Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 86030 | Font Salada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-salada-1 | GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 83. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Zona afectada per les riuades | Font o punt de surgència d'aigües que, tal com indica el nom, són salades. Està emplaçada en una terrassa fluvial de la riera d'Oló, i ocupa una superfície d'uns vint metres on l'aigua aflora i crea bassals i un terreny pantanós. Aquesta surgència és activa durant tot l'any. Al costat hi podem veure un tamariu, un tipus d'arbre característic dels terrenys salinosos. A pocs metres per sota de la superfície hi discorren aigües que es tornen salades pel contacte amb els estrats salins que existeixen en aquesta zona de la Catalunya central, i que són els mateixos que s'exploten a les mines de potassa del Bages. La llera de la riera d'Oló es troba prop del nivell on es localitzen aquests estrats salins que han quedat aixecats a causa del plec anticlinal que hi ha en aquest sector, i que configura l'anomenat Brai d'Oló. Així mateix, prop de la fàbrica Sauleda, a la sortida del poble, hi ha l'anomenat torrent Salat, que en aquest indret desemboca a la riera d'Oló. Es diu que, en èpoques de misèria, en algunes cases d'Oló estalviaven la sal posant al menjar un raig d'aquesta aigua. | 08258-190 | Al sector central del terme municipal | 41.8642400,2.0206500 | 418720 | 4635167 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86030-foto-08258-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86030-foto-08258-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86031 | Cingle de Serra Borina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-de-serra-borina | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Cingle tallat a la part sud-occidental de la serra Borina, una formació que s'estén al nord de la riera d'Oló, uns quilòmetres aigües avall del poble. És d'un gran interès geològic, ja que hi podem veure un tall espectacular del plec de l'anticlinal d'Oló. El plec ha quedat tallat per l'erosió de la riera, ja que forma part de l'anomenat Brai d'Oló. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal, de manera que l'erosió de la riera ha deixat al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas el tall que podem veure presenta uns materials fortament acolorits, d'un to vermellós o rosat. I els estrats són molt inclinats, gairebé verticals i rebregats, amb complicats plecs secundaris. Tot plegat configura un impressionant teló de fons que embelleix un dels costats de la vall de la riera d'Oló. La Serra Borina es troba en la zona afectada pel plec anticlinal, que és un tipus de plegament en què el centre ha quedat més aixecat que les vores. L'eix de l'anticlinal es trobaria just a l'espai buit on la riera ha excavat la seva vall. Per això els estrats geològics estan fortament inclinats. Els materials d'aquesta part de la Serra Borina corresponen a l'anomenada Formació d'Artés, d'un color roig o rosat. El lloc ideal per observar aquesta formació geològica és el camí que ressegueix la riera d'Oló, un quilòmetre i mig més avall del molí d'Altimires, en un indret on la riera fa un meandre que ha deixat una àmplia terrassa fluvial. | 08258-191 | Al sector central del terme municipal | 41.8630700,2.0151000 | 418258 | 4635042 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86031-foto-08258-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86031-foto-08258-191-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||||
| 86032 | Raval de Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/raval-de-santa-eulalia | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 82-91, 210. | XII-XXI | Estat de conservació desigual de les cases, en general força reformades modernament | Raval situat als afores del nucli urbà d'Oló, en un altiplà allargassat que s'aixeca al costat de ponent del Torrent Gros. Aquest nucli sorgit als segles XVII-XVIII s'ha anat desenvolupant en diferents èpoques i ha acabat per ocupar una àrea considerable que té com a eix el carrer de Santa Eulàlia que, més al nord, es bifurca en dos camins o carrers. És un conjunt força divers on hi trobem algunes cases antigues que han conservat la seva tipologia tradicional, però de manera molt desigual. La majoria han estat substancialment reformades i algunes són de construcció recent. S'hi poden diferenciar diferents trams. En el que està situat més al sud (i probablement el més antic) la primera casa que hi trobem (separada uns metres més avall) és cal Frare. Al costat de llevant del carrer hi ha cal Castany (núm. 2), cal Pregones (núm. 4), cal Purtí (núm. 6), cal Creu (núm. 10) i cal Guirneu (núm. 12). Al costat de ponent hi ha ca l'Endalt o cal Ribes (núm. 5), un cobert (núm. 3) i una casa de construcció recent (núm. 1). La més antiga de totes és cal Creu, que molt probablement té el seu origen en una església romànica. Aïllades uns 100 m cap a ponent, al sector que es coneix com el Forn perquè antigament hi havia un forn d'obra (actualment desaparegut), hi ha cal Serrabassa Vell i cal Pere Gros, en ruïnes. I també aïllada però cap a llevant hi ha ca l'Ambròs, actualment aprofitada com a cobert. Al següent sector del carrer, passada la placeta, hi ha uns blocs de pisos moderns construïts entorn de l'any 2000 i, a ponent, cal Paisà (núm. 9) i cal Tampa (núm. 11). A llevant hi ha cal Rojans (núm. 16). En un trencall que baixa cap al carrer del Mig hi ha cal Saladic (núm. 18), que és una casa en forma de petit mas, de les més antigues i amb àmplies possessions als terrenys del seu entorn. Més al nord hi ha un sector intermedi amb blocs de cases construïts a la dècada de 1990 i d'altres de mitjans de segle XX. En el tram final (més al nord) el carrer es bifurca entre el camí que anava cap a Sant Feliu Sasserra (a ponent) i el que anava cap a Oristà (a llevant). En el Camí de Sant Feliu hi trobem cal Xico (núm. 47), dues cases més de construcció recent o molt reformades (núm. 49 i 51), cal Cristina (núm. 53), cal Ganxo (núm. 55), i cal Tifarra (núm. 59). En el Camí d'Oristà hi ha cal Bernat, que és una casa força gran i que ha conservat la tipologia tradicional, cal Picamill i, ja poc abans de la carretera, cal Tripeta. | 08258-297 | Rodalies del nucli urbà d'Oló | El raval de Santa Eulàlia té un antecedent en època medieval. És molt probable que hi hagués una capella dedicada a la Santa Creu, i al seu voltant s'hi va formar una sagrera o petit nucli de cases. La capella de la Santa Creu està documentada al segle XII (concretament el 1166) i estaria situada on ara hi ha la casa de cal Creu. En un principi, Antoni PLADEVALL (1991: 210) va suposar que aquests esments documentals es referien a la capella de la Santa Creu de la Plana, però notícies més recents indiquen amb força claredat que al terme hi havia dues capelles de la Santa Creu. Així ho fa pensar el mateix nom de la casa de cal Creu i el fet que, uns anys enrere, s'hi va produir la troballa fortuïta d'uns esquelets humans al seu subsòl, que correspondrien al fossar de la capella. Amb el temps la capella i la sagrera devien quedar abandonades. La formació definitiva del raval va començar als segles XVII i XVIII. Primer amb diferents cases en forma de petits masos més o menys agrupats. Entre aquestes segurament hi havia cal Saladic (té una llinda amb l'any 1678), cal Castany (té una llinda amb l'any 1694), cal Creu, cal Serrabassa Vell o cal Bernat. Ja cap al final del segle XVIII i sobretot al XIX el raval de Santa Eulàlia s'acabà de desenvolupar i va prendre la forma actual d'un carrer allargassat. En aquesta època, de fet, el sorgiment d'aquests ravals pagesos és un fenomen molt característic, ja que alguns propietaris, aprofitant la conjuntura de creixement agrari i demogràfic, van establir petites parcel·les als pagesos perquè s'hi construïssin cases adossades amb horts i camps per plantar vinya. Al terme d'Oló es van formar tres ravals: el que era conegut simplement com el Raval, el Raval de Santa Eulàlia i el Raval de la Rovirola. Al segle XIX en el Raval de Santa Eulàlia s'hi distingien tres petits nuclis o carrers, que s'anomenaven carrer Santa Eulàlia, amb 11 cases, habitades per 14 famílies; carrer d'Oristà, amb 2 cases, habitades per 2 famílies; i carrer de Sant Feliu, amb 6 cases, habitades per 4 famílies. Els noms dels carrers feien referència al fet que es trobaven en els camins que portaven cap a aquests pobles veïns. En el cens de 1889 les coses no havien canviat gaire. Al carrer Santa Eulàlia hi vivien 11 famílies, a l'Oristà hi vivien 3 famílies i al Sant Feliu 7 famílies. El 1930 al carrer Santa Eulàlia hi havia 19 cases, 12 habitades; al carrer Oristà , 8 cases, 3 habitades, i el carrer Sant Feliu no consta. L'any 1930 els malnoms de les cases del Raval eren els següents: cal Tifarra, cal Sampare, cal Ganxo, cal Cristina, cal Pòlit, cal Xico, cal Tinet, cal Saladich, Cobert Saladich, cal Rojans, cal Guirneu, cal Creu, cal Pregones, Cobert Pregones, cal Castany, cal Frare, cal Serrabassa Vell, Cobert Purtí. El 1961 al conjunt del raval hi vivien 18 famílies, i el 1986 eren 14. En els temps més recents el raval ha continuat creixent. A la dècada de 1990 s'hi van construir blocs de pisos, i també pels volts del 2000, quan es va urbanitzar la petita plaça que hi ha davant de cal Creu. | 41.8780200,2.0319100 | 419672 | 4636686 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86032-foto-08258-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86032-foto-08258-297-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per la família de cal Paisà i per Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86033 | Cal Saladic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-saladic | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 91. | XVII | Casa de pagès emplaçada al Raval de Santa Eulàlia en una situació aïllada (en el trencall que baixa cap al Carrer del Mig). És una de les cases més antigues del raval i adopta la forma d'un petit mas. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) amb coberts adossats a ponent. La casa sembla aixecada en una sola fase constructiva, molt probablement l'any 1678, tal com informa la inscripció d'una llinda. És una obra de bona qualitat, feta amb petits carreus més o menys disposats en filades. La façana principal, encarada a migdia, té un portal amb llinda i brancals de pedra, igual que les dues finestres superiors i també les de la façana posterior. Les finestres de les golfes, emmarcades amb maó, semblen refetes al segle XIX. La casa ha conservat molt bé la tipologia constructiva tradicional. | 08258-298 | Carrer del Mig, 18. Raval de Santa Eulàlia | El raval de Santa Eulàlia té el seu antecedent en una sagrera medieval sorgida al voltant d'una capella dedicada a la Santa Creu (que és l'actual casa de cal Creu). Amb el temps la capella i la sagrera devien quedar abandonades, de manera que la formació definitiva del raval va començar als segles XVII i XVIII. Primer amb diferents cases en forma de petits masos més o menys agrupats. Entre aquestes segurament hi havia cal Saladic (té una llinda amb l'any 1678), cal Castany (té una llinda amb l'any 1694), cal Creu, cal Serrabassa Vell o cal Bernat. Ja cap al final del segle XVIII i sobretot al XIX el raval de Santa Eulàlia s'acabà de desenvolupar i va prendre la forma actual, d'un carrer allargassat. Tal com hem dit, cal Saladic és una construcció molt homogènia que probablement s'aixecà en una sola fase l'any 1678. Per tant, era una de les cases més antigues i més importants del raval, i posseïa les seves terres a la falda del turó fins al Torrent Gros. Pel nord limitaven amb les de ca l'Ambròs en el corriol anomenat Costa de Santa Eulàlia, que era un dels accessos al raval. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Saladic consta com a habitada. | 41.8782700,2.0323000 | 419704 | 4636714 | 1678 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86033-foto-08258-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86033-foto-08258-298-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'edifici presenta les següents inscripcions:A la llinda d'una finestra de la façana principal: 1678 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86034 | Cal Picamill | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-picamill | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 91. TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 75-77. Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/154-a-olo-hi-ha-mes/histories-i-llegendes-dolo/llegenda-de-la-bruixa-picamilla.html | XIX-XX | Parcialment destruïda | Petita casa de pagès emplaçada al raval de Santa Eulàlia, concretament al camí o carrer d'Oristà. Actualment se'n conserva només part del cos residencial, ja que en el sector sud-oest només queda un mur. És una construcció popular molt senzilla, feta amb maçoneria. Adossada a la casa hi ha una petita tina. Aquesta casa és coneguda amb motiu d'una llegenda que parla de la bruixa Picamilla, que hauria viscut aquí. | 08258-299 | Carrer o Camí d'Oristà, s/n. Raval de Santa Eulàlia | No coneixem notícies històriques concretes d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra dels segles XVIII-XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Picamill consta com a no habitada, i probablement des d'aleshores ja no ho ha estat més. La llegenda de la bruixa Picamilla combina dos temes habituals en aquest tipus d'històries: la capacitat de les bruixes per provocar tempestes i la seva afinitat amb determinats animals, ja que la Picamilla tenia la capacitat de transformar-se en un gat ros. | 41.8800900,2.0312200 | 419617 | 4636917 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86034-foto-08258-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86034-foto-08258-299-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86035 | Cal Tripeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tripeta | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 91. | XIX_XX | Casa de pagès de petites dimensions, emplaçada als afores del Raval de Santa Eulàlia, concretament al camí o carrer d'Oristà. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis). És una casa senzilla, probablement del segle XIX. La façana principal, encarada a migdia, consta d'un portal rematat amb arc escarser i emmarcat amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. Al costat de llevant la casa s'ha reconstruït parcialment amb maó i s'hi han fet noves obertures. | 08258-300 | Carrer Oristà, s/n. Raval de Santa Eulàlia | No coneixem notícies històriques concretes d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, sembla una obra del segle XIX. Segons el cadastre, ja existia l'any 1800. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Tripeta consta com a no habitada. | 41.8814900,2.0314400 | 419637 | 4637072 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86035-foto-08258-300-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86036 | Cal Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-creu-0 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 91, 210. | XII-XX | Casa emplaçada al raval de Santa Eulàlia que molt probablement té el seu origen en una capella medieval dedicada a la Santa Creu. És una edificació entre mitgeres que fa cantonada. Té una planta irregular (amb planta baixa més un pis i golfes). S'hi pot distingir un cos més alt, a llevant, i un de més baix i allargat a la part de ponent. Aquest últim té una forma que podria correspondre a la primitiva capella, tot i que una part ha estat reconstruïda modernament amb totxo. La casa té els murs de pedra vista, en algun tram amb petits carreus més o menys escairats. Les obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i tenen una distribució irregular. Algunes de les obertures s'han obrat modernament. | 08258-301 | Carrer de Santa Eulàlia, 10. Raval de Santa Eulàlia | Al segle XII (concretament el 1166) hi ha documentada una sagrera de la Santa Creu. En un principi, Antoni PLADEVALL (1991: 210) va suposar que es referia a la capella de la Santa Creu de la Plana, però notícies més recents semblen indicar amb claredat que al terme municipal hi havia dues capelles amb aquesta advocació. Aquesta segona coincidiria amb la casa de cal Creu, i la sagrera que s'hi va formar seria un antecedent medieval del raval de Santa Eulàlia. Així ho fan pensar el mateix nom de la casa (cal Creu) i la troballa fortuïta que s'hi va produir fa uns anys d'uns esquelets humans al seu subsòl, que correspondrien al fossar de la capella. Amb el temps la capella i la sagrera devien quedar abandonades. La formació definitiva del raval de Santa Eulàlia va començar als segles XVII i XVIII. Primer amb diferents cases en forma de petits masos més o menys agrupats. Entre aquestes segurament hi havia cal Saladic (té una llinda amb l'any 1678), cal Castany (té una llinda amb l'any 1694), cal Creu, cal Serrabassa Vell o cal Bernat. Per la seva tipologia, la construcció actual de cal Creu podria datar-se en aquesta primera fase del raval, al voltant dels segles XVII-XVIII. Possiblement devia aprofitar restes constructives de l'antiga capella. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que cal Creu estava habitada. Tots els membres de la família dels seus propietaris van morir del tifus excepte una nena, que fou adoptada. Més endavant, la seva família vengué la casa a un nou propietari. Aquest en feia servir bàsicament el celler, i entorn de 1980 hi va fer la troballa de dos esquelets humans, els quals foren dipositats en una fossa comuna del cementiri. Posteriorment la casa s'ha venut als actuals propietaris. | 41.8772300,2.0316000 | 419645 | 4636599 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86036-foto-08258-301-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86036-foto-08258-301-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86037 | Ca l'Ambròs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lambros-0 | XVIII-XIX | Conservació com a cobert en estat més o menys precari | Casa de pagès de molt petites dimensions emplaçada a les rodalies del Raval de Santa Eulàlia per la banda de llevant. Consta d'un cos residencial de planta quadrada, amb dues plantes i coberta a una sola vessant. A la façana de migdia hi trobem el portal principal i, al seu damunt, una finestra, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. La casa té altres portes; la de ponent dona directament al pis superior. L'acabament del mur de llevant, amb pedres dentades que sobresurten, indica que probablement es tenia la intenció d'allargar la casa per aquesta banda. | 08258-302 | Rodalies del Raval de Santa Eulàlia | No coneixem notícies històriques concretes d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XVIII o, segurament, ja del XIX. El corriol que passa més al sud i que es coneix com la Costa de Santa Eulàlia separava dues propietats: els camps situats al sud eren de cal Saladic (una de les cases principals del raval de Santa Eulàlia), i els del nord eren de ca l'Ambròs. Actualment la casa s'utilitza com a cobert. | 41.8794500,2.0324800 | 419721 | 4636844 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86037-foto-08258-302-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86037-foto-08258-302-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86038 | Cobert de l'Era del Nanjo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cobert-de-lera-del-nanjo | XX | Petit cobert situat a l'anomenada era del Nanjo, que era una de les eres on s'ajuntaven per batre els pagesos del sector més conservador. Es troba uns 150 m al nord-est del Raval de Santa Eulàlia. És una construcció de planta rectangular, amb dues plantes i coberta a dues vessants. La planta inferior és de pedra i amb les obertures emmarcades amb maó, mentre que la part superior s'ha obrat en una fase posterior ja totalment amb totxo. | 08258-303 | Rodalies del Raval de Santa Eulàlia | A Oló hi havia diverses eres que els pagesos utilitzaven per batre. Les dues més populars eren l'era dels Rabassaires, que estava situada a als peus del Serrat Vinagrer i aplegava els pagesos del sector més progressista, i l'era del Nanjo, que estava situada a l'altre costat del Torrent Gros i de la carretera i aplegava els pagesos més conservadors. Cal Nanjo és una de les cases de Dalt del Poble. El cobert de l'era de cal Nanjo es devia fer a principis del segle XX, igual que el de l'era dels Rabassaires. | 41.8807600,2.0328100 | 419750 | 4636989 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86038-foto-08258-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86038-foto-08258-303-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86039 | Cobert de l'Era dels Rabassaires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cobert-de-lera-dels-rabassaires | XX | Coberta precària d'uralita, finestres tapiades | Cobert situat a l'anomenada era dels Rabassaires, que era una de les eres on s'ajuntaven per batre els pagesos del sector més popular o progressista. És una construcció de tipus fabril, característica de principis de segle XX. Adopta una planta rectangular, d'una sola planta i amb coberta a doble vessant. La façana principal té un portal central (que ha estat ampliat i refet amb formigó), i una finestra a cada costat. A la part superior té una finestra en forma triangular que és una al·lusió a l'emblema d'Esquerra Republicana de Catalunya. Totes aquestes obertures són fetes amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i els laterals també compten amb dos finestrals per banda, actualment tapiats. | 08258-304 | Carrer dels Pirineus, s/n. Nucli urbà d'Oló | A Oló hi havia diverses eres que els pagesos utilitzaven per batre. Les dues més populars eren l'era dels Rabassaires, que aplegava els pagesos del sector més progressista, i l'era de del Nanjo, que aplegava els més conservadors. Aquesta altra estava situada a l'altre costat de la carretera i també tenia un petit cobert. El cobert de l'Era dels Rabassaires fou construït a principis del segle XX (el 1900 segons el cadastre). Durant el període de la Segona República aquest sector de rabassaires va estar vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), d'aquí el triangle de la façana que recorda l'emblema d'aquest partit, el qual s'inspira en la tradició de la francmaçoneria. El local social dels sectors republicans i progressistes era el Centre Recreatiu. | 41.8783100,2.0358300 | 419997 | 4636715 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86039-foto-08258-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86039-foto-08258-304-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86040 | Creu de Ventura Altimiras | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-ventura-altimiras | XIX | Creu feta en recordança de Bentura Altimiras i emplaçada al carrer de Vic, prop de la casa de cal Tomàs. És de dimensions modestes, i consta d'un pedestal i una creu de ferro forjat amb quatre astes que s'obren a la base. A la creu hi llegim la inscripció: '1840. Bentura Altimiras'. Aquesta creu la van treure i havia quedat guardada. Pels volts de 1980 es va tornar a col·locar en aquest entorn enjardinat. Només la part superior és originària. | 08258-305 | Carrer de Vic. Nucli urbà d'Oló | 41.8754500,2.0371100 | 420100 | 4636396 | 1840 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86040-foto-08258-305-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86040-foto-08258-305-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86041 | Cal Jep FusteretCal Jep Fusteret Cal Jep Fusteret Cal Jep Fusteret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jep-fusteret-cal-jep-fusteret-cal-jep-fusteret-cal-jep-fusteret | XX | Casa unifamiliar emplaçada a l'eixample d'Oló que compta amb certs detalls a la façana d'inspiració vagament noucentista. És una casa entre mitgeres, de planta rectangular. Consta de planta baixa més un pis. L'únic element remarcable és la façana principal, encarada a la carretera. Hi destaca l'ampli balcó amb barana de ferro forjat, amb dues portes, cadascuna ressaltada amb una motllura superior amb forma geomètrica. També les tres obertures de la planta baixa tenen una decoració similar. | 08258-306 | Avinguda de Manuel López, 19. Nucli urbà d'Oló | Aquesta casa fou construïda l'any 1932 pel mestre d'obres Ramon Camprubí Casadejús, que vivia en una casa propera (cal Ramonet, la número 9). Ramon Camprubí era un professional reconegut, que va ser també l'encarregat de construir l'església nova d'Oló o la reconstrucció del Pont de Cabrianes. La façana de cal Jep Fusteret té una semblança evident amb la de cal Sagués (número 11), construïda també per Ramon Camprubí. | 41.8755400,2.0346900 | 419899 | 4636408 | 1932 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86041-foto-08258-306-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ramon Camprubí Casadejús (mestre de cases) | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86042 | Rectoria de Sant Feliuet de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-feliuet-de-terrassola | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre; BARRAL, Xavier (1984). 'Sant Feliu de Terrassola', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 396-399. BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit). FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 71, 196-197. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 133-137. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Feliu de Terrassola', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1074-1080. PLADEVALL, Antoni (1978). 'Sant Feliu de Terrassola', 'El castell d'Oló', dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L'Estany, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 92-93, 108-114. PLADEVALL, Antoni (1980). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Feliu de Terrassola', Full Diocesà, núm. 3611, Vic 29 de juny de 1980. SITJES MOLINS, Xavier (1979). 