central, més estret, dóna accés al pis. La planta superior consta de dos balcons laterals, i a les golfes hi trobem tres simples obertures de ventilació. Els murs són de pedra, a la part superior arrebossats, i pel costat sud la casa té adossat un cos més baix amb terrassa superior. A la planta baixa es conserva un forn de llenya i les instal·lacions de la botiga tal com eren més o menys a la dècada de 1950. | 08258-380 | Carrer Major, 1. Nucli urbà d'Oló | Aquesta casa es troba al començament del carrer Major, que es devia formar al segle XVIII. La construcció actual tal vegada és obra de principis de segle XX (del 1918 si hem de fer cas al cadastre). La família de cal Tutó eren els Portabella, que en un principi tenien la casa a Dalt del Poble, després es van traslladar al carrer Sant Antoni (a mitja costa) i, pels volts de la dècada de 1950, a la casa actual. Llavors devien fer alguna remodelació important a la casa. Aquesta família eren forners des de diverses generacions. L'iniciador fou el pare de Pere Portabella. Pels volts de 1926 van comprar una màquina de pastar elèctrica i llavors s'hi va posar al capdavant Pere Portabella. L'últim membre de la família que va exercir aquest ofici té per cognoms Fernández Portabella, i ho va fer fins el 2019, quan va tenir un accident. | 41.8728400,2.0354500 | 419959 | 4636108 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86202-foto-08258-380-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86202-foto-08258-380-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86203 | Cal Manel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-manel-4 | XVIII-XX | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló que pertanyia a una família benestant, els Altimires, i que ha conservat una tipologia pròpia dels segles XVIII-XIX, tot i que només parcialment. És una construcció entre mitgeres per una banda i que fa cantonada per l'altra. És de planta irregular i consta de planta baixa més un pis i golfes, amb una planta semisoterrània afegida a la part posterior. La façana principal, encarada al carrer Major, conserva el mur de pedra originari. Té un portal de punt rodó i les obertures emmarcades amb pedra picada, tot i que algunes semblen remodelades modernament. Més interessant és la part posterior, possiblement de finals del segle XIX, que està dotada amb una galeria superior d'arcades fetes amb maó. També aquesta part s'ha remodelat, sobretot amb l'afegit d'uns grans balcons-terrasses a cada pis. | 08258-381 | Carrer Major, 2. Nucli urbà d'Oló | Aquesta casa es troba al començament del carrer Major, que es devia formar al segle XVIII. La casa es devia remodelar substancialment cap a finals del segle XIX o principis del XX, quan la van comprar els Altimires: una família benestant que abans vivien a Dalt del Poble, a la casa que antigament era coneguda com cal Manel i posteriorment com a cal Ton Soca. Els Altimires van arrossegar el malnom de la casa, i a partir d'aleshores la seva nova residència va passar a ser coneguda com cal Manel. Aleshores el propietari era Mario Altimires. Més tard, quan els Altimires van marxar la casa va quedar a lloguer i, a la segona meitat del segle XX, els Bojons Ferrer hi tenien una botiga i lleteria. Als baixos posteriors de la casa hi tenien les vaques. Aquests establiments van funcionar fins a la dècada de 1980 aproximadament. Els propietaris actuals, Jaume Sala Bordó i Isabel Güell, han habilitat una planta de la casa com a turisme rural amb el nom comercial de can Segimon. | 41.8728700,2.0356800 | 419978 | 4636111 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86203-foto-08258-381-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86204 | Carrer Sant Antoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-sant-antoni-3 | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 81-82. | XVII-XXI | Carrer del nucli urbà d'Oló que es va formar als segles XVII-XVIII com una continuació del nucli antic, que estava situat a dalt d'un turó, i que ha conservat un bon nombre de cases amb la tipologia més o menys originària. El traçat del carrer és força sinuós, tot adaptant-se a la morfologia del terreny, i fa una forta pujada fins arribar al capdamunt del turó; per això popularment es coneixia com la Costa Gran. De sud a nord (costat de ponent), el nom popular de les cases és el següent: cal Romà (núm. 1), cal Tià (núm. 3), cal Janet (núm. 5), cal Xola (núm. 7), cal Valeri (núm. 9), cal Jan Cinto (núm. 11), cal Pons o ca l'Andreuet (núm. 13), cal Miquel del Pardols (núm. 15), cal Manant (núm. 17), cal Correu (núm. 19), cal Macari (núm. 21), cal Sidro (núm. 23), cal Tutó (núm. 25), cal Bac (núm. 27), cal Quico Vinyes (núm. 29), cal Badia (núm. 31), cal Saiol (núm. 33), cal Meri o cl Benito (núm. 35), ca la Paula (núm. 37), cal Domingo (núm. 39), cal Sard o cal Pepito Pregones (núm. 41), ca la Tereseta (núm. 43) i cal Terròs (núm. 45). També de sud a nord (pel costat de llevant) els noms són els següents: cal Soca (núm. 2), cal Cuet o cal Fèlix (núm. 4), cal Seba (núm. 6), cal Sant (núm. 8), el Convent (núm. 10), cal Sebet (núm. 12), cal Fonso d'Oriols (núm. 14), cal Carrasco (núm. 16), cal Salvador de ca la Mercè (núm. 18), ca la Mercè (núm. 20), cal Padre o cal Rescaiut (núm. 22), ca l'Andreuet o cal Jaumet Domingo (núm. 24), cal Calçó o cal Cisteller (núm. 26), cal Genilla (núm. 28), cal Cordé (núm. 30), ca la Ramona (núm. 32), cal Pallaire o pallissa de cal Domingo (núm. 34), cal Secretari vell o ca la Cecília (núm. 36), cal Pere Gras (núm. 38), cal Pellot (núm. 40) i cal Jan (núm. 42). En general les cases han conservat les característiques dels segles XVII-XVIII d'una manera desigual, amb freqüents reformes i modificacions posteriors. Entre les que mantenen una tipologia més antiga cal esmentar cal Macari (núm. 21), cal Tutó (número 25), cal Buc (número 27), cal Saiol (número 33), cal Secretari Vell (número 36), cal Pere Gras (número 38), cal Terròs (núm. 45) o cal Jan (número 42). En bona part, però, el seu aspecte és ja el de les cases populars del segle XIX. Altres cases també remarcables, però d'un estil ja més modern, són cal Manant, amb una façana més o menys noucentista (número 17), cal Correu (número 19) o ca la Tereseta, amb un voladís decorat (número 43). | 08258-382 | Carrer Sant Antoni. Nucli urbà d'Oló | El nucli inicial del poble d'Oló es troba al turó conegut popularment com Dalt del Poble. S'originà a partir d'una sagrera en època medieval i els segles XVI i XVII es reconstruí i va prendre la forma definitiva. Més endavant (possiblement entre els segles XVII i XVIII) el poble va créixer per on hi havia el pendent més suau; és a dir, cal al nord. Tot i això, el 1686 només hi havia 30 cases juntes, i el 1782 eren 67. El creixement, per tant, va ser lent. S'urbanitzà el carrer conegut popularment com la Costa, per la llarga pujada fins arribar a l'església. També s'havia anomenat carrer Major i actualment és el carrer Sant Antoni. Aquesta via iniciava l'expansió cap a la part més plana on, als segles XVIII i XIX, el poble va poder créixer a redós d'un antic camí que anava d'una banda cap a Vic i, de l'altra, cap al molí (FERRER, 1991: 82). En el llibre 'Oló, un poble, una història' es recull el nom popular de les cases tal com era el 1930, i alguns han canviat (FERRER, 1991: 89). Aleshores encara es deia carrer Major. El carrer tenia un empedrat tradicional fins que, a la dècada de 1960, es va portar a terme la pavimentació actual. | 41.8721700,2.0355600 | 419967 | 4636033 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86204-foto-08258-382-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86204-foto-08258-382-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86205 | Carrer Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-23 | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 81-82. | XVIII-XXI | Carrer del nucli urbà d'Oló que es devia formar al segle XVIII i que és en realitat la continuació del carrer actualment anomenat Sant Antoni o popularment la Costa Gran. Té un traçat més o menys rectilini i més planer que no pas la Costa Gran, i hi trobem cases d'una tipologia força diversa que, en general, han conservat les característiques originàries, tot i que amb freqüents modificacions posteriors. La seva posició en la part més cèntrica i moderna del poble ha facilitat que s'hi establissin diversos establiments comercials, però actualment tots resten tancats. De sud a nord (costat de ponent), el nom popular de les cases antigues és el següent: cal Tutó (núm. 1), ca la Bola (núms. 5-7-9), cal Fusteret Vell (núm. 11), cal Sastre Burdó (núms. 11-15) i cal Macià (núm 17). També de sud a nord (pel costat de llevant) els noms són els següents: cal Manel (núm. 2), magatzem de ca la Maria (núm. 4), cal Met (núm. 6), cal Forner (núm. 12) i cal Xampaina (núm. 14). L'aspecte d'aquest carrer és molt heterogeni, ja que hi trobem cases d'estils variats. Entre les més interessants des del punt de vista arquitectònic i patrimonial cal esmentar cal Tutó, que conserva un antic forn de pa (núm. 1), cal Manel (núm. 2) o cal Met, amb una notable façana noucentista (núms. 6-8). Cal Fusteret Vell (número 11), cal Forner (núm. 12), cal Xampaina (núm. 14) i cal Macià (núm. 17) són exemples representatius de la casa popular del segle XIX. Cal Sastre Burdó destaca també per una façana també d'inspiració noucentista. | 08258-383 | Carrer Major. Nucli urbà d'Oló | El nucli inicial del poble d'Oló es troba al turó conegut popularment com Dalt del Poble. S'originà a partir d'una sagrera en època medieval i els segles XVI i XVII es reconstruí i va prendre la forma definitiva. Més endavant (possiblement entre els segles XVII i XVIII) el poble va créixer per on hi havia el pendent més suau; és a dir, cal al nord. Tot i això, el 1686 només hi havia 30 cases juntes, i el 1782 eren 67. El creixement, per tant, va ser lent. S'urbanitzà el carrer conegut popularment com la Costa, per la llarga pujada fins arribar a l'església. El nom antic de tota aquesta via era carrer Major, i el tram final era el carrer de Vic. El 1957 es va fer un canvi en el nomenclàtor, i a aquest tram final se'l va considerar també carrer Major, mentre que el tram de més pujada es va canviar per la denominació de Sant Antoni (per l'oratori dedicat a aquest sant que hi ha al començament). Des d'aleshores no hi ha hagut més canvis, i el carrer Major és el tram més planer. Als segles XVIII i XIX el poble va poder créixer per aquesta part més planera a redós d'un antic camí que anava d'una banda cap a Vic i, de l'altra, cap al molí d'en Pons (FERRER, 1991: 82). En el llibre 'Oló, un poble, una història' es recull el nom popular de les cases del carrer Major tal com era el 1930, i alguns d'aquests sobrenoms han canviat (FERRER, 1991: 89). | 41.8730200,2.0354800 | 419962 | 4636128 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86205-foto-08258-383-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86205-foto-08258-383-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86206 | Carrer Josep Sauleda i Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-josep-sauleda-i-roca | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 81-82. | XVIII-XXI | Carrer del nucli urbà d'Oló que es va formar entre els segles XVIII i XIX sobre l'antic camí que anava cap al molí d'en Pons i la zona de la riera. És un carrer més modern i lleugerament més ample que el carrer Sant Antoni i el carrer Major, i amb un traçat més o menys rectilini. Les cases més antigues es troben al tram sud-oest, i són de tipologia força diversa, mentre que el tram final és ocupat pels blocs de pisos que l'any 1955 es van construir per als treballadors de l'antiga fàbrica Borràs (actual fàbrica Sauleda), les instal·lacions