'Sant Feliu de Terrassola, església de doble nau', Ausa, vol. VIII, Vic 1975-1979, p. 146-148. | XVIII-XX | Casal corresponent a la rectoria i adossat al cantó de migdia de l'església de Sant Feliu de Terrassola. És una construcció molt sòlida aixecada al segle XVIII. És de planta rectangular (amb planta baixa més dos pisos) i té adossat a la part posterior un cos de nova construcció (1977). L'edifici s'acobla perfectament a l'església però amb una curiosa inversió, ja que la façana principal va de costat amb els dos absis i constitueix la cara més visible del conjunt, enfront d'una placeta davantera. Al seu torn, la caiguda de la teulada enllaça perfectament amb la nau lateral de l'església. Aquesta façana, però, va ser força modificada a la dècada de 1970, quan es portà a terme la restauració de l'església i se'n va alterar la composició. Abans tenia una galeria d'arcs rebaixats als dos pisos superiors. Amb la reforma aquest eix es va enfonsar cap endins i les galeries es transformaren en balcons. A sota hi ha un portal de pedra picada rectangular i ornamentat, i sota el vèrtex de la teulada s'hi construïren tres finestretes. La part esquerre ha quedat sobresortint lleugerament i té un balcó (que ja hi era) i una finestra tapiada. És a la façana de migdia on s'aprecien millor les característiques de l'edifici. Aquesta es distribueix en un seguit de finestres que, tot i ser de tipologia diversa, queden perfectament alineades al nivell de cada planta. Estan emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i a la part esquerra queden rastres d'una obertura en forma d'arc. Els murs són de pedra i reble, parcialment arrebossats, mentre que les cantonades són treballades amb carreus de pedra picada. El cos adossat a la part posterior no té cap interès especial. Des de l'interior de l'edifici de la rectoria s'accedeix a l'església. Les estances de la casa han conservat en bona mesura les característiques i l'estil d'una gran casa pairal. | 08258-200 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | El turó on s'assenta l'església és un lloc dominant i amb característiques defensives, de manera que és probable que hagi estat habitat des d'antic, tal com podrien testimoniar unes restes constructives aparegudes al subsòl del temple. El lloc apareix documentat primer com a Centas (any 927) i després el topònim queda fixat com a Terrassola (“Terracila”, 1154). La denominació es refereix al mas Terraciola, pròxim a l'església i documentat el 1093 i 1249. L'església és documentada a partir de 927 com a Sant Feliu in Centas. El 1249 va rebre unes terres al voltant de l'església anomenades el clos. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany. Dins d'aquest territori, una de les seves esglésies, la de Santa Maria de l'Estany, es transformà en canònica agustiniana vers el 1080. Tot seguit el sacerdot de l'església de Terrassola va donar al monestir de l'Estany l'església de Sant Feliu, i des d'aleshores el sacerdot, amb el títol de monjo, es considerava un més de la comunitat de l'Estany. El temple romànic actual de Sant Feliu fou construït al final del s. XI i, tot i quedar inacabat per la falta de la tercera nau, fou consagrat el 1093, quedant unit a la canònica de l'Estany. Amb el temps, la comunitat de l'Estany va acumular un important patrimoni entre el Bages i l'Osona, i es convertí en el principal poder fàctic de la zona. El 1592 es van extingir les comunitats canòniques i el monestir va quedar secularitzat, però l'església de Sant Feliu no va obtenir la independència, sinó que continuà depenent de la canònica secular de l'Estany, que passà a ser regida per les Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Tenim notícia sobre diversos retaules barrocs en aquesta església, que no s'han conservat. Al principi del segle XVII el retaule major estava dedicat, com és lògic, a sant Feliu i estava situat a l'absis (se'n conserva una foto: BELLPUIG, 1982: 47-48). Es va construir entorn dels anys 1638-41, i l'autor fou Josep Giol, membre d'una nissaga d'escultors de la vila de Centelles. El cost total va ser de 265 lliures, pagades en part amb llegats testamentaris. A la nau secundària hi havia un retaule dedicat a sant Joan Baptista i també a sant Joan Evangelista. De fet, en l'acta de consagració de l'església ja es diu que està construïda en honor de sant Feliu i de sant Joan, i molt possiblement ja des d'aleshores els dos altars principals reflectien la dualitat d'aquesta titularitat compartida. D'aquest retaule se'n coneix el contracte, del 1615, gràcies al qual sabem que el pintor i daurador fou el vigatà Joan Antic Claramunt, i també tot el detall del programa iconogràfic. És interessant com a testimoni de la devoció compartida entre els dos sants Joans, una particularitat que es constata en moltes manifestacions de la devoció popular però que és menys freqüent en el fet de compartir un mateix retaule. Finalment hi havia un retaule al capdavall de la nau secundària que estava dedicat a sant Sebastià. El pintor fou també Joan Antic, i els dos retaules van ser contractats en el mateix document. Sembla que l'origen de la devoció a sant Sebastià té relació amb episodis de pesta de mitjan segle XVI. A més, l'església tenia també altars i retaules del Roser i de sant Pere, aquests de situació imprecisa (GALOBART, 1996: 135-145). En aquesta època la parròquia es finançava mitjançant tres bacins o administracions: el Bací de les Ànimes, l'Almoina del Dilluns de Pasqua i el Bací de l'Obra. Aquesta tercera recollia diners per al manteniment de l'església. Els obrers o encarregats del manteniment de la parròquia eren dos, que s'elegien el dia 1 de maig i exercien el seu càrrec durant un any (FERRER i altres, 1991: 196). Aleshores l'església tenia també un benefici eclesiàstic fundat per Petro de Solerio i Raimunda Bach. El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època, entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau. Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló. Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme, enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any 1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis, les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola. | 41.8944900,2.1021700 | 425521 | 4638451 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86042-foto-08258-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86042-foto-08258-200-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 69 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Lurdes Garriga Comas(Continuació de l'apartat d'història). El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època, entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau. Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló. Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme, enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major.Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any 1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis, les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86043 | Pica baptismal de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-sant-feliu-de-terrassola | <p>BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 8. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre; BARRAL, Xavier (1984). 'Sant Feliu de Terrassola', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 399. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Feliu de Terrassola', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1079.</p> | IX-XIII | Objecte força reconstruït | <p>Pica baptismal emplaçada a l'absidiola de l'església romànica de Sant Feliu de Terrassola. Té unes dimensions considerables, ja que era una pica de bateig per immersió. És feta de pedra arenisca i adopta una forma semiesfèrica, amb la base escapçada. Mesura 73 cm d'alçada total i té un diàmetre extern de 90 cm, mentre que l'intern és de 76 cm. Com a element decoratiu tan sols té una estria acanalada a manera de corda que ressegueix la part superior. Al gruix de la pedra hi ha uns encaixos que devien servir per acoblar-hi la tapa. La pica té un peu troncocònic. Pel que fa a la seva datació, no hi ha acord. Alguns la situen al segle XIII (JUNYENT; MAZCUÑAN, 1984: 399) i d'altres en època preromànica. Aquesta pica ha passat per diverses vicissituds i la seva forma actual és fruit d'una recomposició integral feta el 1984, ja que es trobava pràcticament esmicolada.</p> | 08258-201 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | <p>Aquesta pica té al seu darrere unes circumstàncies desafortunades que són relatades per l'antic rector, mossèn Josep Bellpuig, en unes memòries inèdites que va escriure sobre Sant Feliu de Terrassola. Van recollir la pica a l'antic cementiri de l'església i ja estava trencada en dos o tres trossos grans, amb pèrdues d'un 30 per cent. Li van fer un arranjament improvisat que va durar de 1953 fins a 1973. Aquest any, en plenes obres de restauració de l'església, es va esllavissar un roc gros que va caure de ple sobre la pica i la va esberlar en mil trossets. La seva recomposició era molt difícil, un veritable trencaclosques, però uns anys després, l'estiu de 1984, l'aleshores ermità Joan Raurell 'la va recompondre a la seva manera', amb un resultat acceptable (BELLPUIG, 1982: 8).</p> | 41.8946300,2.1022700 | 425529 | 4638467 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86043-foto-08258-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86043-foto-08258-201-3.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86044 | Imatge de la Mare de Déu de l'església de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-la-mare-de-deu-de-lesglesia-de-sant-feliu-de-terrassola | XVII-XVIII | <p>Escultura exempta de fusta tallada, daurada i policromada que representa la Mare de Déu i que està emplaçada en un mur lateral de l'església de Sant Feliu de Terrassola. És una obra de l'època del barroc i representa la Verge, vestida amb un mantell blau, sobre un núvol i acompanyada als seus peus per tres angelets. A l'església de Sant Feliu de Terrassola hi ha documentada l'existència de diversos retaules de l'època del barroc, els quals no s'han conservat. N'hi havia un de Sant Feliu, un de dedicat a sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista, un de Sant Sebastià i també altres de menors dedicats al Roser i a sant Pere. Possiblement aquesta imatge formava part d'un d'aquests retaules.</p> | 08258-202 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | 41.8945400,2.1022200 | 425525 | 4638457 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86044-foto-08258-202-2.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||||
| 86045 | Imatges de sant Antoni Abat i sant Isidre de l'església de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatges-de-sant-antoni-abat-i-sant-isidre-de-lesglesia-de-sant-feliu-de-terrassola | XVIII-XIX | <p>Conjunt de dues talles de fusta que representen les figures de sant Antoni Abat i sant Isidre, emplaçades al vestíbul de l'església de Sant Feliu de Terrassola. Les dues tenen una tipologia i mides molt semblants, i devien formar part d'un mateix retaule, que no s'ha conservat. Són talles de fusta sense policromar, força grans. Sant Antoni Abat apareix amb el seu atribut habitual del porquet, amb un llibre a la mà i en acció de beneir. Sant Isidre sosté una aixada amb una mà i unes espigues de blat amb l'altra. A l'església de Sant Feliu de Terrassola hi ha documentada l'existència de diversos retaules de l'època del barroc, els quals no s'han conservat. N'hi havia un de Sant Feliu, un de dedicat a sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista, un de Sant Sebastià i també altres de menors dedicats al Roser i a sant Pere. Però no sembla pas que cap coincideixi amb els dos sants objecte d'aquesta fitxa. Per la seva tipologia, aquestes escultures més aviat es podrien datar en una època més tardana, tal vegada a finals del segle XVIII o ja al XIX.</p> | 08258-203 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | 41.8945500,2.1021200 | 425517 | 4638458 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86045-foto-08258-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86045-foto-08258-203-3.jpg | Física | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Ornamental | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||||
| 86046 | El Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-flequer-1 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 34. | XVIII-XX | Masia de dimensions modestes emplaçada en una esplanada vora la riera de Segalers. La construcció actual és en bona part una reconstrucció de la casa antiga, que fa uns anys es trobava en un estat de ruïna avançat. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes), amb un cobert adossat al sud-est. Les dues plantes superiors són fruit de la reconstrucció, mentre que l'obra antiga es conserva a la planta baixa. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal central adovellat. D'aquí en amunt la casa adopta el perfil d'una masia de planta basilical típica, però aquesta forma és obra de la reconstrucció. La resta de façanes són a pedra vista, amb un estil que imita el tradicional, incloent-hi les finestres de pedra picada. A la façana de llevant el mur originari es conserva fins a una alçada major i encara s'hi pot veure una finestra antiga de pedra picada i amb l'ampit treballat. A l'interior de la casa hi ha un altre portal adovellat, però en sentit perpendicular a la façana i encarat cap a ponent. La part que segueix a dins d'aquest segon portal és on es troben les estances més antigues. Això ens fa pensar que tal vegada originàriament la casa tenia una altra disposició i, en un moment donat, hauria sofert una remodelació important coincidint amb el moment en què es va bastir la façana i el portal actuals. A l'interior de la casa es conserven restes d'un forn de pa i, al cobert, vestigis d'una premsa i una tina. | 08258-204 | Al sector nord-oest del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Tanmateix, per la seva tipologia constructiva podria ser originària del segle XVIII, encara que no es pot descartar que tingués un origen anterior, fins i tot medieval, però amb una altra denominació. D'aquests primers anys no en sabem gairebé res, tan sols una tradició oral que diu que al Flequer, i concretament a l'habitació de llevant on hi ha una finestra, hi van matar un carlí. Més endavant, en una llista de cases rurals de 1930 consta que el Flequer estava habitada. En bona part del segle XX la casa va estar habitada per masovers, fins que pels volts de 1970 va quedar abandonada. Entorn de 1990 l'aleshores propietari, Candido Fortino, d'Artés, la va vendre a l'actual propietari, Sebastià Vives Antúnez. En aquest moment la casa es trobava en un estat ruïnós. Les obres de restauració i reconstrucció no van poder evitar que els nivells superiors s'acabessin esfondrant. En els darrers anys a l'entorn de la masia s'hi han aixecat construccions auxiliars diverses. | 41.8856200,2.0297000 | 419498 | 4637532 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86046-foto-08258-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86046-foto-08258-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 34 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Sebastià Vives Antúnez | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86047 | Molí de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-rocafort | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 31. BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 43. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, p. 109, 110, 127. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 70. | XVII-XXI | Antic molí fariner pertanyent al mas Rocafort, emplaçat a la riba de la riera d'Oló i uns 500 m al sud-oest del mas. La resclosa i el rec del molí no es conserven, i tampoc la bassa, tan sols l'edificació del molí pròpiament, però en bona part remodelada i reconstruïda en els darrers anys. La casa és formada per dos cossos. L'antic és el de llevant, de planta quadrada i de quatre pisos (els dos superiors afegits modernament). El cos de ponent és de construcció recent, almenys la part externa ja que a l'interior s'hi conserven restes de les instal·lacions del molí. Així mateix, el cos antic ha estat àmpliament remodelat. Abans a la part superior hi havia un colomar i, al seu lloc, s'hi van agregar els dos pisos. A la façana principal, encarada vers migdia, s'han modificat les finestres (que eren més petites) així com el portal. El rec del molí entrava per llevant cap a la bassa, de la qual se'n poden entreveure les traces en la forma del jardí. De l'antic molí se'n conserva l'entrada del carcabà, a llevant, ara convertida en una font. Hi veiem una cavitat coberta amb volta de pedra que, a sota, tenia el pou per on baixava l'aigua. Ara està terraplenat. A la cara oposada de l'edifici, a ponent, encara es conserven part dels baixos on hi havia les instal·lacions per a la mòlta. A un nivell inferior hi ha el carcabà, que és la part subterrània on hi havia la roda hidràulica. La sortida del carcabà passa per una mina d'uns 20 metres abans de desembocar a la riera. Al costat d'aquest molí n'hi havia un altre, anomenat Molí Xic de Rocafort. | 08258-205 | Sector nord-est del terme municipal | Segons dades del cadastre (no sempre fiable ni exacte) l'any de construcció del Molí de Rocafort és el 1600. I és força versemblant que fos al voltant d'aquesta data que es fundés, ja que coincideix amb el moment d'apogeu del mas Rocafort, al qual pertanyia. De tota manera no es pot descartar un origen més antic, per exemple a l'època medieval. El mas Rocafort era un dels més poderosos de la zona. Els seus propietaris havien ascendit a la petita noblesa i, al segle XVII, van fer reconstruir totalment la masia per transformar-la en un gran i luxós casal barroc on portaven un estil de vida que imitava el de la cort. Del molí pròpiament no en tenim notícies concretes. En un llistat de cases rurals de 1930 encara consta com a habitat. I segons notícies orals va estar en funcionament fins la dècada de 1940, quan va tenir una curta revifada, igual que un altre molí molt proper, anomenat Molí Xic de Rocafort. Uns 300 m a ponent es conserven les restes d'un altre molí que va restar inacabat. Es coneix popularment com el Molí dels Moros, i és una obra força antiga i de qualitat, tal vegada dels segles XVII-XVIII. Pel que fa a la propietat, el molí va estar sempre vinculat a l'heretat de Rocafort i a les vicissituds dels seus propietaris, la família Rocafort. A mitjans del segle XIX van abandonar la seva casa pairal per traslladar-se a una població més gran, Artés, on van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Es van introduir en un sector de la viticultura més pròsper, i van intervenir en política quan a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. També van invertir en activitats industrials, sent fundadors de la fàbrica de can Berenguer d'Artés. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un patrimoni immens. La seva herència va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Tots formaven part de la classe mitjana barcelonina. A la dècada de 1960 Rocafort i el gran mas veí de Rocabruna van quedar unificades sota la propietat de Manel Font, un ric negociant de Barcelona. A la dècada de 1980 aquesta gran finca fou adquirida pel príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul. L'any 2002 la propietat es va vendre a l'empresària russa Olga Farré. Més tard algunes de les finques es va segregar. Joan Franquesa i Conxita Padrós van comprar el Molí de Rocafort, i des d'aleshores han restaurat la casa i l'entorn, i hi han fet reformes substancials. | 41.8972800,2.1029000 | 425585 | 4638761 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86047-foto-08258-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86047-foto-08258-205-3.jpg | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 70 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Joan Franquesa | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86048 | Cal Corbo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-corbo | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 38. | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, en estat de ruïna, que està emplaçada al costat d'un antic camí. Es tracta d'una variant del camí vell de Vic que discorria gairebé en paral·lel a l'actual carretera més lleugerament més al sud. Precisament vora la casa es conserva un magnífic tram empedrat d'aquest camí. La casa conserva els murs però ha perdut la teulada. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes) amb petits coberts adossats. És aixecada en una sola fase constructiva, tal vegada a finals del segle XVIII o ja al XIX. La façana principal, encarada vers el camí, a ponent, té un parament de maçoneria a pedra vista. Es distribueix en dos eixos, amb un portal i, a la part superior, una finestra i un balcó. Totes aquestes obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Per la part posterior la casa té una altra porta, i en un dels murs laterals dues finestres de petit tamany. La construcció ha conservat les característiques tradicionals, sense afegits moderns. Uns 40 m al nord de la casa, a l'altre costat del camí, es conserven dos coberts en ruïnes. | 08258-206 | Als afores del poble d'Oló | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia, podria ser una construcció de finals del segle XVIII o del XIX. En un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 ja hi apareix, amb el nom de cal Corbo i al costat de cal Comellas. En aquesta època els propietaris eren la família Canamasas, els quals hi van instal·lar una fàbrica de mistos. Però degut a sancions de la companyia fosforera espanyola van haver de tancar-la. Quan la família Canamasas en van marxar a la casa hi van viure llogaters. Ja fa força anys que està abandonada, però encara es conservava força sencera fins que, pels volts de 2010, la teulada es va esfondrar. | 41.8770100,2.0389400 | 420254 | 4636567 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86048-foto-08258-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86048-foto-08258-206-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 38 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86049 | Camí dels Perdols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-dels-perdols | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 149-150. | XIV-XIX | Tram reduït ben conservat; la resta s'ha perdut en bona part | Tram empedrat i molt ben conservat d'un camí antic, el camí dels Perdols, que era una variant del Camí Vell de Vic i que es localitza prop de la casa de cal Corbo, als afores del poble d'Oló. Durant uns 80 m aquest camí conserva un empedrat de bona qualitat. Actualment el camí s'inicia al sud del carrer de Maurici Camprubí Fornells, en direcció nord-est, i el tram empedrat arriba fins passada la casa de cal Corbo. És un camí estret, de poc més d'un metre d'ample, i per tant no apte per a carruatges; és a dir, un camí de bast o de ferradura. Està protegit per marges de pedra seca a ambdós costats de manera més o menys continuada. És un tram de pujada, que eren els que habitualment s'havien d'empedrar per tal d'evitar-ne el desgast. Més endavant, el camí continua en direcció nord-est entremig d'uns camps per l'anomenat Pla de la Morena, però ja sense empedrat. | 08258-207 | Afores del poble d'Oló | El Camí ral de Vic, que des d'època medieval enllaçava les poblacions d'Avinyó i Vic, passava en terme de Santa Maria d'Oló per la carena de Segalers. Com que Oló quedava desplaçat al sud d'aquest eix de comunicació principal, des del poble sortida l'anomenat Camí Vell de Vic, que enllaçava amb el camí ral a l'alçada de la casa del Putxet. Sortia del poble per l'actual carrer de Vic i continuava per ca la Pastora i Colltort en direcció nord. El Camí dels Perdols era una variant del Camí Vell de Vic que transcorria en direcció nord-est. Es bifurcava de l'anterior on actualment hi ha la Cooperativa de Cases Noves. Enfilava una pujada prop de cal Corbo i cal Comellas i discorria en paral·lel al camí ral però lleugerament més al sud, tot connectant diferents masos d'aquest altiplà. Passava prop de l'Alberch, una casa d'origen medieval el nom de la qual suggeriria que podia haver fet funcions d'alberg o d'hostal, però el cert és que no n'hi ha cap prova. Després del mas els Perdols el camí passava prop de Bovetes: una enigmàtica construcció amb aparença de fortificació medieval de la qual tampoc no en sabem res. Aquestes dades, però, apunten que l'origen d'aquest camí és força antic, com a mínim d'època medieval. L'itinerari continuava en direcció al Canadell i Canamasses... Aquest esquema de camins queda perfectament recollit en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920. A la segona meitat del segle XIX es van construir les dues carreteres que passen pel terme. En primer lloc, la carretera d'Avinyó a Vic (l'actual BP-4313), seguint més o menys el traçat de l'antic camí ral medieval. Va ser un procés llarg: les primeres gestions es feien el 1867, entorn de 1871 s'hi estava treballant i a principis de segle XX la carretera ja estava enllestida. D'altra banda, es va construir també la carretera que enllaça amb l'Estany i Moià (l'actual C-59). El 1887 s'hi estava treballant i probablement a principis de segle també estava acabada (FERRER, 1991: 149). Finalment, va caldre encara construir un tram de dos quilòmetres per enllaçar amb el poble d'Oló. L'any 1901 se'n començava a parlar, però l'obra no va quedar enllestida fins el 1917, i l'asfaltat el 1957, a càrrec de l'empresa HEMALOSA. | 41.8768700,2.0386200 | 420227 | 4636552 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86049-foto-08258-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86049-foto-08258-207-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86050 | Bovetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bovetes | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 461-463. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 782-792. PLADEVALL, Antoni (1978). 'El castell d'Oló', dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L'Estany, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 108-114. PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 39-67. PIÑERO, Jordi; PUJOL, Ferran (2016). 'El monestir de l'Estany i la revolta d'Oló', Viatge al cor de Catalunya. 