de la qual es troben al seu darrera. La posició cèntrica d'aquest carrer, prop de l'eixample modern, ha facilitat que s'hi obrissin alguns establiments comercials. Entre els immobles del carrer n'hi ha que segueixen una tipologia pròpia de les cases populars del segle XIX, com la número 5, la número 6 o la número 14; d'altres s'han renovat amb façanes noucentistes, com ca la Maria i cal Xarina (núms. 8 i 10) o bé amb altres elements moderns, com ca la Filomena (núm. 4). També n'hi ha algunes que són construccions totalment modernes. | 08258-384 | Carrer Josep Sauleda i Roca. Nucli urbà d'Oló | Els segles XVI i XVII el nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) va prendre la seva forma definitiva. Possiblement entre el XVII i XVIII el nucli urbà va créixer per on hi havia el pendent més suau, cap al nord, de manera que s'anà formant el carrer anomenat popularment la Costa Gran. Aquesta via possibilitava l'expansió cap a la part més planera on, als segles XVIII i XIX, el poble va poder créixer a redós d'un antic camí que anava d'una banda cap a Vic i, de l'altra, cap al molí d'en Pons (FERRER, 1991: 82). El primer tram era el carrer de Vic (el 1957 canviat pel nom de carrer Major), i el segon era el carrer del Molí, que el 1956 fou canviat pel nom de carrer Joaquim Borràs i posteriorment pel de Josep Sauleda i Roca, en reconeixement als dos industrials que van estar al capdavant de la fàbrica que es troba en aquesta zona. | 41.8734600,2.0361000 | 420014 | 4636176 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86206-foto-08258-384-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86206-foto-08258-384-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86207 | Carrer de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-vic-0 | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 81-86, 90. | XIX-XXI | Carrer del nucli urbà d'Oló que va prendre forma als primers decennis del segle XX, constituint una mena de raval allargassat sobre l'antic camí de Vic. Per això el seu traçat és sinuós tot vorejant l'altiplà sobre el que s'assenta l'eixample del poble, amb bones vistes sobre la vall de la riera. Les cases es troben al costat de ponent del carrer, ja que a l'altra banda comença el pendent cap a la riera. Més amunt, hi ha una casa aïllada, cal Tomàs, i després el barri de Sant Tomàs. És un carrer diferent que es va urbanitzar a la dècada de 1930. De sud a nord, el nom popular de les cases antigues és el següent: cal Nasi (núm. 1), cal Calot (núm. 3), ca l'Enric (núm. 5), pallissa de cal Borra (núm. 7), cal Borra (núm. 9), cal Noguerola (núm. 11), cal Sagués (núm. 13), cal Montsec (núm. 15), cal Jandet (núm. 17a), ca la Llúcia (núm. 19), ca l'Agutzil (núm. 21), cal Pau Torra (núm. 23) i cal Viaplana (núm. 25). En general hi predomina un tipus de casa popular característic de principis de segle XX. Són cases molt senzilles, més aviat estretes (però n'hi ha alguna de més ampla), compostes simplement d'un portal, finestres i balcons, però ja sense llindes de pedra. Les cases que han conservat millor aquesta tipologia tradicional són cal Nasi (núm. 1), cal Noguerola (núm. 11), cal Sagués (núm. 13), cal Montsec (núm. 15), cal Jandet (núm. 17a) i ca la Llúcia (núm. 19). Un cas a part és cal Borra (actualment cal Daniel, núm. 9), que presenta una façana de disseny més elaborat. | 08258-385 | Carrer de Vic. Nucli urbà d'Oló | El segle XIX el nucli urbà havia arribat ja a la part més planera, però en general aquests anys van ser d'estancament per a la població. A principis del XX la industrialització va propiciar una nova expansió urbana, que a les primeres dècades es va concretar en dos nous carrers. El 1920 es va construir la carretera que connectava amb la d'Avinyó a Vic. L'altre carrer que es va consolidar era l'antic camí de Vic, que s'ha dit de diferents maneres, un fet que ha portat a una certa confusió (FERRER, 1991: 82). Al segle XIX el carrer anomenat de Vic comprenia la part final del que és actualment el carrer Major i la continuació d'aquest pel que és ara el carrer de Vic. A principis del segle XX la part que actualment és el carrer de Vic s'anomenava carrer Mendoza (popularment Mundosa). El motiu d'aquest nom és desconegut. Posteriorment el nomenclàtor es tornà a canviar, i ara es diferencia el carrer Major (fins a la plaça del Pare Claret) i el carrer de Vic, que ha quedat enllaçat amb la carretera. En un principi el camí de Vic devia tenir alguna casa aïllada, com cal Tomàs o cal Jandet (que té una llinda del 1856), però el gruix de l'actual carrer es devia formar al llarg dels primers decennis del segle XX, segons es pot deduir per la tipologia de les cases. Ja a la dècada de 1930 es va formar, més amunt, el barri de Sant Tomàs, amb casetes unifamiliars d'estil noucentista. | 41.8744200,2.0368600 | 420078 | 4636282 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86207-foto-08258-385-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86207-foto-08258-385-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86208 | Ca la Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-maria-0 | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 22. | XX | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló que destaca per una façana d'estil noucentista. Fa conjunt amb la casa del costat, d'un estil similar (cal Xarina), en un dels racons més reeixidament noucentistes d'Oló. És una edificació entre mitgeres, de planta rectangular. Disposa de planta baixa més dos pisos. El principal element d'interès és la façana principal, que s'estructura en dues meitats simètriques que estan emmarcades per faixes de maó vermell. Les formes arquitectòniques estan ressaltades també amb maó sobre el fons blanc. Al primer pis cada costat té un balcó d'obertura rectangular. El pis superior consta de quatre finestres amb arc de punt rodó, i és coronat per sengles frontons en forma de crestes semicirculars entre els pilars de maó. La planta baixa ha estat més o menys modificada amb l'entrada moderna a un supermercat. | 08258-386 | Carrer Josep Sauleda, 8. Nucli urbà d'Oló | Ca la Maria és situada a l'antic carrer del Molí, format als segles XVIII i XIX. El 1927, després d'un incendi, es va construir la casa del costat, cal Xarina, i un any més tard, el 1928, es construí ca la Maria. Ambdues amb façanes noucentistes. A ca la Maria hi havia una carnisseria i botiga de queviures. Antigament era de cal Jep Quirot. | 41.8731500,2.0358400 | 419992 | 4636142 | 1928 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86208-foto-08258-386-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 86209 | Cal Xarina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xarina | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 21. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 90. | XX | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló que destaca per una elegant façana d'estil noucentista. Fa conjunt amb una casa d'estil similar al seu costat (ca la Maria), i és probablement l'obra més reeixidament noucentista d'Oló, seguida tal vegada del Centre Recreatiu i de cal Met. És una edificació entre mitgeres, de planta més o menys quadrada. Disposa de planta baixa més un pis i planta sota-coberta. La façana principal és emblanquinada, de manera hi destaquen les formes decoratives ressaltades principalment amb maó vermell. És una composició simètrica i equilibrada que a la planta baixa consta de dos portals laterals (rematats amb arcs escarsers) i dos portals centrals que donen accés als pisos. Un balcó amb una refinada barana de ferro forjat presideix el primer pis, que té diverses obertures rematades amb formes que combinen el maó vermell i la pedra calcària grisa, amb un ull de bou a cada costat. La tercera planta queda oberta a la part central amb unes finestres allargassades i hi sobresurt el voladís de la teulada, sostingut per cabirons de fusta. Aquesta part de les golfes és obra d'una reforma del 2008. | 08258-387 | Carrer Josep Sauleda, 10. Nucli urbà d'Oló | Cal Xarina és situada a l'antic carrer del Molí, format als segles XVIII i XIX. Originàriament eren dues cases, que a principis del segle XX van patir un incendi. Una meitat se la van quedar a cal Bernat i l'altra meitat Isidre Crespiera, àlies el Xerina. La casa actual fou construïda el 1927, i un any després es construí ca la Maria, al seu costat, ambdues amb façanes noucentistes. El constructor era d'Avinyó, possiblement de cognom Morral. El 1929 Francesc Riera, que era fill del Molí d'en Pons (situat molt a prop) va entrar a la casa en règim de lloguer per obrir-hi una botiga d'ultramarins. Una mica més tard, pels volts de 1932, va obrir també una fonda. En un llistat de cases de 1930 ja hi consta el nom popular de cal Xarina. Més endavant, als baixos hi havia també un estanc (a la dreta), a més de la botiga (a l'esquerra). Francesc Riera va comprar la casa el 1962. La fonda va tancar pels volts de 1970, i la botiga el 15 de novembre de 2009, quan es van jubilar la Roser Vila i en Joan Riera. El 2008 s'havien fet unes reformes a la casa que van consistir en un canvi a la teulada per una coberta de fusta i s'hi van obrir les dues finestres allargades de les golfes. | 41.8732200,2.0359500 | 420001 | 4636149 | 1927 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86209-foto-08258-387-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86209-foto-08258-387-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: cal RieraInformació facilitada per Francesc Xavier Riera | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 86210 | Cal Borra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-borra | XX | Casa del nucli urbà d'Oló que destaca en el context d'un carrer popular de principis del segle XX per la seva façana de disseny més elegant. És una casa entre mitgeres que disposa de planta baixa més un pis i golfes. La composició de la façana s'emmarca en el context de les construccions populars del tombant de segle XX però amb un disseny més acurat i regular. La distribució és gairebé simètrica i s'estructura en base a quatre eixos d'obertures. A la planta baixa són més amples, al primer pis adopten un mateix format i les dues centrals conflueixen en un balcó amb una elegant barana de forja, i a les golfes són petites obertures rectangulars. La façana és arrebossada i pintada d'ocre excepte les motllures que emmarquen les obertures, de color gris i que tendeixen a l'arc escarser. Segons el cadastre, cal Borra es va construir l'any 1925. | 08258-388 | Carrer de Vic, 9. Nucli urbà d'Oló | 41.8744200,2.0367600 | 420070 | 4636282 | 1925 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Diferents denominacions: antigament cal Borra, actualment cal Daniel | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86212 | Font de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-2 | XX | Entorn poc cuidat | Font emplaçada uns 140 m al sud-sudest de la masia de la Riera, en el marge d'un camp. És una font de clot que ha estat aixoplugada amb una petita construcció de maó. En aquest sector l'aigua hi és molt abundant, i la font no s'asseca mai. Prop de la font hi ha un viver, també amb aigua molt cabalosa, que s'utilitzava per regar horts. Actualment l'aigua és conduïda pel seu propi pes mitjançant un tub cap a la masia de la Riera, on desemboca en una petit dipòsit al costat del portal. | 08258-390 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8417000,1.9878000 | 415964 | 4632696 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86212-foto-08258-390-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86213 | Viver de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-de-la-riera | XIX-XX | Viver pertanyent a La Riera que es troba emplaçat uns 140 m al sud d'aquesta masia, a l'altre costat de la riera d'Oló i en un entorn amb gran abundància d'aigua. El punt de captació de l'aigua és a la part baixa d'un coster i s'ha reforçat amb una petita construcció feta de pedra i amb tres filades de maó que formen una volta catalana. L'aigua que aflora sota aquesta volta queda embassada mitjançant una petita presa i conforma un toll de dimensions considerables. Aquest viver servia per regar horts de la masia de la Riera, que devien estar a l'esplanada que es troba al nord-oest, on ara hi ha un tancat per a les vaques. Uns 40 m al nord-est hi ha la Font de la Riera, que abasteix d'aigua la masia. | 08258-391 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8414000,1.9874900 | 415938 | 4632663 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86213-foto-08258-391-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86213-foto-08258-391-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||||
| 86214 | Forn d'obra de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-riera-0 | XIX | La cambra superior està semiderruïda, entorn envaït per la vegetacio | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 140 m al sud de la masia de la Riera i que pertanyia a aquesta casa. Conserva l'estructura força íntegra excepte a la part alta, semiderruïda. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra en forma de planta quadrada i emplaçada en un terreny amb pendent. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra soterrada amb una columna central que sosté el sostre, on hi havia una graella. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap al nord, conserva la boca de la fogaina. Als costats té dos murets que devien formar una mena de petit porxo. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserva una paret lateral i les altres molt derruïdes. Interiorment estaven revestides amb tovots molt prims. A un nivell inferior hi deu haver la graella que separa les dues cambres, que ha quedat coberta per la terra. | 08258-392 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8416200,1.9866300 | 415867 | 4632688 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86214-foto-08258-392-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86214-foto-08258-392-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 86215 | Font de la Teula | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-teula-14 | Entorn sense cuidar i de difícil accés | Font emplaçada en un coster del Serrat de la Manola, prop de la masia de la Riera. L'aigua raja per un brollador en un empedrat enmig d'una zona boscosa amb molt de boix. Sota el brollador s'ha format una superfície corba que recorda una teula. Al costat de la font s'ha habilitat un petit racó amb una taula circular i bancs fets de ciment però que imiten troncs de fusta. | 08258-393 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8409200,1.9880600 | 415985 | 4632609 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86215-foto-08258-393-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86215-foto-08258-393-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||||
| 86216 | Font del Bac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-bac-1 | XX | Font emplaçada en un petit replà d'un coster (la Baga de la Vall) que s'aixeca sobre el pla de Jeremies, en el context de la gran vall de la riera Gavarresa. La font s'ha adequat amb un parapet de pedra que té la inscripció 'PP 1930' i del qual surt el brollador, que raja aigua abundant. Al costat hi ha un altre brollador amb una aixeta. L'entorn s'ha condicionat també amb una taula quadrada i bancs de pedra. En aquest sector hi ha la masia de la Vall, ja en terme d'Avinyó, que era propietat de la família Pont. Probablement la inscripció PP fa referència a algun membre d'aquesta família que el 1930 va fer l'arranjament de la font. Aquest indret era molt freqüentat, tant per la gent d'Avinyó com pels d'Oló. Fins no fa gaires any, els caçadors d'Oló hi solien fer trobades habitualment. | 08258-394 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8814700,2.0093700 | 417806 | 4637090 | 1930 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86216-foto-08258-394-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86216-foto-08258-394-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86217 | Barraca 49 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-49-1 | XIX-XX | Barraca de pedra seca emplaçada a la vora d'un camp, prop del mas Altimires. És de planta circular i té la porta rectanguar amb llinda de pedra plana. La coberta és amb falsa cúpula i conserva el túmul de terra. A l'interior té dues lleixes. | 08258-395 | Sector central del terme municipal | 41.8702300,2.0157500 | 418321 | 4635836 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86217-foto-08258-395-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||||
| 86218 | Viver i hort d'Altimires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-i-hort-daltimires | <p>Hort amb un viver que pertany al mas Altimires i que és dels últims que en cara és menat pel seu propietari (Josep Euras Barniol) a la manera tradicional. Està emplaçat uns 100 metres al sud-est de la masia, i té una extensió d'uns 40 metres de llargària. A l'extrem nord-est hi ha un petit viver gairebé amagat entre la vegetació, amb una llosa que fa de safareig. L'hort es manté de manera molt curosa i seguint l'estil hortícola tradicional, fet que és especialment visible en l'encanyissat de les tomaqueres o en les barraques (coberts) fets de canyes.</p> | 08258-396 | Sector central del terme municipal | 41.8656300,2.0128200 | 418072 | 4635329 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86218-foto-08258-396-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86218-foto-08258-396-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||||
| 86219 | Jaciment d'Altimires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-daltimires | <p><span><span><span><span>BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). <em>Atles del comtat de Manresa (798-993).</em> Barcelona, Rafael Dalmau Editor, P. 45.</span></span></span></span></p> | VI-XVIII | Estat de conservació del jaciment desconegut | <p><span><span><span>Possible jaciment arqueològic emplaçat a l’entorn de l’actual mas Altimires, que és un dels principals masos d’Oló, d’origen medieval. Fruit del treball de camp del present inventari vam localitzar a l’hort d’Altimires, situat uns 100 metres al sud-est de la masia, un fragment del que semblava una teula romana (<em>tegula</em>). Concretament, es trobava al costat d’on hi ha el viver de l’hort (coordenades UTM ETR S89: 418072, 4635328). Amb posterioritat, quan s’ha netejat en profunditat el fragment s’ha observat que tenia una inscripció que diu “ALGUE”. Això posa en qüestió l’autenticitat d’aquesta tegula, que tal vegada és una teula més moderna de tipus pla, amb una inscripció. Tanmateix, es tracta d’un cas molt estrany i totalment atípic. Per això, seria convenient portar a terme una prospecció més acurada d’aquest possible jaciment per tal d’extreure’n alguna conclusió més o menys fonamentada, ja que actualment els indicis són febles i contradictoris.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Hi hauria diversos factors que reforçaven la hipòtesi d’un jaciment antic a Altimires. En primer lloc la importància històrica del mas Altimires, documentat des del segle XIV però ben segur molt més antic i que tenia un molí amb la particularitat de ser al mateix temps torre de guaita medieval, el qual es pot datar entorn dels segles XIII-XIV. Ja des d’època alt-medieval Altimires devia estar vinculat al senyor del castell d’Oló mitjançant aquesta torre-molí. En segon lloc, l’emplaçament del mas molt a prop de la carena per on passava el camí ral d’Avinyó a Vic, que era la principal via de comunicació de la zona i que podria tenir el seu origen en un camí de tradició íbero-romana. Aquest camí està documentat ja l’any 951 com a “strada manresana” i el 984 com a “estrada qui pergit per Serra de Olone”(BOLÓS; HURTADO, 2004: 45).</span></span></span></p> | 08258-397 | Masia d'Altimires, al sector central del terme municipal | 41.8663300,2.0114700 | 417961 | 4635408 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86219-foto-08258-397-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86219-foto-08258-397-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86219-altimires-jaciment-tegula.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El fragment de tegula és guardat pel responsable de l'Associació Castell d'Oló. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 86220 | Gola de l'Escaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gola-de-lescaleta | Cingle o gola espectacular que es troba a la vall de la riera Gavarresa, sobre el pla anomenat de Jeremies i prop de la masia de la Vall. Després de transitar per l'extens pla, en aquest indret la riera fa un meandre. A la riba sud s'aixeca la paret d'aquest cingle de forma corba i de tall gairebé vertical que deixa al descobert els materials geològics propis de la formació d'Artés, d'un color rosat. Les margues i argiles, més toves, s'alternen amb estrats de roca més dura que formen uns queixals de formes anguloses que recorden una escala. D'aquí la denominació de gola de l'Escaleta. El desnivell entre la part alta del cingle i el pla de la riera és molt acusat, d'uns 100 metres. És interessant el contrast entre el vermell sec de la gola i el verd frondós del bosc de ribera que s'estén al llarg del curs fluvial tot conformant un paisatge de notable bellesa. | 08258-398 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8815600,2.0066000 | 417576 | 4637103 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86220-foto-08258-398-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||||
| 86221 | Font de Canamasses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-canamasses | Font que es troba a l'obaga de Canamasses, a la vall de la riera de Segalers i uns 700 metres al nord de la casa que té el mateix nom. Es tracta d'una font de clot, amb un cabal reduït però que no s'asseca mai. | 08258-399 | Sector nord-est del terme municipal | 41.8993700,2.0684900 | 422733 | 4639023 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86221-foto-08258-399-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||||