20 indrets geològics i històrics al Geoparc de la Catalunya Central. Valls, Cossetània Edicions, p. 34-41. | XIII-XV | En ruïnes, però en un estat estable | Fortificació o construcció de caire militar, probablement d'època medieval, emplaçada vora el camí del Perdols, 1 km al nord-est del nucli d'Oló. Concretament es troba sobre un promontori que queda elevat respecte a diferents camps de conreu de l'entorn. No es tracta d'un emplaçament dominant, però sí ben situat, sobretot respecte al camí del Perdols, que era una variant del Camí Vell de Vic, d'origen probablement medieval i que transcorria per aquest altiplà tot comunicant el nucli d'Oló amb el camí ral d'Avinyó a Vic. La construcció es troba en ruïnes, amb els murs que han quedat arrasats d'una manera força uniforme a una alçada d'1,5 m en tot el recinte. És una edificació de planta quadrada gairebé perfecte que mesura uns 18,5 m per costat. Ha estat bastida en una sola fase constructiva, i no s'hi observa cap modificació posterior. El mur perimetral és totalment uniforme i de molt bona qualitat, amb un aparell fet de carreus de tamany mitjà-petit, de llargada variable però perfectament disposats en filades. La gruixària del mur és considerable i també uniforme, d'un metre aproximadament. Un fet que crida l'atenció és que no s'hi observen portes d'entrada evidents, o almenys aquestes són molt discretes, cosa que en termes militars té la seva lògica. Tan sols a l'angle de ponent sembla insinuar-se una obertura d'accés, però molt petita, i una altra a l'angle nord, encara més discreta. En canvi, el mur perimetral compta en tots els seus costats amb petites espitlleres que estan disposades a distàncies regulars. A la façana nord-oest, per exemple, n'hi ha unes quatre. Interiorment, la construcció té una distribució també peculiar. Es divideix en dues estances: una de més estreta (d'uns 4,90 m d'amplada) que ocupa tot el costat nord-oest, i una altra de més àmplia que ocupa la resta. Si es tractés d'una fortificació aquesta distribució sembla suggerir que la cambra més estreta era destinada a la tropa mentre que a l'espai més gran hi havia les cavallerisses. Pel que fa a la interpretació d'aquestes restes, tan sols podem dir de manera clara que no corresponen a una masia ni a cap tipus de construcció agropecuària a l'ús. La planificació del conjunt i els elements defensius que presenta, com ara les espitlleres, ens fan plantejar com a hipòtesi més raonable algun tipus de construcció militar, a l'estil d'un fortí o d'una fortificació, segurament de caire temporal. | 08258-208 | Sector central del terme municipal | Aquesta construcció, coneguda amb el nom de Bovetes, no apareix en els fogatges del segle XVI ni en cap llistat de masos. I és normal, ja que no es tracta de cap mas sinó d'una construcció diferent, més aviat de caire militar. Per la seva tipologia constructiva ja hem dit que es podria datar a l'època medieval, tal vegada al període baix-medieval: segles XIII-XV. Però el cert és que no en coneixem cap notícia documental concreta ni tampoc cap informació que ens hagi arribat per la tradició oral. Ens trobem, doncs, davant d'un cas sense referents (ni directes ni indirectes) i totalment inèdit. Tanmateix, ens atrevim a formular una hipòtesi que tal vegada ens aportarà alguna llum a l'hora de trobar-li un context històric. Com és ben sabut, un dels episodis més rellevants de la història d'Oló és la llarga i turbulenta confrontació que els habitants del terme van mantenir amb el monestir de l'Estany per deslliurar-se del poder senyorial. Una lluita que va tenir com a moment culminant les tres darreres dècades del segle XIV i que va incloure fets d'una extrema violència. En la fitxa del castell d'Oló en donem més detalls; ara ens permetem tan sols de resumir els fets més destacats. El 1364 el monestir de l'Estany va formalitzar la compra del castell d'Oló. Aquest cenobi havia acumulat importants possessions entre el Moianès, el Bages i l'Osona i s'havia convertit en el principal poder fàctic de la zona. En un principi la gent d'Oló havia arribat a un acord de col·laboració amb el monestir per fer possible la voluntat dels olonencs de redimir-se del poder senyorial i passar a dependre directament del rei. Aviat, però, van començar les discrepàncies i finalment l'Estany no va voler deixar escapar la nova possessió. Els olonencs van fer diverses assemblees i van aplegar els diners que els havien de permetre pagar al monestir el preu del castell. Pretenien així comprar ells mateixos el domini per passar a dependre directament del rei. Però l'abat va refusar les condicions que els olonecs, amb el vist i plau del rei, li proposaven. Les tropes de l'abat van assetjar i ocupar el castell d'Oló. A continuació els homes d'Oló van incendiar el monestir l'any 1395 i la comunitat es va veure obligada a fugir. Els canonges de l'Estany van trigar uns quants anys a reorganitzar-se, des de Manresa, fins que van conquerir definitivament el castell d'Oló. Aquests fets violents van anar en contra de les aspiracions d'independència dels olonencs, de manera que van haver de passar dos-cents anys fins que no s'arribà a una solució definitiva. Va ser a finals del segle XVI, quan Oló va obtenir els privilegis de ser un carrer de Barcelona, una fórmula jurídica que feia possible evitar el poder senyorial. Considerant aquests fets, ens plantegem la possibilitat que la construcció de Bovetes fos un fortí construït pel monestir de l'Estany per tal de disposar d'un punt d'aquarterament de tropes proper al castell d'Oló, possiblement en l'etapa en què van poder prendre possessió del castell definitivament. Tal com s'ha dit, aquesta reconquesta final va ser la més planificada. Podria tractar-se d'un campament més o menys temporal, però concebut amb prou solidesa com perquè es pogués perllongar durant un temps si era necessari. No cal dir que aquesta és una mera hipòtesi i que, en tot cas, caldria validar-la amb dades documentals que de moment no tenim. Un fet curiós és que la construcció ha quedat totalment intacta; és a dir, sense cap tipus de modificació i sense que hagi tingut cap ús posterior. Tan sols, això sí, s'ha desmuntat la part alta dels murs per tal d'aprofitar-ne uns carreus de molt bona qualitat. Els podem veure escampats per les feixes de l'entorn. Els darrers propietaris, la família Rodoreda, tampoc no han fet ús agrícola d'aquests terrenys. Entorn del 2005 Jaume Rodoreda Corrius va vendre la finca als actuals propietaris, que han construït una casa de nova planta uns 200 m al nord, anomenada també Bovetes. | 41.8850300,2.0519200 | 421341 | 4637446 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86050-foto-08258-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86050-foto-08258-208-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86051 | Forn d'obra de Rovirola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-rovirola | XIX-XX | Esquerda important en un mur, reblert de terra | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 60 m al nord-oest de cal Portí, al raval de la Rovirola. Conserva l'estructura força íntegra, tot i que actualment l'interior és totalment cobert de terra. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra (amb la part interna feta parcialment en maó) en forma de planta quadrada i emplaçada en un terreny amb pendent. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals o bé amb volta. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap a ponent, conserva la boca de la fogaina en forma d'un forat més o menys rectangular. Aquest mur presenta un esvoranc considerable al costat esquerre. La part superior, on hi havia la cambra de cocció, ja hem dit que està reblerta de terra, igual que la fogaina. En l'estat actual no es pot apreciar on era la porta d'accés. A un nivell inferior sota terra hi deu haver la graella que separa les dues cambres. Uns metres a llevant, prop del bosc de roures que encara es conserva i que ha donat nom al raval de la Rovirola (el significat del mot és una roureda petita) es pot observar l'existència de diversos elements de rebuig del forn que consisteixen en teules que han quedat amalgamades. Aquest forn va ser dels darrers que va estar en funcionament, fins a la dècada de 1940. Era propietat de la masia de cal Portí, i el feien anar la família de cal Pregones, que també elaboraven calç. | 08258-209 | Sector central del terme municipal | 41.8770900,2.0231200 | 418941 | 4636591 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86051-foto-08258-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86051-foto-08258-209-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86052 | Font de la Deu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-deu | ANTONELL PEDRALS, Eva. Subministrament de les aigües potables a Santa Maria d'Oló. Treball de 3r de BUP, inèdit. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 145-147. | XX | Antiga font emplaçada uns 100 m al nord-oest de la casa de la Deu, en un coster obac i ple de vegetació. Des de principis de segle XX aquesta font s'utilitza com un dels punts de captació per a la xarxa d'aigua corrent del poble d'Oló. El mateix topònim (la Deu) ja és indicatiu d'un indret on aflora l'aigua de manera abundant. Els afloraments es troben en diferents punts al llarg del coster, però actualment tot el sector es veu modificat per la presència de dues construccions que aixopluguen les captacions d'aigua. La més antiga és la que es troba a un nivell inferior. Consisteix en un mur de pedra que té unes escales a la part superior i que protegeix una petita mina al seu interior. Dins de la mina, molt estreta, hi ha maquinària per a la captació de l'aigua, incloent-hi una aixeta del tipus autoclau que podria ser de la instal·lació originària (de 1912). Des d'aquest punt l'aigua és canalitzada cap al poble, que es troba a l'altre costat de la vall de la riera d'Oló. | 08258-210 | Sector central del terme municipal | La font de la Deu tradicionalment no era gaire utilitzada degut a la seva ubicació, però tenia aigua abundant. A principis del segle XX es va plantejar, com en la majoria de pobles, la necessitat de crear una xarxa d'abastament d'aigua potable, però a Oló la iniciativa no va sorgir de l'Ajuntament sinó d'un particular. Era Josep Obradors Pascual, àlies Paperines, el qual després d'haver viscut a Barcelona i Sabadell va tornar al poble i va idear un projecte per captar l'aigua de dues fonts: la de la Deu i la font del Viver de Turigues o Roselles. La captació era més alta que el turó on hi ha el poble, de manera que l'aigua havia d'arribar al seu destí sense necessitat de cap bomba. Era l'any 1912 i Obradors va comprar el castell, va demanar un permís per travessar la riera amb un aqüeducte i, davant de la incredulitat dels veïns, va fer arribar l'aigua corrent a les cases aquell mateix any. En el llibre 'Oló, un poble, una història' es diu per error que l'any que arribà l'aigua va ser el 1913. Com que l'aigua d'aquestes dues fonts no era suficient més tard es va comprar també la font de les Hortes, que és la que té més cabal d'aigua. Però els pagesos que regaven amb l'aigua de la font de les Hortes, que eren uns quants, s'hi van oposar. El conflicte es va resoldre donant una portadora d'aigua diària de franc als que deixaven passar els tubs pels seus horts. El 1932 Obradors va deixar el negoci de l'aigua i se'l va vendre a Esteve Valls, un peixater de Manresa que tenia com a soci Vicenç Ciuró. Ambdós van vendre el servei d'aigües a un administrador de finques, i l'any 1939 el propietari era Esteban Ollé. Després de la Guerra va caldre millorar la captació i es construí una mina a la font de les Hortes, la que hi ha a l'altra banda de la carretera. El 1962 el servei es va vendre a Josep Terricabres Palau de la Gleva, que va iniciar el procés de modernització. El 1976 Terricabres va vendre el servei a Josep Pons i Prat, que tenia com a soci Martí Jubany. A la dècada de 1990 els nous propietaris van haver de fer noves inversions i nous pous. El 2020 s'ha encarregat un pla director per evitar problemes en el subministrament, però el servei continua en mans d'aquesta empresa. | 41.8689700,2.0384400 | 420202 | 4635675 | 1913 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86052-foto-08258-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86052-foto-08258-210-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86053 | Mina i font dels Aigüerols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-font-dels-aiguerols | FERRER, Llorenç; BENET, Albert (1990). Artés. Societat i economia d'un poble de la Catalunya Central. Ajuntament d'Artés, p. 253-257. | XX | Font que està emplaçada en un clar del Serrat de la Manola, en la propietat d'Armenteres i uns 800 m al sud-oest d'aquest mas. Des de la dècada de 1930 es va utilitzar com un dels punts de captació de la xarxa d'abastament d'aigua del municipi veí d'Artés. Per aquest motiu encara hi podem veure una interessant infraestructura, perfectament planificada, que consisteix en una mina de llargada considerable. A la cara davantera, per accedir-hi, té un mur de