| 86222 | Fons documental de la parròquia de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-sant-joan-dolo | <p>http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XVII-XX | <p>Fons documental de la parròquia de Sant Joan d'Oló, que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic excepte els llibres més recents. Inclou les següents sèries: Baptismes, 5 llibres entre 1628-1979; Confirmacions, 4 llibres, entre 1711 i 1979; Matrimonis, 5 llibres, entre 1716 i 1950; Defuncions, 2 llibres, entre 1716 i 1856; Vària sacramental, 2 llibres, entre 1950 i 1960; Aniversaris i celebracions, 5 llibres, entre 1701 i 1842; Administració de l'obra, 3 llibres, entre 1631 i 1881; consuetes, 3 llibres, entre 1600 i 1940; Inventaris parroquials, 1 llibre, entre 1931 i 1960; comptes i factures, 1 llibre, entre 1941 i 1946.</p> | 08258-400 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>A principis del segle XVII es construí la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló, en un emplaçament més planer i més accessible per als masos que l'església antiga. La nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. Gràcies a això també es va poder evitar la destrucció de l'arxiu parroquial.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 86223 | Fons documental de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-sant-feliu-de-terrassola | <p>http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XVI-XX | <p>Fons documental de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic excepte els llibres més recents. Inclou les següent sèries: Baptismes, 3 llibres entre 1592 i 1980; Confirmacions, 3 llibres entre 1592 i 1967; Matrimonis, dos llibres entre 1857 i 2005; Defuncions, 2 llibres entre 1857 i 1990; Vària sacramental, 1 llibre entre 1857 i 1990; Aniversaris i celebracions, 2 llibres entre 1810 i 1874; Llibres de l'Obra, 8 llibres entre 1625 i 1980; Visites pastorals, 2 llibres entre 1619 i 1874; Llevadors de rendes, 1 llibre entre 1628 i 1686, i Fundacions i causes pies, 1 llibre entre 1944 i 1983.</p> | 08258-401 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>L'església parroquial de Sant Feliu de Terrassola és documentada a partir de l'any 927, primer com a Sant Feliu in Centas. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany, on després s'hi fundà el monestir. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església de Sant Feliu fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. Des de fa uns anys els fons de l'arxiu parroquial s'han traslladat a l'Arxiu Episcopal de Vic.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 78168 | Església parroquial de Santa Perpètua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-santa-perpetua | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. Fitxa núm. 21. GARCIA, Pere (2008). 'El patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda. Crònica del Grup Pro Arqueologia i Història'. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 210. VINYALS i ROVIRA, Fermí (1994). Història de Santa Perpètua de Mogoda. Des de la prehistòria als primers anys del segle XX. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 106 i 128. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 29-34. | XI-XIII | Rehabilitació anys 90 (segle XX) | L'església parroquial de Santa Perpètua es troba situada al bell mig del nucli antic, a la plaça de l'església. La seva imatge primitiva i la seva bellesa romànica queda amagada darrera dels edificis adossats que l'envolten. Només la façana principal, oposada a l'absis, on es situa l'accés actual, queda oberta a l'exterior i el volum del campanar continua essent un punt de referència que sobresurt entre les edificacions annexes. Es tracta d'una construcció d'estil romànic de transició, assentada sobre una altra d'origen visigòtic. Originàriament d'una única nau d'orientació est-oest (de 15 x 15m interiors) que posteriorment va ser ampliada amb dues naus laterals (35 x 15 i 45 x 15m) que es comuniquen amb la nau principal per uns arcs de 10m d'amplada. El campanar és posterior a la construcció de la nau. La porta d'accés també ha sofert un canvi, ja que inicialment es trobava en un dels laterals. La coberta original estava situada més amunt que l'actual, sobre la línia de finestres que ventilaven la seva cambra d'aire. En els anys 50, es va fer de nou, rebaixant la seva altura i deixant les finestres com a merlet esglaonat de coronament de la façana. Les parets de càrrega són de 1,5m de gruix de pedra i voltes de suport de la coberta. La coberta original hauria de ser de pedra de full, però actualment és de teula àrab, a dues aigües sobre la nau central i a una aigua sobre les naus laterals. La façana nord, est i sud tenen edificacions adossades. A la façana oest s'ha construït en els últims temps un porxo de bigues de fusta i coberta de teula àrab, per protegir l'accés. La geometria de les façanes era originàriament simètrica, la façana on se situa actualment l'accés, queda desfigurada per la construcció de l'annex de la rectoria situada a l'esquerra i pel porxo que abrasa la part dreta fins la cantonada. La façana sud, té unes finestres rodones de voltants dels anys 50, i té adossat el cos de l'edifici dels jutjats i del museu arqueològic. Les parets són de pedra amb restes de l'antic arrebossat amb que estaven tractades les façanes. Destaca com a elements arquitectònics del conjunt el campanar octogonal situat sobre l'absis. El frontal de l'altar d'estel gòtic primerenc (del qual en l'edifici hi ha una reproducció fotogràfica) es troba al museu diocesà de Barcelona des de principi de segle. L'estructura de suport i la coberta estan en bon estat. El tractament de les façanes està en mal estat, queden restes dels arrebossats que tapen les pedres de les façanes. Hi ha un sòcol d'uns 2 m d'alt, aplacat amb pedra tallada geomètricament als anys 50 del segle XX. L'estructura funcional original ha sofert moltes transformacions mantenint-se actualment la que es va aconseguir després de la reforma dels anys 50 (segle XX); les tres naus estan comunicades pels arcs de 10m d'amplada amb l'accés per la porta de la façana oest. Resumint l'església parroquial de Santa Perpètua consta de tres naus i capçalera de tres absis (amagats per construccions posteriors) amb cimbori. Les cobertes són de volta apuntada a la nau central i de volta de canó a la nord mentre que la de migdia, té una volta moderna. La façana, amb un porxo d'accés producte d'una reforma, té la porta d'accés d'arc de mig punt, un ull de bou centrat i un campanar d'espadanya superior, amb dues obertures d'arc de mig punt. El campanar vuitavat té obertures d'arc ogival. | 08260-1 | Plaça de l'església (Santa Perpètua de Mogoda) | Situada en el creuer dels dos camins més antics (de tradició neolítica) de la zona, hi ha la hipòtesis de que el seu orígens remunta a l'assentament romà, embrió del cenacle de culte i tradició, que va ser recollit a l'època visigòtica i es va consolidar a través de la construcció d'un primer temple (s. VII / VIII) del qual s'han trobat restes de l'absis en el subsòl, que seria incorporat a la construcció d'estil romànic que ha arribat als nostres dies. Aquest darrer edifici va ser consagrat al 1178 i va funcionar com a fortalesa en època de conflictes. La construcció actual és fruit de les moltes transformacions paleses, lliurant-se de la seva destrucció durant la guerra civil, al ser habilitada com a magatzem i garatge. Al 1950 es va construir la rectoria i el local del Centre Catòlic; durant anys l'ajuntament es situava en un edifici adossat i el campanar feia les funcions de calabós. L'església, tot i que actualment està modificada, segurament va ser bastida durant el segle XI, adossada a una construcció anterior. L'any 998 apareix documentada en una escriptura de permuta i al llarg del segle XI, en diverses escriptures de donació. L'any 1178 el temple va ser consagrat pel bisbe Bernat de Barcelona. Sembla que entre els segles XII-XIII va ser bastida la capçalera i es degué reconstruir la volta de la nau central. | 41.5352700,2.1789800 | 431512 | 4598505 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78168-foto-08260-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78168-foto-08260-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78168-foto-08260-1-3.jpg | Legal | Antic|Paleocristià|Medieval|Visigot|Romànic|Gòtic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | La volen fer BCIL. És el monument més notable del municipi, signe d'identitat i herència directa dels seus orígens. Hi ha previst des dels anys 90 (segle XX) despullar els voltants del temple de tots els edificis adossats que l'amaguen, però encara no s'ha fet. La plaça durant aquells anys va ser urbanitzada de nou afectant el seu paviment i el mobiliari urbà. | 80|84|85|87|92|93|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 78169 | Parc Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-municipal-0 | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (MEDI AMBIENT). Guia d'Espai verds de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, J., DÍEZ, M., VILÀS, E., AYMERICH, L., MORRAL, J. (1999). El que sabem del segle XX. Història de Santa Perpètua de Mogoda 1900-1979. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Volum 2. Pàg. 31-32. | XX | El Parc Municipal es troba situat a l'Avinguda de Santiga i a ponent de la Riera de Caldes. Deu el seu nom al fet de ser el primer parc recuperat per al municipi. És una bonica i espessa pineda molt definida. Presenta vàries escultures repartides per aquest espai. És un espai de lleure per a petits i grans, amb pistes de petanca, una font, una font ornamental que no raja sempre i jocs per a la mainada. El parc té una superfície de 10.137 m2. | 08260-2 | Avinguda Santiga, 2 (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | A la dècada dels anys quaranta del segle XX es fa un projecte urbanístic important per als perpetuencs, que seria la construcció del parc Municipal. L'abril del 1942 va fer-se la primera proposta i el projecte s'aprovà el 20 de juliol, amb la intenció de fomentar 'la cultura física conveniente para la creación de una juventud sana, fuerte y apta para el engrandecimiento de la patria'. També es pretenia sanejar així la riba de la riera a l'alçada de Grupo escolar, trasformada en un veritable abocador, i dotar al Frente de Juventudes d'un lloc adient per a les seves activitats. El projecte inicial preveia la construcció d'un frontó, un espai per atletisme, dues pistes de tennis, instal·lació per a fer carreres a peu i en bicileta i una biblioteca a l'extrem del parc. En total l'obra havia de costar 71.087 pessetes, de les quals prop de 30.000 eren per a expropiacions. Aquell ambiciós projecte, però , s'aplicà considerablement retallat. Les obres del parc Municipal van iniciar-se amb l'aplanament dels terrenys l'any 1946. Malgrat estar en obres i expropiat, l'Ajuntament va permetre continuar treballant la terra als antics propietaris, ja que 'con la escasez renuente de productos comestibles conviene aprovechar todos los recursos'. Al novembre el consistori autoritzà aquests conreus un any més, atès que 'por el momento no puede realizarse obra alguna en dicha parcela y qye su cultivo constituye una aportación de alimentos en estos tiempos tan necesarios'. Malgreat això, una vegada aplanat el terreny van fer-se petits treballs de manteniment com arrencar herbes, regar arbres.. Les obres definitives van endegar-se el gener del 1947 i el parc va ser inaugurat uns mesos més tard. | 41.5362300,2.1833900 | 431881 | 4598608 | 1946-47 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78169-foto-08260-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78169-foto-08260-2-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | 98 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 78170 | Santa Maria Antiga o Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-antiga-o-santiga | <p>AADD. <em>Catalunya Romànica</em>. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1991.</p> <p>ÀLVAREZ, Bruna (2009). 'Santa Maria de Santiga: Fase inicial de l'estudi històric-arqueològic'.<em> L'ordit</em>, vol. 2. CREM. Santa Perpètua de Mogoda, pàg. 131-155.</p> <p>GARCIA, Pere (2008). 'El patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda. Crònica del Grup Pro Arqueologia i Història'. <em>L'ordit</em>, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 210.</p> <p>GENERALITAT DE CATALUNYA (2008). <em>Pla Director. Conjunt parroquial de Santa Maria l'Antiga (Santa Perpètua de Mogola, Vallès Occidental).</em> Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Serveis Territorials a Barcelona. Arquitecte: Margarita Costa Trost. Octubre de 2008.</p> <p>VILÀS, Ernest (2009). 'L'església de Santa Maria l'Antiga o Santiga (983-2009): una història per recuperar. <em>Notes</em>, vol. 24. Mollet del Vallès. Pàg. 127-143.</p> <p>VINYALS i ROVIRA, Fermí (1984). <em>Notes de la Història de Santiga. Petit poble del Vallès. </em>Santa Perpètua de Mogoda. Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda.</p> <p><span><span><span><span>Ajuntament de Santa Perpètua i Diputació de Barcelona. <em>Santiga, una joia del patrimoni cultural i natural. </em>Ajuntament de Santa Perpètua. 2010.</span></span></span></span></p> | X - XVIII | En bon estat. S’ha rehabilitat la zona de la rectoria el 2023. | <p><span><span><span><span><span><span><span>L'església de Santa Maria Antiga o Santiga es troba al sud de la plaça de Santiga, al costat esquerre (llevant) del camí d'accés que des de la carretera B-140 de Sabadell a Mollet porta al nucli de Santiga. </span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>L'església té dues naus amb dos absis de planta trapezoïdal al nord i semicircular al sud amb volta de quart d'esfera. La nau de la banda nord es cobreix amb volta de canó, mentre que la del costat sud es cobreix amb volta. L'accés al temple es fa per una porta situada a la banda de ponent de la nau de tramuntana. En el parament lateral d'aquesta nau s'obren dues altres portes, una d'arc de mig punt i l'altra d'arc rebaixat. El campanar, de planta quadrada i decorat amb lesenes, és adossat a la banda de tramuntana.</span></span></span></span></span></span></span></p> | 08260-3 | Santiga (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | <p>L'església apareix documentada des de l'any 983, en una escriptura de donació al monestir de Sant Cugat del Vallès. Posteriorment hi ha diverses referències documentals al segle XII, quan apareix esmentada la parròquia. L'any 1193 és documentada una nova acta de consagració. A partir del segle XIII i al llarg dels segles s'hi ha efectuat nombroses obres de reforma i ampliació. Les voltes es van refer possiblement entre els segles XIII-XIV. L'any 1574 es va obrir o modificar la porta d'accés. Els segles XVII-XVIII es va reconstruir l'absis principal i es va alçar el campanar.</p> | 41.5346200,2.1527600 | 429324 | 4598454 | 983 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-portadasantiga.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-paret-dels-poetessantiga.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-foto-08260-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-foto-08260-3-3.jpg | Legal | Pre-romànic|Romànic|Gòtic|Modern|Renaixement|Barroc|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-04-04 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Actualment és visitable cada segon diumenge de mes. A la zona de la rectoria s’ubicarà una de les seus radials del Museu del Treball i la Indústria Viva (MTIV). | 91|92|93|94|95|96|85 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||
| 78171 | Cal Rectoret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rectoret-1 | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | XIV - XVI | Cal Rectoret es troba situat al costat sud de la Carretera de Sabadell a Mollet (B-140), a l'alçada d'una rotonda que porta en direcció nord al nucli de Santiga, i cap al sud per la carretera de Ripollet. Per entrar al recinte del pàrking del restaurant de Cal Rectoret cal agafar la carretera de Ripollet. El mas es veu des de la carretera. Can Rectoret és una masia del s.XVI molt modificada, desenvolupada en planta baixa i planta pis, amb coberta a dues aigües, de teula àrab. La masia està envoltada de construccions adossades a l'edifici principal que emmascaren les seves façanes. Afegit a la façana principal, orientada a llevant, hi trobem un porxo que funciona com a terrassa exterior del restaurant. La façana és de còdols i maons. A la planta baixa s'hi observa el portal principal d'entrada centrat respecte l'eix de la façana i dues obertures al costat esquerra, una de les quals correspon a finestra. A la planta pis que es troba directament sota teulada presenta dues finestres més. Totes les obertures són construïdes amb maons. La façana posterior sembla que presenta més alçada. S'hi observa una planta més, marcada per l'existència de les obertures parcialment visibles, que es resumirien en planta baixa, planta pis i golfes. Aquesta diferència potser ve marcada per la topografia actual. Fa l'efecte que la casa es troba enfonsada respecte les cotes actuals que trobem a l'exterior. S'hi observen restes d'arrebossats. | 08260-4 | Costat sud de la Carretera de Sabadell a Mollet (B-140) | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009:La primera referència documental és de l'any 1336. Un dels 15 o 16 masos medievals que van formar el castell termenat de Santiga a finals del segle XIV, era el mas Pont, situat a migdia del castell després del torrent de l'Home Mort. Aquest mas medieval és documentat a partir de les dades de la família que l'habita l'any 1369 en què a la visita pastoral a la parròquia de Santiga del bisbe de Barcelona consta que el rector és Galceran de Ribes, de la nissaga de propietaris del castell, i els parroquians entrevistats són Asbert Ferran, Ferrer Ferran, Antic de Pont i Ramon Seriol. Antic Pont, el tornem a trobar documentat l'any 1375 en un establiment del tutor i curador dels fills de Berenguer de Riba, senyor de la casa de Santiga, que estableix a cens de 8 sous a Antic Pont una peça de terra anomenada el camp de Pont de la parròquia de Santiga. El dia 21 de setembre de 1437 se signen capítols matrimonials entre Bartomeu Pont, fill de Miquel Pont, i de Francesca, difunta, pagesos de Santiga, amb Francesca Onyó i Gelabert, pubilla i filla de Pere Onyó, difunt, i Francesca Gelabert i Millars, també de Santiga. Un cabaler d'aquest mas es casà i per tant passa al mas Gelabert, on també es cognominaren Pont. L'any 1480 Joan Ravella i Gabriela Ravella i Pont, cònjuge usufructuari i propietària respectivament, restitueixen el mas Pont de Santiga a favor de la Sra. Isabel de Sentmenat, senyora del castell de Santiga i senyora al·lodial del mas Pont. Aquest és el final del mas Pont com a mas independent del castell de Santiga. A partir d'aquesta restitució, sempre més fins a les segregacions del segle XX de terres i cases de la propietat del castell de Santiga, restarà unit a la gran propietat com a masoveria. En el decurs del segle XVI, el mas Pont serà habitat per la família Ferriol o Furriol, i aquest serà el nom del mas que perdurarà fins ben entrat el segle XX en què canviarà pel de cal Rectoret. L'any 1552 habitava aquest mas Pont, Antoni Just àlies Ferriol, fill de Roc Just àlies Ferriol, i d'Antiga. A finals del segle XVIII, l'any 1798 en l'acta de presa de possessió de l'heretat del castell de Santiga pel procurador del duc d'Hixar consta que el procurador del duc, els testimonis, i el notari van entrar al portal major de la casa Furriol que habita com a masover Josep Fadó, un cabaler de can Fadó de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. Can Ferriol o Furriol, era encara documentat amb aquest nom a principis del segle XX, quan segons explica Joan Ricart s'instal·la Jaume Fité Alemany a un dels quatre habitatges en què s'havia dividit el mas Ferriol. La seva biografia carregada d'anècdotes i el sobrenom 'Rectoret' explicat per Joan Ricart, són la part més viva d'aquest petit mas medieval estroncat en la seva evolució normal i al qual la fama com a restaurant que ha tingut a la segona meitat del segle XX, l'ha fet sortir de l'anonimat d'una masoveria de segles. El fet de ser una masoveria ja des de finals del segle XV fa que l'edifici, tot i que molt transformat pel fet de fer-hi quatre habitatges més l'adaptació a restaurant, mantingui una estructura indefinida i bastant estranya, però interessant des del punt de vista de la comparativa de l'evolució d'un mas normal de la zona respecte d'aquest. | 41.5330100,2.1541000 | 429434 | 4598274 | 1336 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78171-foto-08260-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78171-foto-08260-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78171-foto-08260-4-3.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Cal Rectoret de Santiga. Conegut també com antics mas Ferriol i mas Pont, segons CANYAMERES (2009, Fitxa. Pàg. 347).Actualment funciona com a restaurant. Destaca un pou d'aigua a la cantonada, construït amb maons i coberta en cúpula amb una pica de pedra, igual que els que hom identifica com a pous de vinya. Creiem que tindria la doble utilitat. | 94|95|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 78172 | Can Barnola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-barnola | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | XII - XVI | Can Barnola es troba situada a uns 300m al nord del nucli de Santiga, i a llevant del camí i Torrent de Canyameres. S'hi accedeix des de Santiga, on des de la plaça surt una pista forestal que ressegueix el terreny de Canyameres. Cal arribar fins a un pontet que travessa l'esmentat torrent. La casa queda a la riba esquerra d'aquest (costat llevant). La masia es desenvolupa en planta baixa i planta pis, amb coberta a dues aigües de teula àrab. La planta baixa presenta dues obertures, el portal d'entrada a la dreta i un finestral al costat esquerra de la porta. A la planta pis hi trobem dues finestres rectangulars. La façana es troba arrebossada i sense pintar. No hi ha cap element arquitectònic destacat. Can Barnola és avui una masia del s.XVI molt modificada, amb moltes construccions modernes adossades a ponent, llevant i a la façana posterior que és la que dóna al camí que comunica més endavant amb el camí del Padró. | 08260-5 | A uns 300m al nord del nucli de Santiga | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: La primera referència documental és de l'any 1142. Can Barnola és un mas amb uns orígens ben documentats al segle XII primer com a mas Gelabert de Santiga, posteriorment anomenat Pont, Cuiàs, Puiggalí, i finalment can Barnola. En el decurs dels segles XII, XIII i principis del segle XIV, el mas Gelabert, manté el nom i la propietat al·lodial en mans de la parròquia de Santa Maria d'Antiga. Des del segle XIV fins als nostres dies, el mas Gelabert ha estat habitat i les seves terres treballades. La família de pagesos senyors útils de dit mas anirà canviant de cognom principal pel fet que hi hagué diversos maridatges de pubilles. Els cognoms van estar lligats fins al segle XVI amb el del mas Gelabert. La documentació del segle XVI reflecteix que s'està produint un nou canvi de manera de denominar el mas Gelabert. Tothom coneix la casa, la família i les terres pel mas Cuiàs de Santiga. Des del segle XVII el mas Cuiàs ja és conegut com a mas Puiggalí i aquest es manté durant tot el segle XVIII i bona part del XIX. La denominació de can Barnola actual és deguda al fet que la família que en els darrers cent anys ha habitat un dels habitatges de la casa del mas Puiggalí ha estat la família cognominada Barnola, des de Joan Barnola Parés a finals del segle XIX fins al matrimoni de Martí Barnola Morató. | 41.5376600,2.1519600 | 429261 | 4598792 | 1142 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78172-foto-08260-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78172-foto-08260-5-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Antic mas Puiggalí, mas Cuiàs, mas Pont, mas Millars i mas Gelabert, segons CANYAMERES (Fitxa, pàg. 313). | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 78173 | Can Xiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xiol | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. Fitxa 8. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Fitxa pàg. 95. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 159-168. | XII - XVI | Actualment està rehabilitada. | La masia de Can Xiol es troba a la sortida del nucli urbà, direcció Sabadell, prop del cementiri, entre els carrers de la Creueta i C/ de Sant Antoni, amb sortida al carrer Sant Isidre. Es troba rodejada d'un gran espai lliure amb molta vegetació dins de la tanca de pedra que la protegeix. La finca té accés a través del camí asfaltat que porta al cementiri. Can Xiol correspon a una masia del segle XVI molt modificada, de tres cossos, de planta rectangular de 10 x 16 m, desenvolupada en planta baixa i planta pis. El costat esquerre de la façana principal va ser mutilat i reconstruït, per la qual cosa té una composició mol més moderna (segle XIX). L'estructura de suport està constituïda per parets de còdols i sorra i bigues de fusta. La coberta és de teula àrab, a dues aigües. La masia té adossat a la façana oest un gran cobert de planta baixa i teulada a una aigua, que s'utilitzava de cotxera dels carruatges. També hi ha diversos coberts adossats a la tanca, que feien les funcions d'estable, una gran bassa amb un pou i un molí sobre una torre de totxo. La composició original de la façana era simètrica, respecte el portal d'accés i la finestra gòtica de la planta pis; aquesta composició fou trencada en reconstruir-se la part esquerra amb una finestra balconera enreixada a la planta baixa i un balcó a la planta pis. Les parets són de còdols i sorra, arrebossades i pintades. Els adovellats i les llindes, brancals i ampit de la finestra gòtica són de pedra vista. | 08260-6 | Carrer Sant Isidre, 52 (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: La primera referència documental és de l'any 1137. En documentació dels segles XII i XIII apareix el nom Coll, que era el nom primigeni del nucli formador del que serà la propietat de Can Xiol. El mas Coll era alou del monestir de Sant Miquel del Fai. L'any 1200 el prior del monestir de Sant Miquel del Fai féu donació del mas Coll de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda a Arnau de Santa Cecília. Als segles XIV i XV hi ha notícies documentades de la família del mas Coll o també del mas Om. L'any 1526 Antoni Coll presta homenatge al procurador de la Cartoixa de Montalegre. El dia 4 de setembre de 1526 es va fer l'acte de prestació d'homenatge al senyor de la baronia de Mogoda, fra Llorenç Verra, prior del monestir de la Cartoixa de Montalegre i confirmació per part d'aquest dels privilegis, immunitats, franqueses i bons usos donats pels seus predecessors en la baronia de Mogoda. A mitjan segle XVI (1553) consta com a batlle de la baronia Joan Coll, l'hereu del mas Coll. L'any 1570 el mas Coll ja s'ha venut. Una escriptura de censal mort fet per Jerònima de Gassius, senyora de la torre de Canalies (la Ferrussa) i vídua de Francesc de Castellet en dóna notícia. L'any 1596 tenim noticia dels fills de Joan Coll. Una filla es casa amb l'hereu Calders de Valldoreix (actual torre de la Llebre) i Antic i Joan s'han establert a Barcelona i consten com a negociants. L'any 1601 el mas de l'Om consta com a propietat de la vídua del notari de Barcelona, Rafel Costurer. El mas Coll romandrà en mans dels descendents del notari barceloní Montserrat Dot fins l'any 1648. 1693. Venda a carta de gràcia de tot el mas Xiol de Santa Perpètua a favor de Joan Camprubí, sastre de Barcelona. El mas Xiol des de principis del segle XVIII fou explotat en règim de masoveria pels descendents de Miquel Vinyals. La darrera de la nissaga, Maria Teresa Castellet Camprubí, morí soltera el 1817, passant el patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda a Josepa Tuixants. 1818. Josepa Tuixants ven a Llorenç Miralpeix i Lloberes, comerciant de Barcelona, el mas Xiol de Santa Perpètua pel preu de 14.972 lliures, 11 sous. El nou propietari parà tot el procés de segregacions de Can Xiol, fet que ha motivat que es conservi la quintana de Can Xiol, i que l'urbanisme a aquest sector del poble quedés fins als nostres dies més o menys amb la mateixa fesomia que el 1818. 1864. Llorenç Miralpeix fa cessió d'un tros de terra a l'Ajuntament de Santa Perpètua, per construir el cementiri municipal i un camí que comunicava el lloc on es faria el cementiri i el poble. | 41.5353700,2.1754600 | 431219 | 4598519 | 1137 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78173-foto-08260-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78173-foto-08260-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78173-foto-08260-6-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Renaixement|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Antic Mas Coll, segons CANYAMERES (2009, Fitxa Pàg. 95). En els seus terrenys s'hi havia organitzat durant un temps l'Aplec de la Sardana. | 93|94|95|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 78174 | La Ferrussa; Torreferrussa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-ferrussa-torreferrussa | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. GARCIA, Pere (2008). 'El patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda. Crònica del Grup Pro Arqueologia i Història'. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 211. MELO, Joana (2008). Intervenció arqueològica a l'edifici medieval de Torrerrussa. La Domus fortificada de Canalies (s. XII-XIII). Pàg. 157 - 170. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | X-XVI | Rehabilitació el 1980. En espera de nova rehabilitació per ubicar el Centre de la Propietat Forestal. | Torreferrussa es troba al costat de l'autopista Ap-7, a l'oest del nucli urbà, i amb accés des de la B-140. A la rotonda que hi ha a l'alçada de Can Sabau es pren una pista que voreja el Bosc de Can Sabau pel costat nord i que ens porta fins al Camí del Padró. La Ferrussa queda a uns 700m de la carretera, a l'interior d'un recinte tancat propietat de Medi Ambient (Generalitat de Catalunya). L'edifici està situat dins una finca de diverses hectàrees, subdividida en diferents àrees: vivers, granges, etc. Hi ha una gran varietat d'espècies vegetals, a destacar la palmera de davant de la façana principal, el camí d'accés d'avets i el petit estany rodejat de plàtans, situat a uns 50m de l'edifici. Aquest edifici va ser construït sobre les restes d'una antiga casa pairal dels segles XV-XVI molt reformada al segle XIX,, que tenia una torre de medieval (segle XI), que encara es conserva. És de difícil classificació, ha sofert moltes transformacions. Formada per dos cossos longitudinals i dos transversals (un d'ells enfonsat respecte a la façana principal uns 5m) que constitueixen un pati quadrat central, on està situada la torre circular medieval, de tres plantes, les dues primeres pertanyen a la torre original i l'ultima és un dipòsit d'aigües afegit. La primera planta de la torre conté una original capella de finals del segle XIX dedicada a la Verge de Montserrat. L'estructura de suport està formada per parets de totxo i bigues de fusta amb reforços de bigues de formigó. La coberta és de teula àrab. Els cossos longitudinals tenen coberta a una aigua i els transversals a dues aigües. La façana és asimètrica, amb forats nous horitzontals a la planta baixa i verticals a la primera. La façana és plana i sense motius decoratius. La coberta queda amagada darrera dels merlets de coronament. Essent una façana molt racionalista, el coronament li dóna un aire exòtic. Les parets són de totxo, amb acabats d'arrebossat i pintat de blanc. La torre és de pedra en les dues primeres plantes i la tercera està arrebossada i pintada de blanc. L'estat de conservació de l'estructura de suport, coberta i façanes és bo, donat que va ser rehabilitat el 1980. Tot i que la pintura de la façana és molt tacada a causa dels escorredors d'aigua de les cobertes. L'estructura funcional és totalment nova en funció de les necessitats dels habitatges existents. A la planta baixa encara es conserven les zones d'estable amb accés pel pati, en un estat de conservació molt baix | 08260-7 | Camí del Padró | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: La primera referència documental és de l'any 988. Segle X. S'esmenta el lloc de Canalies. Segle XI. El lloc de Canalies es relaciona amb una família propietària aloera de la major part d'aquest territori. 1044. Ricolf. Deixa en testament la casa i solar de Canalies al seu fill Miró. Segle XII: 1104. Ramon Maier i la seva dona Adalet permuten amb l'abat del monestir de Sant Cugat del Vallès uns alous a Gallecs i Breda per un altre situat a Canalies. Tenen una filla casada amb Odalguer als quals han construït torre a l'alou de Canalies:'in Canalies, ubi construxerat gener noster Udalgarius cum filia nostra Maiasendis turrim.' 1137. Acta de donació dels delmes, lluïsmes i la vintena part de les primícies a l'església de Santa Perpètua. Entre els promotors hi ha Guillem de Canalies probablement el Guillem Gerald de Canalies. 1148. El cap de casa de Canalies sembla que era Pere Berenguer de Canalies, probablement marit de Sança de Canalies, el qual feia d'avalador del deute de Pere de Sentmenat per a l'obra de l'església de Santiga. A finals del segle XII els Canalies i els Rocavert de la sagrera de Santa Perpètua han entroncat com a família passant finalment tot el que tenien els Rocavert als Canalies. 1175. Guerau de Rocavert fa testament per anar amb l'exèrcit reial a Tolosa amb el rei d'Aragó. Deixa la vinya que té a Canalies a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. Elisenda de Canalies, neta de Guerau de Rocavert, esdevingué pubilla del patrimoni de Canalies i el de Rocavert. Segle XIII: 1249. Elisenda de Canalies (neboda de Pere de Rocavert), el seu marit Pere de Gallifa i la seva filla Sància venen a Guillem de Badalona les cases que tenen per la parròquia de Santa Perpètua i el delme que tenen per la casa de Canalies. 1266. Bernat de Perapertussa, procurador per Catalunya del vescomte de Bearn i senyor de Montcada confirma i de nou cedeix a Jaume de Sant Martí, nebot de Bernat de Mogoda, el feu de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda que té per la casa de Canalies. 1275. Elisenda de Canalies actualitza el cens de dret de lloçol de la ferreria de Santa Perpètua de Mogoda i alguns situats en l'òrbita de Canalies. 1277. Elisenda de Canalies dona al seu fill Bernat de Canalies, la casa de Canalies amb tots els seus honors i possessions. Elisenda de Canalies morí abans de 1279. 1275-1297. Es troba documentat el personatge de Bernat de Canalies, dedicat a l'exercici de les armes. 1297. Berenguera, muller de Berenguer de Sant Vicenç, senyor de Mogoda, presta jurament i homenatge a Bernat de Canalies, militar, senyor de la casa de Canalies per la meitat del delme de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. Amb Bernat de Canalies es perd el rastre de la família Canalies. Després de quasi 50 anys sens notícies els drets i les rendes feudals de la casa de Canalies apareixen en mans dels Bell·lloc, senyors de la Roca del Vallès. Segle XIV: 1350. Bernat de Bell·lloc i la seva dona Orpai venen a Berenguer de Santvicenç, senyor de Mogoda, la part del delme que tenia i rebia a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda i la ferreria pel preu de 4.000 sous. Mitjan segle XIV. La casa i les terres de la casa de Canalies estan en mans dels senyors de Castellcir, emparentats també amb els Bell·lloc. 1352. Galceran de Castellcir i la seva mare venen a Jaume Sala, mercader de Barcelona, una parellada de terra prop de la casa de Canalies, alou del monestir de Sant Miquel del Fai. Jaume Sala, mercader de Barcelona adquireix la torre de Canalies i les seves terres. 1383. Guillem Sala, fill de Jaume Sala, de Barcelona, va vendre a Francesc Martínez, mercader també de Barcelona, la torre de Canalies. Segle XV.: La casa de Canalies passa a ser propietat dels Gassius, senyors del castell de Gallifa, que mantindran la propietat de la torre de Canalies fins els volts de 1570. 1493. El batlle general de Catalunya establí a Bernat de Gassius, senyor del castell de Gallifa i de la casa de Canalies, la facultat de cercar les aigües tant subterrànies com superficials de la riera de Canalies des de la casa de Canalies fins l'església de Santa Maria l'Antiga. A mitjan segle XVI, Jerònima de Gassius hereta les propietats dels Gassius. 