pedra amb una porta. A l'interior, la mina és revestida amb formigó i es bifurca en dos braçals en forma de Y. El braç esquerra és més llarg, d'uns 40 metres. Ambdós costats de la mina són estrets i coberts amb volta encofrada. L'arrebossat de ciment de la paret deixa al descobert diferents finestretes per on l'aigua de la terra pot aflorar. De fet, un dels significats del terme aigüerol es refereix a tolls naturals d'aigua, que és el que hi devia haver en tot aquest sector. L'aigua d'aquests aigüerols és canalitzada per un rec a terra i, abans de la porta d'entrada a la mina, es precipita en un petit dipòsit. Des d'aquí era canalitzada cap a Artés. Actualment aquesta captació ja no està en ús. | 08258-211 | Sector sud-oest del terme municipal | Des del segle XIX a Artés hi havia captacions d'aigua per a l'abastament públic, però eren insuficients. Entre diversos intents, l'Ajuntament d'Artés va provar de portar aigües de la riera de Sant Joan d'Oló i més tard s'inicià la construcció d'una nova xarxa que es va demostrar que no estava en condicions. Això va coincidir amb l'anomenat avalot dels Burots, en el qual s'acusava d'ineficàcia a l'Ajuntament. El 1922 es tornà a activar la qüestió del subministrament d'aigües i s'encarrega un projecte a l'enginyer Josep Playà, el qual va negociar amb Antoni Barnola comprar les aigües de dues fonts del terme de Santa Maria d'Oló: la font del Purgatori i la dels Aigüerols. La realització del projecte, però, va ser llarga i no exempta de dificultats. El 1924 el Govern Civil aprovava l'expedient. Després d'algunes polèmiques, el 1926 el Govern Civil tornava a autoritzar-lo i estipulava un termini de dos anys per acabar les obres. Però el 1928 encara no estaven acabades a causa de dificultats tècniques. Després de proclamada la República el nou Ajuntament s'interessà un cop més per la qüestió i considerà altres alternatives, però el 1934 es tornà a activar el projecte del Purgatori i els Aigüerols. El 1935 l'enginyer Josep Soler Pla i l'arquitecte Francesc Portillo presenten plànols i pressupost. L'execució de l'obra es concedí al contractista Martí Ballús Martí, de Prats de Lluçanès. A causa de la Guerra Civil, però, l'empresari va desaparèixer i les obres les va assumir el Comitè Local Antifeixista. El 1937 estaven completament acabades, però els anys de la postguerra encara van cuetejar alguns serrells per conflictes amb els pagaments. El 1946 es volia incrementar la captació del Purgatori, perquè l'aigua continuava sent insuficient, i novament es van plantejar diverses alternatives. La solució definitiva no va arribar fins la dècada de 1960 i 70, quan es van obrir nous pous que recollien l'aigua del Llobregat filtrada de forma natural. El 1985 Artés s'abastia de quatre pous, incloent-hi la font del Purgatori, que és la que proporcionava una aigua de millor qualitat, tot i que el seu cabal era modest, de només 300.000 litres per dia. L'aigua era portada al dipòsit enterrat a la plaça Vella. En canvi, la captació de la font dels Aigüerols ja no es trobava operativa (FERRER et alii, 1990: 253). | 41.8434400,1.9928200 | 416383 | 4632884 | 1936 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86053-foto-08258-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86053-foto-08258-211-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en el ciment al final de la mina esquerra: 1936 | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86054 | Mina i font del Purgatori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-font-del-purgatori | FERRER, Llorenç; BENET, Albert (1990). Artés. Societat i economia d'un poble de la Catalunya Central. Ajuntament d'Artés, p. 253-257. | XX | Font que està emplaçada a la confluència de dos petits torrents que més avall desemboquen a la riera d'Oló, en la propietat d'Armenteres i uns 500 m al nord-est d'aquest mas. Des de la dècada de 1930 es va utilitzar com un dels punt de captació de la xarxa d'abastament d'aigua del municipi veí d'Artés. Per aquest motiu hi podem veure una interessant infraestructura, molt ben planificada, que consisteix en una llarga mina en la qual es capten diferents afloraments d'aigua. Aquesta mina té dos trams. El primer va de nord a sud vora la llera del torrent que, en aquest sector, fa un pendent considerable. Té una llargada d'uns 15 m. El segon tram fa un gir en direcció a ponent seguint a la vora del torrent però en un tram més planer, i té una llargada d'uns 25 m. La mina és de característiques similars a la de la font dels Aigüerols, que és un altre dels punts de captació de les aigües d'Artés. És estreta i revestida amb formigó, amb volta encofrada. El ciment de la paret que dóna al coster deixa al descobert diferents finestretes per on l'aigua de la terra pot aflorar i és canalitzada per un rec a terra. Més endins de la mina sembla que també es capta alguna surgència de major cabal. Externament, la construcció és feta de pedra i s'adossa al coster. A l'extrem de ponent té una porta, i des de la sortida de la mina l'aigua és canalitzada amb canonades en direcció a Artés. Tradicionalment aquesta no era una font gaire freqüentada. Fa uns anys, en el planell on la mina fa un gir el propietari d'Armenteres hi va adequar un banc en forma circular. Et fet de trobar-se en una fondalada obaga i ombrívola deu haver propiciat el nom popular de Purgatori per aquest indret. | 08258-212 | Sector sud-oest del terme municipal | Des del segle XIX a Artés hi havia captacions d'aigua per a l'abastament públic, però eren insuficients. Entre diversos intents, l'Ajuntament d'Artés va provar de portar aigües de la riera de Sant Joan d'Oló i més tard s'inicià la construcció d'una nova xarxa que es va demostrar que no estava en condicions. Això va coincidir amb l'anomenat avalot dels Burots, en el qual s'acusava d'ineficàcia a l'Ajuntament. El 1922 es tornà a activar la qüestió del subministrament d'aigües i s'encarrega un projecte a l'enginyer Josep Playà, el qual va negociar amb Antoni Barnola comprar les aigües de dues fonts del terme de Santa Maria d'Oló: la font del Purgatori i la dels Aigüerols. La realització del projecte, però, va ser llarga i no exempta de dificultats. El 1924 el Govern Civil aprovava l'expedient. Després d'algunes polèmiques, el 1926 el Govern Civil tornava a autoritzar-lo i estipulava un termini de dos anys per acabar les obres. Però el 1928 encara no estaven acabades a causa de dificultats tècniques. Després de proclamada la República el nou Ajuntament s'interessà un cop més per la qüestió i considerà altres alternatives, però el 1934 es tornà a activar el projecte del Purgatori i els Aigüerols. El 1935 l'enginyer Josep Soler Pla i l'arquitecte Francesc Portillo presenten plànols i pressupost. L'execució de l'obra es concedí al contractista Martí Ballús Martí, de Prats de Lluçanès. A causa de la Guerra Civil, però, l'empresari va desaparèixer i les obres les va assumir el Comitè Local Antifeixista. El 1937 estaven completament acabades, però els anys de la postguerra encara van cuetejar alguns serrells per conflictes amb els pagaments. El 1946 es volia incrementar la captació del Purgatori, perquè l'aigua continuava sent insuficient, i novament es van plantejar diverses alternatives. La solució definitiva no va arribar fins la dècada de 1960 i 70, quan es van obrir nous pous que recollien l'aigua del Llobregat filtrada de forma natural. El 1985 Artés s'abastia de quatre pous, incloent-hi la font del Purgatori, que és la que proporcionava una aigua de millor qualitat, tot i que el seu cabal era modest, de només 300.000 litres per dia. L'aigua era portada al dipòsit enterrat a la plaça Vella. En canvi, la captació de la font dels Aigüerols ja no es trobava operativa (FERRER et alii, 1990: 253). | 41.8518700,2.0034800 | 417279 | 4633810 | 1936 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86054-foto-08258-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86054-foto-08258-212-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86055 | Mongalou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mongalou | XX | En ruïna | Cabana de pedra construïda amb una funció recreativa entorn de la dècada de 1960 per la família Llonch, propietaris del mas Armenteres i de la casa d'Armenteres de Dalt. Es troba emplaçada vora el camí de Sant Joan d'Oló, uns 300 m a l'oest d'aquest nucli rural. El seu aspecte rústec pot portar a confondre'l amb una barraca tradicional, però el cert és que la seva única funció era que servís com una mena de refugi lúdic i recreatiu per als fills joves i adolescents de la família Llonch, que eren sis germans, tots nois. Es tracta d'una construcció actualment en ruïna però força ben feta, amb planta en forma de quadrilàter de costats desiguals. Els murs són de pedra seca, força gruixuts. En el de migdia hi ha la porta, encarada vers el camí. La construcció té tres finestres amb uns grans marcs de fusta. Sembla que la cabana tenia una coberta també de fusta, de la qual encara se'n veuen mostres al voltant. Col·loquialment, la família anomenava Mongalou a aquesta cabana. | 08258-213 | sector sud-oest del terme municipal | Entorn de 1952 van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 va protagonitzar un casament molt sonat amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. | 41.8472300,2.0001600 | 416997 | 4633298 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86055-foto-08258-213-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86055-foto-08258-213-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell, Montse Mas i altres. | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86056 | Font d'Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-darmenteres | XIX-XX | Entorn abandonat, arbres caiguts | Font emplaçada uns 160 m al S/SE del mas Armenteres, al costat d'un torrent que més avall desemboca a la riera d'Oló. L'indret és un racó ombrívol, i la font queda aixoplugada sota una construcció amb de volta de pedra, amb un pedrís lateral. Al punt on brolla l'aigua hi ha dues aixetes i un braç que corresponia a una antiga bomba manual, de tipus francès. L'aigua de la font s'utilitzava per regar una zona d'horta força gran, situada una mica més avall, prop d'on hi ha dues grans basses. Aquesta font era molt popular, i encara estava força concorreguda a la dècada de 1960. | 08258-214 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8492700,1.9994200 | 416939 | 4633525 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86056-foto-08258-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86056-foto-08258-214-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86057 | Basses de l'horta d'Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/basses-de-lhorta-darmenteres | Entorn en cert estat d'abandó | Conjunt de dues basses o petits estanys emplaçats prop de la font d'Armenteres i uns 150 m a l'est del mas. En aquest indret hi havia una important zona d'horta pertanyent al mas Armenteres. Actualment hi ha els dos estanyols a banda i banda del camí. El del costat de llevant és de dimensions considerables. Actualment està poblat amb vegetació pròpia de zona humida. Fa uns any el propietari d'Armenteres, el mexicà Agustín Orea, hi va implantar nenúfars i flor de loto, i va rebatejar l'indret com a 'lago del loto'. També s'hi va instal·lar una palanca. | 08258-215 | Sector sud-oest del terme municipal | En aquest indret hi havia un gran zona d'horta pertanyent al mas Armenteres. A finals de la dècada de 1980 els aleshores propietaris, la família Llonch, van vendre la finca a Agustín Orea, d'origen mexicà i persona polifacètica. A la masia hi va crear un centre que promovia activitats inspirades en el xamanisme i altres disciplines afins, i el va denominar 'Chamanasterio'. En els anys següents va rehabilitar la masia amb l'ajuda de voluntaris i també va arranjar molts indrets de l'entorn amb tòtems i elements diversos que entronquen amb les cultures indígenes. Entre d'altres actuacions, Orea va implantar nenúfars i flor de loto a l'estany de l'antiga horta d'Armenteres, i va batejar l'indret amb el nom de 'lago del Loto'. | 41.8500200,1.9991100 | 416914 | 4633609 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86057-foto-08258-215-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86057-foto-08258-215-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Lago del Loto | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86058 | Ca la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-pastora-1 | SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 36. | XIX-XX | Casa en procés de rehabilitació | Casa de pagès de dimensions modestes, emplaçada als afores d'Oló; concretament, molt a prop del pas de l'anomenat Camí Vell de Vic, que enllaçava el nucli d'Oló amb el camí ral que anava d'Avinyó a Vic. És una edificació molt senzilla, de planta quadrada i amb dos cossos adossats. El que està situat al nord és més alt i té dues plantes, mentre que el que es troba al sud només té planta baixa. La façana principal, encarada vers ponent, té senzillament una porta i una finestra emmarcades amb llindes i brancals de pedra (al cos nord) i una finestra (al cos sud). Els murs són de maçoneria i amb poc morter, gairebé de pedra seca. | 08258-216 | Afores del poble d'Oló. Carrer de Maurici Camprubí Fornells, s/n | No coneixem notícies documentals antigues gaire concretes d'aquesta casa que, per la seva tipologia, podria ser obra del segle XVIII. Segons el cadastre (no sempre del tot fiable), l'any de construcció seria el 1700. Pel que sembla, era una casa molt modesta. En un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 hi apareix com si fos una simple barraca. | 41.8789400,2.0376800 | 420152 | 4636783 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86058-foto-08258-216-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 36 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86059 | Barraca 31 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-31-1 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca, de planta rectangular i adossada a un terreny amb desnivell. Li falta la coberta, que era a dues vessants. A l'interior conserva unes lleixes. | 08258-217 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8535900,1.9852600 | 415769 | 4634018 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86059-foto-08258-217-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||||
| 86060 | Barraca 32 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-32-1 | XIX-XX | Molt derruïda | Barraca de pedra seca ques es troba molt derruïda i pràcticament només en queden els fonaments. Era de planta quadrada. Està emplaçada al marge d'un camí. | 08258-218 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8510400,1.9896500 | 416130 | 4633731 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||||
| 86061 | Barraca 33 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-33-0 | XIX-XX | Parcialment derruïda, ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca de planta rectangular, emplaçada en un replà al costat d'un camí. Es troba parcialment derruïda i ha perdut la coberta, que era a dues vessants. | 08258-219 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8531900,1.9904700 | 416201 | 4633969 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||||
| 86062 | Barraca 34 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-34-0 | XIX-XX | Parcialment esfondrada | Barraca de pedra seca emplaçada prop del nucli de Sant Joan d'Oló. És de planta circular, amb la coberta de falsa cúpula, i es troba parcialment esfondrada. | 08258-220 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8466300,2.0023200 | 417176 | 4633229 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86062-foto-08258-220-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||||
| 86063 | Barraca 35 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-35-0 | XIX-XX | Molt derruïda | Barraca de pedra seca emplaçada prop del mas Rojans. És de planta circular i es troba en bona part esfondrada. | 08258-221 | Sector central del terme municipal | 41.8469900,2.0286600 | 419363 | 4633244 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86063-foto-08258-221-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Pere, Marc i Montse Mas Sors. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86064 | Barraca 36 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-36-1 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca emplaçada prop del mas Rojans. És de planta circular i ha perdut la part de la coberta, que devia ser de falsa cúpula. | 08258-222 | Sector central del terme municipal | 41.8479400,2.0275600 | 419273 | 4633350 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86064-foto-08258-222-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Pere, Marc i Montse Mas Sors. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86065 | Barraca 37 (de Rendenes) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-37-de-rendenes | XIX-XX | Llinda trencada; part posterior lleument esfondrada | Barraca de pedra seca de grans dimensions i que té la particularitat que estava dividida en dues plantes. És a dir, a l'interior hi havia un sostre de fusta (que ja no es conserva), a l'estil d'un altell, on dormien els homes, mentre que a la planta inferior hi dormien les mules. La barraca és de planta circular, amb coberta de falsa cúpula que conserva part del túmul de terra. Té porta rectangular amb llinda plana. A la part alta el mur fa una petita cornisa que marca el nivell de l'altell. Aquesta barraca era utilitzada per bosquerols de la zona que treballaven en carboneres. | 08258-223 | Sector central del terme municipal | 41.8479400,2.0264800 | 419183 | 4633351 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86065-foto-08258-223-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86065-foto-08258-223-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Denominacions: barraca de Rendenes (així es denomina en un plafó del PEIN del Moianès) o barraca gran (així l'anomenen els propietaris de Rojans).Informació oral facilitada per Pere, Marc i Montse Mas Sors. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86066 | Barraca 38 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-38-0 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca emplaçada prop del mas Vilarasau. És de planta circular, adossada a un terreny amb pendent, i ha perdut la coberta. | 08258-224 | Sector sud-est del terme municipal | 41.8497100,2.0409700 | 420388 | 4633534 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86066-foto-08258-224-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||||
| 86067 | Barraca 39 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-39-0 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular amb coberta de falsa cúpula que conserva el túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de pedra plana. És coneguda popularment amb el sobrenom de Rei de la Indústria, en referència a un rodamón que, pels volts de la dècada de 1970, traficava amb pells de conills. | 08258-225 | Sector central del terme municipal | 41.8520500,2.0258500 | 419136 | 4633808 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86067-foto-08258-225-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||||
| 86068 | Barraca 40 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-40-0 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular amb coberta de falsa cúpula que conserva part del túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda plana. | 08258-226 | Sector nord-est del terme municipal | 41.8894800,2.0817000 | 423817 | 4637913 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86068-foto-08258-226-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||||
| 86069 | Barraca 41 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-41-0 | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular amb coberta de falsa cúpula. Té porta rectangular amb llinda de pedra, que té una inscripció. És una barraca gran i de molta qualitat, feta amb la tècnica dels constructors de barraques ceretans, que es caracteritza per unes pedres més grosses del que és habitual, escairades i molt bone col·locades. | 08258-227 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8542500,2.0174900 | 418445 | 4634061 | 1884 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86069-foto-08258-227-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86069-foto-08258-227-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda: San Juan y Juan. Juan Nogé 1884Inscripció en una pedra interior prop de la porta: 1884 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||
| 86070 | Barraca 42 (del Painó) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-42-del-paino | XIX-XX | Barraca de pedra seca que adopta una forma singular i totalment atípica, en forma de volta de pedra lleugerament apuntada. Per la cara davantera té un muret que tanca la volta tot deixant un forat central que fa de porta. La barraca està parcialment adossada a un terreny amb desnivell. El Painó era el masover que menava aquestes terres, que actualment són propietat de Moratones. | 08258-228 | Al sector central del terme municipal | 41.8636100,2.0209700 | 418746 | 4635096 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86070-foto-08258-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86070-foto-08258-228-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: barraca de MoratonesAquesta barraca està senyalitzada dintre d'un dels itineraris a l'entorn de Santa Maria d'Oló | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||||
| 86071 | Barraca 43 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-43-0 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula que conserva el túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de pedra plana. Es troba pràcticament enganxada a les ruïnes de la casa de pagès denominada Puigpicó. En aquesta barraca, així com en altres localitzacions de Santa Maria d'Oló, s'hi va rodar la pel·lícula 'Penélope' (2017), de la directora Eva Vila. El seu pare era del poble, concretament de la casa de cal Quico Manyà. La pel·lícula és una revisió actualitzada de l'Odissea d'Homer. | 08258-229 | Sector central del terme municipal | 41.8634400,2.0225400 | 418876 | 4635076 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86071-foto-08258-229-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||||
| 86072 | Barraca 44 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-44-1 | XX | Barraca de pedra seca de planta quadrada, adossada al marge d'un camp i vora el camí vell de Vic. Té la coberta amb falsa cúpula que conserva restes del túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de pedra plana. A la llinda té la inscripció: Año 1934. | 08258-230 | Als afores del poble d'Oló, al sector central del terme municipal | 41.8796600,2.0373000 | 420121 | 4636863 | 1934 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||||||
| 86073 | Barraca 45 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-45-1 | XX | Parcialment esfondrada | Barraca de pedra seca de planta circular amb coberta de falsa cúpula que conserva part del túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de pedra plana. Té la següent inscripció: 60-10-1915 AR. | 08258-231 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8441100,1.9931800 | 416414 | 4632958 | 1915 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86073-foto-08258-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86073-foto-08258-231-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba en una zona propietat del mas Armenteres on hi ha elements d'inspiració xamànica fets per la comunitat liderada per Agustín Orea i establerta en aquest mas. Concretament, molt a prop hi ha tòtems i un cargol de pedra en forma d'espiral. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | ||||||||||
| 86074 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-7 | <p>BALLÚS, Glòria (2000). Guia de festes del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció guies, núm. 2, Manresa, p. 216. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180-181, 191-192. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 473. SENTIES ANTONELL, Marta ; JUBANY SÁNCHEZ, Míriam (2002). Bastoners d'Oló (Treball de recerca de 2n Batxillerat). VILÀ SABATA, Pilar; ROCA BUJONS, Maria (1984).Els bastoners de Sta. Maria d'Oló. Treball inèdit de Magisteri.</p> | XIX-XXI | Tradició vigent | <p><span><span><span>Ball tradicional que continua vigent a Santa Maria d’Oló de la mà de la colla de bastoners. Solen sortir a ballar en dues dates fixes: per Pasqua florida, juntament amb les Caramelles, i per la Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya, que cada any s’organitza en un poble diferent. Per la celebració de Pasqua florida al migdia totes les colles es concentren a la plaça de l’Església Nova per fer la cantada i ballada conjunta, després d’haver ballat per places i carrers del poble. També surten a ballar quan hi ha un esdeveniment important, com ara la visita d’una autoritat o el Correllengua.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La colla dels bastoners es compon de vuit balladors: quatre s’anomenen paradors i quatre rematadors (un d’aquets quatre rematadors porta la bandera i és l’abanderat) . Actualment les quatre o cinc colles existents vesteixen igual: van vestits amb una brusa blanca, calces amples de color blanc, un faldell (que a la colla anomenen faldilla), uns camals amb cascavells, una faixa de color vermell i un barret de tipus canotier (típic dels anys 1920) folrat de roba de color blanc, amb una cinta groga o vermella (segons el porti un parador o un rematador). També porten unes cintes de colors situades al darrera i guarnides amb flors, i encara una cinta que travessa el pit i l’esquena, de la clavícula al maluc i d’esquerra a dreta amb color groc (si és un parador) i de dreta a esquerra i vermella (si és un rematador). Als peus calcen espardenyes de vetes de color blanc amb mitjons del mateix color. Els bastons són fets de fusta d’alzina; tenen una llargada de 45 cm i un diàmetre de 3,5 cm. Pel que fa al mocador, a Catalunya hi ha colles que el porten al cap i altres al barret. Oló forma part d’aquests segons, i hi ha una teoria que diu que els que el portaven al barret vénen de tradició de traginers i transhumància, mentre que el que els altres són més característics de la zona litoral.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment els balls són els següents: l’airosa, el tralara o picotí xic, la processó, el saltador, el picotí gros, el rotllet i els quatre cantons. Pels volts de l’any 1985 s’hi va afegir una combinació de dos balls (el saltador i el picotí gros) a la qual se l’anomena el quatre per quatre. Els vuit balls antics segueixen la coreografia tradicional. L’any 2011 es van estrenar dos balls més. Són els balls anomenats el bastoner i el flabiolaire, amb música de Lluís Marmi i coreografia de Damià Güell i Sabata, que és qui actualment s’encarrega d’ensenyar les coreografies. Els balls nous mantenen en bona part la coreografia tradicional, però se n’hi ha afegit alguna que ballen altres colles de bastoners. L’any 2019 s’incorporà un altre ball nou anomenat Primera trobada, en record dels bastoners d’Oló que van organitzar la primera trobada de bastoners de Catalunya. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa als instruments musicals que acompanyen el ball, aquests han anat variant amb el temps. Es va començar amb un flabiol de pastor. A la dècada de 1950 es tocava amb harmònica, als anys setanta es tornà al flabiol. En aquest moment es van escriure per primera vegada les partitures dels balls a càrrec del fabliolaire Lluís Coma. Els anys vuitanta es tocava amb flauta aguda, i en l’actualitat es torna a fer amb flabiol. Cal dir que Oló és dels pocs pobles on es manté només aquest instrument.</span></span></span></p> | 08258-232 | Santa Maria d'Oló | <p><span><span><span>Els bastoners a Oló ja devien existir al segle XIX o tal vegada amb anterioritat. La primera notícia coneguda, però, és del 2 de març de 1901, quan un grup de socis demanaven els vestits dels bastoners al president de la Congregació de Sant Lluís Gonçaga per poder sortir amb les Caramelles el dia de Pasqua. D’això es dedueix que no era una entitat organitzada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant els tres anys de la guerra civil els bastoners van deixar de ballar. Després de la guerra alguns balls van sofrir modificacions. Va ser el cas de la Pastoreta, que es convertí en una peça titulada Marxa Real. Així mateix, els bastons es van pintar amb la bandera d’Espanya. Els anys 1950 un grup de dones, entre elles Maria Vila, decidiren confeccionar nous vestits amb roba donada per Manufactures Borràs. Els vestits antics s’havien fet malbé a causa de la humitat de la rectoria. Més endavant hi va haver breus períodes d’interrupció: a la dècada de 1960 (uns pocs anys) i també a la dècada de 1970. L’any 1977 es va crear una colla de balladors més joves: la colla dels petits. Quan s’unien les dues colles es podien aconseguir uns efectes coreogràfics força espectaculars i, a més, s’assegurava la renovació del grup amb components de noves generacions. Aquest mateix any Maria Oliveres va confeccionar una nova bandera dels bastoners, i des d’aleshores es balla amb dues banderes. Una la porta la colla dels grans i l’altra la colla dels petits.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un any abans, el 6 de juny de 1976, s’havia celebrat la primera Trobada Nacional de Bastoners a Oló. El grup de bastoners local va tenir una notable influència en el seu impuls. En aquesta primera edició, organitzada conjuntament amb el Grup Cultural Guillem d’Oló, hi van participar sis colles, incloent-hi la d’Oló. Aquesta trobada, organitzada cada any en un poble i per una colla diferent, ha arribat a aplegar més de 80 colles. L’any 1990, amb motiu de la celebració dels 1.100 anys de l’aparició escrita del nom d’Oló, es va fer una trobada de diferents generacions de persones que havien ballat amb els bastoners d’Oló. Va comptar amb cinc colles del poble. El 1996 les noies es van integrar al ball de bastons, a petició seva. El vestit que porten és el mateix del bastoners. També en aquesta dècada de 1990 Fina Sala Oliveras va dissenyar l’anagrama.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 2000 es va celebrar una trobada titulada “25 anys de trobades i més de 100 ballades”. Aquest dia es va inaugurar el monument als bastoners que hi ha davant de l’església nova. El disseny és d’Albert Manubens. El 2008 es va presentar a Oló el llibre “32 anys de trobades i 22 anys de la coordinadora de ball de bastons”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant aquest darrer període s’ha ensenyat a tocar el ball de bastons als més petits i també el flabiol i la música dels balls a diferents generacions. Com ja hem dit, el 2011 es van estrenar dos balls nous: el bastoner i el fabliolaire. Pels volts de 2014 l’agrupació va redactar uns estatus per primera vegada. Actualment hi ha una junta que està al front de l’entitat. El 2015 es va celebrar una trobada titulada “40 anys de trobades” en la que es va convidar a les mateixes colles de l’any 1976 i s’hi va afegir la de Prats de Lluçanès, ja que aquest municipi cada any convida la colla d’Oló per la festa major.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La pintura dels bastons ha anat variant al llarg del temps. A la dècada de 1910 estaven pintats en dues franges helicoïdals, una de negre i l’altre marró granat. Se’n conserven dos bastons. En la postguerra, tal com hem dit, es van pintar amb la bandera d’Espanya. L’any 1950, amb la vinguda de la mare de Deu de Fàtima, es van pintar de color blau i blanc, i a la dècada de 1970, quan es va reprendre el ball, s’assajava amb els bastons de la bandera d’Espanya (bastons vells) i es ballava amb bastons pintats amb la senyera. A partir de la dècada de 1980 els bastons no estan pintats, ja que d’aquesta manera tenen més bona sonoritat.</span></span></span></p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86074-foto-08258-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86074-foto-08258-232-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell, Damià Güell Sabata i Josep Güell Sabata. Fotografies facilitades per la Colla de bastoners i caramelles, i per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86075 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-44 | BALLÚS, Glòria (2000). Guia de festes del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció guies, núm. 2, Manresa, p. 216. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180-181, 191-192, 212. FREIXA, Lluís (1975). Retall d'història del municipi de Santa Maria d'Oló, Vic. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 473. Anònim (1996). 'Aniversari cultural', Ologràfic, núm. 3 (abril de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 4. | XIX-XXI | Tradició vigent | Les caramelles s'han de posar en relació amb les festes del cicle de primavera, que suposaven un esclat d'alegria popular en forma de cants i balls. La Pasqua i el Roser de Maig eren les principals festes d'aquest cicle. A Santa Maria d'Oló les caramelles tenen una important tradició i arrelament, i han estat tradicionalment vinculades al ball de bastons. Actualment les cantades de caramelles es fan per Pasqua florida. La colla de caramellaires surt a cantar amb l'acompanyament dels bastoners. Ho fan el dissabte en els ravals i en alguns carrers del poble, i el diumenge al matí comencen pel casc antic i fan la resta de carrers. Al migdia acaben a la plaça de l'Església nova, on es canten i ballen totes les peces. Després de les actuacions recullen presents de la gent que els escolta. Els diners recaptats serveixen per pagar els desplaçaments dels bastoners i també un sopar a tots els cantants i balladors. Aquest any 2020 s'ha fet un nou arranjament per tornar a cantar el Vals de cal Borrasca, una cançó popular pròpia d'Oló que s'atribueix a Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) i que ja es cantava en les caramelles a principis de segle XX. | 08258-233 | Santa Maria d'Oló | La tradició de les caramelles al municipi d'Oló ja és present almenys des del segle XIX. D'aquesta època reculada se'n coneixen notícies disperses. Se sap que sovint sortien colles vinculades amb entitats o també en funció de certes rivalitats. Mossèn Lluís FREIXA (1975) ha pogut remuntar la memòria oral referida a les Caramelles al 1870. Parla de rivalitats entre el cor de Sant Pere, format per homes, i el Cor de Santa Filomena, format per dones. El 1901 un grup de socis de la Congregació de Sant Lluís Gonçaga demanava els vestits dels bastoners al seu president per poder sortir amb les Caramelles el dia de Pasqua. D'això es dedueix que aquesta congregació també preparava les seves caramelles, a més dels bastoners. En un moment determinat, quan als anys 1920 s'organitzà el club de futbol, també els membres d'aquesta entitat es van convertir en animadors de les caramelles, fins que van desaparèixer. En aquesta època una persona molt vinculada a la música popular i a les tradicions fou Josep Camprubí Vilar (1872- 1946), més conegut com l'Avi Borrasca. Era pagès però la seva gran passió fou la música. Era autodidacta i de jove tocava l'acordió. Col·laborà en totes les festes del poble, especialment religioses, i dirigí el cor Parroquial fins entrada la dècada de 1920. Fos o no ell el compositor del popular Vals de cal Borrasca (ja que hi ha diferents teories) el cert és que va ensenyar aquesta melodia (que es cantava sobretot a les caramelles), la va popularitzar i la va difondre a les generacions posteriors. En un principi les caramelles començaven a cantar pels ravals i acabaven al poble el mateix matí de Pasqua. A mesura que el poble es va fer més gran es va cantar als ravals el dissabte a la tarda i al poble el diumenge al matí (això com a mínim des dels anys 1930). Els diners recaptats servien per realitzar alguna excursió. Tradicionalment, els mestres i metges solien contribuir a organitzar les caramelles, que s'assajaven al Centre Catòlic i algunes vegades comptaven amb la participació de la Cobla Principal del Bages. A la dècada de 1950 la direcció anava a càrrec de la mestra Dolors Comellas Morrall i el metge Jaume Palomeras Marçal. Els anys 1960 va assumir-ne la responsabilitat Joan Canamasas Puigbó. En aquesta època hi ha constància que els caramellaires van fer sortides a diferents ciutats catalanes. Els anys 1970 Lluís Coma Coll va assumir la direcció de les caramelles. Aleshores es cantava un pupurri sobre els esdeveniments polítics locals, a més d'altres peces tradicionals, i en una ocasió es va tornar a cantar el Vals de cal Borrasca. Cap al final de la dècada de 1970 o principis dels vuitanta va agafar el relleu Jordi Portabella Ciuró, amb l'ajuda de Marta Güell o Marta de Moratones. Els anys 1985 i 1986 va dirigir les caramelles Ignasi Balançó, amb l'ajuda de Teresa Rodorerda Ollé. Fins aquesta data les caramelles es cantaven a tres veus. A partir d'aquí i fins a l'actualitat s'han cantat a una sola veu. El següent director va ser Pere Jubany Serra. L'any 1992 en particular no hi va haver caramelles, només ball de bastons. L'any següent va assumir la direcció Joan Camprubí Puig, que ho va fer uns quants anys. A principis de la dècada del 2000 van encarregar-se de la direcció alumnes avançats de l'escola de música, com la Íngrid Prat València o la Laia Prat Ciuró. Altres anys els directors van ser diversos: una mestra de l'escola o una parella de músics (la Rosa i en Carles Bisquerra). Al final de la dècada ho va fer la professora de l'escola de música Laura Gual. Finalment, a la segona dècada del segle XXI se n'ha fet càrrec l'escola de música. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86075-foto-08258-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86075-foto-08258-233-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies facilitades per la Colla de bastoners i caramelles, i per Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86076 | Festa de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-sant-sebastia-3 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 190. Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/festa-major-dhivern-sant-sebastia.html | XIX-XXI | Tradició vigent | Festa que se celebra el 20 de gener en honor a sant Sebastià per haver protegit el poble d'una epidèmia de còlera a finals del segle XIX. Actualment es celebra una missa a l'església vella, que és l'única que s'hi fa en tot l'any, i fins no fa gaire encara es cantaven els tradicionals Goigs de Sant Sebastià. Aquest dia o el següent dia feiner és festiu a Oló i alguns anys l'Ajuntament ha programat una obra de teatre o alguna activitat especial per celebrar-ho. | 08258-234 | Santa Maria d'Oló | El culte a sant Sebastià, que és advocat en els casos de pestes i epidèmies, va tenir una important revifada a finals del segle XIX. Sembla, però, que a principis d'aquest segle ja tenia un cert arrelament a Santa Maria d'Oló. Consta que el 1838 la Confraria de les Dones feia celebrar un ofici i una processó en honor seu. Els anys 1884 i 1885 hi va haver a tot Catalunya una forta epidèmia de còlera que