1560. Jerònima de Gassius fa donació universal de la torre de Canalies al monestir de Santa Maria de Montsió de Barcelona. A la segona meitat del segle XVI la gent anomenava a la torre de Canalies amb el nom actual de Ferrussa. Segle XVII: 1606. Onofre Font i Brescó de Barcelona és condemnat a deixar la possessió de la torre o casa situada a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda a favor de la prioressa del monestir de Montsió de Barcelona. 1659. Es fa l'acte de presa de possessió corporal de la finca de la Ferrussa a través d'Agustí Vidal com a representant del procurador del monestir de Santa Maria de Montsió. 1661. Anastàsia Font i Brescó mor i deixa hereu al seu únic fill Sebastià de Portolés i de Brescó. 1666. El monestir i convent de Santa Maria de Montsió fa un establiment emfitèutic a Francesc Casademunt, pagès de Mollet del Vallès i Eulàlia, la seva muller, amb tota la casa, torre i quadra dita Ferrussa, abans Canalies, amb les seves terres i honors i possessions franc alou. 1668. Bonaventura Bolló, pubill de can Llobet de Santiga, que impugnà l'establiment davant dels tribunals, signa concòrdia amb Francesc Casademunt, pagès de Mollet i Eulàlia la seva dona, pel domini útil de la propietat de la Ferrussa, alou del monestir de Montsió. La concòrdia i renunciació donava compliment a la sentència de la Reial Audiència, per la qual la propietat útil passava als Llobet de Santiga. A finals del segle XVII la propietat útil i directa torna a la família Portolés. Segle XVIII: 1712. Consta Sebastià de Portolés com a hereu de Jaume Agustí, ciutadà de Barcelona. 1706. Sebastià de Portolés estableix en el seu testament un fideïcomís pel qual segons parer d'alguns descendents, prohibia l‘alienació del seu patrimoni. Aquesta clàusula marcarà els propers 130 anys en què diverses branques dels fills de Sebastià de Portolés es barallaran judicialment per l'herència, essent un dels objectius de tots, la Ferrussa. Darrers anys del segle XVIII. Hi ha plets contra els veïns de la Ferrussa pel tema de les mines d'aigua. 1799. Apareix esmentada en la documentació el nom antic de la Torre Ferrussa com a Torre de Canalies. Segle XIX: Les sentències dels anys 1816 i 1818 atorguen a Salvador Llongueres Segalà, la propietat de la Ferrussa. Salvador Llongueres i Segalà reforma la casa i torre medieval de la Ferrussa. 1867. Salvador Llongueres i Segalà mor. Anys més tard la seva jove ven la Ferrussa. 1878. La Ferrussa tenia unes 26 ha, de les quals 4,6 ha eren de bosc, 6.38 ha de vinya, 13,5 ha de secà, 1,5 ha de regadiu, a més de camps de sembrar. 1886. Manuela Maçanet Serrades ven a Bernadí Martorell i Falp l'heretat torre Ferrussa de Santa Perpètua de Mogoda. La torre Ferrussa estava formada per 18, 27 ha de terra amb casa i bosc. El nou propietari de la Ferrussa i el seu fill, Bernadí Martorell i Puig van fer diverses reformes a la casa i la torre com la capella dedicada a la verge de Montserrat o la mina actual. Segle XX: 1924. Bernadí Martorell Puig ven la Ferrussa als germans Domingo i Antònia Forners i Cortés, de Barcelona amb 23 quarteres (6,46 ha) i una casa amb planta baixa i pis i una torre al pati interior. 1925. Teresa Fornés i Cortés i els seus nebots, Domingo, Antoni, Maria i Isidre Fornés i Tribó, venen la Ferrussa a Salvador Ros Bordanova, industrial barceloní. 1934. La Ferrussa passà a ser heretada per la vídua, Isidra Bartra Domènech, i els fills. 1953. La filla gran d'Isidra Bartra Domènech, Felícia Ros i Bartra, rep la Ferrussa. 1968. Felícia Ros i Bartra ven a l'Estat Espanyol la finca de la Ferrussa, 1984. Traspàs de la Ferrussa a la Generalitat de Catalunya per part de l'Estat. 1986. La Ferrussa és inscrita al Registre de la Propietat de Sabadell, per part de la Generalitat de Catalunya. Segle XXI: Actualment ocupen les seves dependències: una granja cinegètica de perdius, un viver forestal, el centre de recuperació de rapinyaires, el centre de control de transmissions dels agents rurals, el Servei de Prevenció d'Incendis Forestals i el Centre de la Propietat Forestal de Catalunya. | 41.5280300,2.1644600 | 430293 | 4597713 | 988 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-3.jpg | Legal | Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Racionalisme|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Noms anteriors: Domus de Canalies.En els seus terrenys s'han trobat restes d'un poblat iberoromà. | 92|94|98|119|120|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 78175 | Can Mallol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-mallol-1 | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | XIII - XVI | L'antic mas es troba totalment tancat, en desús, finestres tapiades. | L'antic mas Mallol es troba situat entre l'autopista Ap-7 i el camí Ral del Ripollet, a uns 200m a ponent d'aquest camí, i a 250m de la cruïlla entre el camí Ral del Ripollet i el Camí del Padró. L'edifici principal del mas correspon a una masia del segle XVI molt modificada als segles XVIII i XIX. Actualment els edificis habitats de Can Mallol on també hi ha les instal·lacions de la granja es troben situats un xic més al sud. L'antic Can Mallol està format per una sèrie de construccions de pedra, còdols i maons adossades a l'edifici principal, avui totes elles abandonades. La façana principal està constituïda per un cos afegit que emmascara l'edifici principal amb coberta a dues aigües. L'edifici que s'observa avui a la façana principal és una construcció rectangular desenvolupada en planta baixa i planta pis amb coberta a una sola aigua, que presenta a la planta baixa tres obertures, el portal d'entrada principal amb arcada de mig punt realitzat amb maó a centre, un altre portal rectangular a la seva esquerra i una finestra rectangular a la dreta. A la planta pis hi ha tres obertures rectangulars que corresponen a finestres. A la façana de llevant s'observa un altre portal a la planta baixa i dues finestres a la planta pis. A l'esquerra o a ponent d'aques cos n'hi ha una altre també rectangular i a una sola aigua, que presenta un pis més. Les obertures de la planta pis, tan d'aquest cos com el de llevant i el portal d'entrada d'aquest últim es troben actualment tapiats amb obra vista. | 08260-8 | Al sud de l'Ap-7 i al nord del Camí Ral del Ripollet | Ressenya extreta de CANYAMERES, 2009: Segle XIII. 1275. Can Mallol apareix en els llistats de masos que paguen el llòçol a la casa de Canalies. La part més important del nucli original del mas Ferran està format per terres aloeres de la milícia del Temple de Jerusalem. 1290. Pareix documentat com a mas de na Maria Ferrana en el llistat de masos que paguen el llòçol a Bernat de Canalies. A principis del segle XIV apareix documentat Asbert de Ferran com a cap de casa i parroquià. 1400. Confessió en capbreu d'un altre Asbert Ferran al procurador del monestir de Sant Miquel del Fai. Segle XV. Incorporació del mas Moragues i el mas Soler a Sant Quirze de Terrassa. 1438. Els Ferran han incorporat també el mas Pons. En el decurs del segle XV es troben documentats membres de la família Ferran de Santiga, en actes de capítols matrimonials, comandes, treves i concòrdies entre pagesos de diversos pobles de la comarca. L'any 1499 consta Pere Ferran com a cap de casa del mas Ferran de Santiga. Segle XVI.1521. Consta Joan Salvà com a pagès i propietari del mas Ferran, situat a la parròquia de Santiga. El mas Ferran primigeni perd el nom del mas i és substituït pel de Mallol. Aquest estava situat a migdia de la torre de Canalies. 1552. Apareix documentat Joan Mallol, vidu d'Antiga Salvà i Ferran en uns capítols matrimonials. 1573. S'obre un període marcat pels problemes econòmics al mas Mallol, tant per pagar dots com altres deutes. 1587. Es fa l'escriptura de venda a carta de gràcia del Mas Mallol per pagar diversos deutes. La família hi continuà com a masovers. 1588. Joan Omet, Antoni Omet, Miquel Puiggalí i d'altres van agredir a bastonades els germans Mallol a la plaça de la parròquia de Santiga, després d'una discussió sobre deutes. Can Mallol retorna a la família ja que van poder salvar la carta de gràcia i tornar els diners de la venda de l'any 1587. Segle XVII. Nomenament com a batlles reials de membres de la família del mas Mallol. Segle XVIII.1797. Antoni Arimon i Mallol va fer 16 establiments de peces de terra de pertinences del mas Mallol, alou del monestir de Sant Cugat del Vallès, de les quals 8 peces corresponien a terres alou de la comanda de Sant Joan de Jerusalem i 33 al monestir de Sant Cugat del Vallès. 1798. Antoni Mallol fa establiments de terra a termini de 100 anys. Segle XIX.1802. Establiments de terra a termini de 100 anys. 1865. En l'inventari de béns que es fa després de la mort de Joaquím Arimon Mallol i Martíque es descriu una finca composta de 59 quarteres de terra campa, 16 quarteres de vinya, 1/2 d'arbreda, una casa de camp amb planta baixa i pis i 15 censos sobre establiments de terra. Segle XX.1900. La propietat de can Mallol constava d'unes 139,5 quarteres de terra d'extensió, de les quals 24 peces de terra estaven establertes i a rabassa morta a 24 parcers, amb un total de 64,5 quarteres d'extensió, quedant de conreu directe de can Mallol 75 quarteres de terra. 1901. Josep Arimon i Vidal, hisendat de Santiga, ven al seu cunyat, Pere Gusi i Guitard, una porció de terra de 51 quarteres de sembradura amb la casa composta de baixos i pis a dins, de pertinences del mas Mallol de Santiga. La venda fou motivada pels deutes que tenia. 1914. Antònia Margenat i Font, natural de Sentmenat, vídua de Josep Arimon i Vidal, féu inventari dels béns del seu marit. Els béns consistien en la casa del carrer Latorre de Sabadell i 88 quarteres de terra de l'antiga propietat Mallol de Santiga. La resta de la propietat venuda l'any 1901 ha continuat en mans dels Gusi. | 41.5250500,2.1672900 | 430526 | 4597380 | 1275 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78175-foto-08260-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78175-foto-08260-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78175-foto-08260-8-3.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Noms anteriors: Mas Ferran | 94|95|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 78176 | Can Llobet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llobet-0 | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | XIX | Estructura molt ben conservada | Can Llobet es troba situada entre la Riera Seca i l'Autopista Ap-7, a uns 90m a ponent de la Riera Seca, entre Can Targa i la Ferrussa. S'hi accedeix des de la carretera B-140 de Sabadell a Mollet, a l'alçada de Can Sabau, on es pren el camí del Padró fins passat la Ferrussa. Un cop aquí es continua cap a ponent fins a la primera cruïlla, per un camí estret que passa primer per davant de Can Cadernera. Es troba a uns 400m a ponent en línia recta del camí del Padró. L'edifici principal del mas, correspon a una masia de nova planta edificada l'any 1882. Es tracta d'un edifici de tres cossos desenvolupat en planta baixa, planta pis i golfes. La façana és simètrica respecte el portal d'entrada. Destaca la seva balconada amb tres finestrals de la primera planta, els tres balcons petits de la segona i el terrat, darrera d'una barana en forma de merlet. Com a elements arquitectònics a destacar hi ha un estel que corona, el punt central de la façana al nivell del terrat i els gerros amb motius florals que decoren la barana del terrat. El material és una barreja de còdols i maons, arrebossades i de color beix. Té dues naus laterals a banda i banda de planta baixa i planta pis amb porxo. L'escala és nova, amb paviment de terratzo. L'estructura de suport és de parets de càrrega i bigues de fusta. La planta de les golfes és de bigues de formigó. La coberta era originàriament coberta plana accessible que cobreix els tres cossos formant un terrat al nivell la planta tres. Hi ha terrats a banda i banda en el nivell de la planta dos. Aquests han quedat transformats en cobertes a tres aigües de teula àrab. | 08260-9 | Entre la Riera Seca i l'Ap-7 | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: Segle XII. 1189. Primera referència sobre el mas Trilla. Segle XIII: 1220. Berenguer de Llàcera va vendre a Pere Vullpelleres i a Ramon de Vullpelleres, el seu mas de Trilla, franc alou, situat a la parròquia de Santiga prop de Canalies. 1221. Els Vullperes venen a Guillem Mercader, el mas de Canalies dit de Trilla. 1266. Sibil·la de Mercader, filla de Guillem de Mercader, ven a Pere de Capellades representant de la Pia Almoina de Barcelona, el mas de Trilla de Santiga. Segle XIII. El mas Trilla pagava a la casa de Canalies una quartera d'ordi i un quartà de vi pel dret de llòçol. Segle XIV. Els habitants del mas (pagesos propietaris útils) duen el cognom Tria. Segle XV. 1432. Bartomeu sa Tria o Tries, senyor útil i possessor del mas sa Tria de Santiga, confessa en capbreu que el tenia per Jaume Canyelles, prevere i procurador de la Pia Almoina de Barcelona. 1438. Consta un Antic Llobet, àlies Trilla, pagès de Santiga, que confessa al rector de la mateixa parròquia, que tenia una peça de terra dita la Pineda, de pertinences del mas Trilla, a cens anual de 9 sous. La nova denominació del mas Tria (Llobet) es consolida des de mitjan segle XV. Segle XVI.Capítols matrimonials referits a la família del mas, apareixen sempre esmenten amb el cognom i nom Llobet. 1553. Fogatge. La pubilla, Clara Llobet, casada amb Cebrià Lletget, cabaler del proper mas Lletget de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell, és anomenat de les dues maneres: Sebrià Leget àlias Lobet. Al llistat dels caps de casa de Santiga torna a aparèixer el mateix Cebrià i ara només amb el cognom de la dona: Cebrià Llobet. El patrimoni del mas Trilla augmenta amb terres alou del monestir de Sant Miquel del Fai de pertinences del mas rònec dit Pons, comprades al matrimoni Castellet Gasius, propietaris de la casa de Canalies, en aquest moment ja denominada la Ferrussa. Segle XVII: Al mas Llobet continuen els casaments de fills i filles, documentats a les cases de pagès de la comarca. 1620, 1623, 1629 i 1633. L'hereu Lluís Llobet, exerceix el càrrec de batlle de Santiga. 1629. Lluís Llobet formula demanda contra Pau Lloberes (pagès de Santiga) per empara de garbes i garberes. 1635. Lluís Llobet fou interrogat per l'oficial judicial, per malferir a cops de canó de pedrenyal a Nicolau Mallol, minyó d'uns 10 anys d'edat del veí mas Mallol. Segona meitat segle XVII. Mort prematura de l'hereu Josep Llobet. La pubilla morí força jove deixant els fills menors d'edat a càrrec del marit Bonaventura Bolló (probablement fill o descendent de la casa i mas del Bolló de Santa Eugènia de Berga a la plana de Vic). 1666. Bonaventura Bolló pledeja per la propietat de la Ferrussa, la qual aconsegueix per sentència favorable de la Reial Audiència. 1695-1693. Mor prematurament Jaume Llobet i Bolló heretant el seu germà Josep, adroguer a Barcelona que morí jove. El patrimoni Llobet passa a Marianna Llobet i Bolló, la germana gran casada al mas Güell de Polinyà. Així s''ajunten per qüestions de maridatge dos patrimonis de masos, el de la casa de Sant Martí de Polinyà (entre can Querol i can Garcia), i el del mas Llobet de Santiga, més les terres adquirides del mas Vallhonrat. Segle XVIII.1700. Marianna Llobet i Bolló, pubilla del mas Llobet de Santiga, feia testament en el qual deixava tancada la successió dels dos masos amb el nomenament del fill gran, Antoni Güell i Llobet, com hereu dels dos patrimonis Antoni Güell i Llobet. 1727. Antoni Güell i Llobet és excomunicat perquè tocà les campanes sens autorització, encén ciris i després els llençà a terra, dient públicament que no volia pagar el que devia al procurador de Sant Pere de les Puel·les, ni la multa prèvia a l'excomunicació. 1717. Antoni Güell i Llobet i el seu fill Mateu, com a propietari i hereu dels masos Llobet de Santiga i Güell de Polinyà respectivament, venen a Maria, vídua de Pau Querol, pagès de Polinyà, el mas Güell, abans dit Gili i abans de Sant Martí de Baix. 1741. Mateu Güell i Llobet inicià el costum dels establiments a rabassa morta. Segles XVIII-XIX: Els Llobet es caracteritzaren per intentar garantir la subsistència familiar amb la renda dinària procedent dels establiments a rabassa, masoveries i establiments emfitèutics a termini limitat i viure per sobre de les possibilitats reals del que donava el patrimoni. Segle XIX. 1819. L'endeutament crònic força que Pau Güell Torres i el seu fill, Pau Güell i Farell, haguessin de vendre a carta de gràcia a Josep Llobet i Vinyals, revenedor establert a Barcelona, el mas Puiggalí de Santiga, pel preu de 2.698 lliures catalanes. 1832. Venien el dret de recobrar la propietat a favor de Joaquima Vinyes, vídua de Josep Llobet i Vinyals, pel preu de 2.250 lliures catalanes i 18 sous. 1849. Teresa Torres, vídua de Francesc Güell Llobet i Farell, natural de Lliçà de Vall, fa inventari dels béns del seu difunt marit. 1848. Continuïtat dels problemes econòmics que s'agreugen per la mort de Francesc Güell i Llobet Farell. 1879. La vídua va tornar a casar-se i va tenir descendència. Per pagar els dots de les germanastres i de la mare va vendre perpètuament a Antoni Grasses i Riera, advocat de Barcelona, el mas Llobet de Santiga amb 33 drets reials de recobrar peces de terres establertes a termini. 1880. Poc temps després el nou propietari va vendre can Llobet a carta de gràcia a Josep Voltà i Vivé, fabricant tèxtil i també de Sabadell, la propietat del mas Llobet de Santiga i els 33 drets reials de peces de terra establertes a termini i a rabassa morta. 1882. El nou propietari va edificar una masia de nova planta, a mig camí entre casa colonial, torre d'estiueig i masia típica de tres cossos amb sala. Segle XX.1927. Amillarament. A can Llobet encara quedaven 14 parcers i l'establiment emfitèutic de can Cadernera. 1941. L'hereu del patrimoni Voltà fou Josep Cirera Voltà que va actualitzar el registre de la propietat i va inscriure al registre la titularitat de can Llobet a favor seu com a hereu de la seva mare i com a nét del fabricant sabadellenc Josep Voltà Vives. 1941-1942. Josep Cirera Voltà va vendre en dos lots, a Josep Agustí, la propietat de can Llobet. Poc temps després, la va vendre a en Joaquim Font. Però tampoc trigà gaire a vendre-la al carnisser barceloní, avi de l'actual propietari.' | 41.5256700,2.1620200 | 430087 | 4597453 | 1882 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78176-foto-08260-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78176-foto-08260-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78176-foto-08260-9-3.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Té una font i una bassa del 1892. Hi ha diversos coberts al davant de la casa i al vessant dret de la façana principal la torre d'un molí d'aigua, de maó massís i arrebossat i de color blanc, amb la seva bassa quadrada. La font i la bassa són al davant de la façana principal. Noms anteriors: Mas TrillaFoto 2. Autor: Canyameres. Any: 2003 | 102|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 78177 | Ca l'Andal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-landal-0 | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, J., DÍEZ, M., VILÀS, E., AYMERICH, L., MORRAL, J. (1999). El que sabem del segle XX. Història de Santa Perpètua de Mogoda 1900-1979. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. 2 Volums. | XVIII-XIX | Ca l'Andal és un edifici de finals del segle XVIII, molt reformat al segle XX, que es troba al bell mig del barri de la Florida, a la plaça Alta, núm. 2. Actualment passa desapercebuda com a masia. El context de ciutat jardí en el que es troba, fa que hom pensi més en un xalet o casa aïllada de tipus urbà. És una masia de planta rectangular amb el carener paral·lel a la façana i coberta a dues aigües sobre la façana. Es tracta tipològicament del tipus més senzill i pobre, mol desenvolupat durant el segle XVIII. Desenvolupada en planta baixa i primer pis. La façana no presenta cap tipus de decoració a excepció d'un rellotge de sol situat a la planta pis, entre les finestres centrals. La distribució de les obertures és simètrica a nivell de la planta baixa respecte el portal principal, tot i que sembla l'edifici s'hauria allargat en un altre cos afegit cap a l'oest (?), que és de fet l'únic que trenca l'harmonia del conjunt. En aquest hi trobem un altre portal fins i tot més gran que pot funcionar actualment com a entrada de garatge. La porta principal és d'arc rebaixat d'execució contemporània, feta a base de pedra molt petita aplacada, a l'igual que la resta d'obertures de la planta baixa. Les quatre finestres de la planta pis són rectangulars i realitzades amb pedra petita. Els murs de les façanes estan arrebossats i pintats de color grana. Com a elements arquitectònics destaca el rellotge de sol de la façana principal. | 08260-10 | Plaça Alta, 2. Barri La Florida (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009:Finals del s. XVIII. Sembla que s'edifica una nova casa dins la propietat de Can Murtra. Segle XIX.1803. La finca de Can Murtra és partida en dues propietats. Una conserva la casa del mas Murtra, la pallissa i l'era, que van restar en la finca 'Can Murtra Vell', i l'altra situada a la part més septentrional de la finca serà la propietat coneguda com Can Murtra Nou, i més tard com ca l'Andal. Aquesta constava d'una porció petita de terra alou franc, una part era alou de la Cartoixa de Montalegre i la peça on hi havia la casa nova era alou de Sant Miquel del Fai, i una peça era alou de la comanda de Sant Joan de Jerusalem. 1822. En un debitori dels propietaris del mas Granollacs (la Granja Soldevila actual) consta escrit que afrontava a migdia amb el mas Murtra Nou. 1878. Amillarament. Can Murtra Nou estava compost de 5,38 ha de secà, 5,38 ha de vinya, 3.86 ha d'erms i 5,80 ha de bosc. En total la propietat Murtra Nou tenia 20,42 ha d'extensió. Segle XX. El nom de Ca l'Andal sembla ser que estaria relacionat amb el sobrenom de la propietat: 'Eudald' que en la forma oral popular seria Andal. Tot i que s'apunta també la hipòtesi que aquest nom sigui més antic, ja que el masover de Can Murtra a finals del segle XVIII, eren la família d‘Andal Pous. Els renoms, sobrenoms i malnoms, a vegades queden físicament a la casa, a vegades marxen amb la família que se'n porten el sobrenom de la casa. 1920. Venda de Can Murtra Vell. A afrontacions consta que termeneja amb ca l'Andal. 1925. Escolapi Càrcer i Duaso, de Barcelona, presentà un pla de fer la ciutat Jardí La Florida a la part de la finca de ca l'Andal, propietat d'Antoni Guitard i Llong. 1926. Es ven aquesta meitat de ca l'Andal propietat d'Antoni Guitard i Llong a favor d'Escolapi Càrcer Duaso, al preu de 22.600 pessetes. 1940. S'inscriu al Registre de la Propietat de Sabadell la segregació d'una parcel·la de 860 metres quadrats en la qual hi ha la casa de ca l'Andal, identificada amb el número 3 (nomenclàtor anterior a la urbanització). | 41.5227400,2.1891900 | 432351 | 4597106 | 1803 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78177-foto-08260-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78177-foto-08260-10-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Un dels antics noms d'aquesta masia era Mas Murtra Nou. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc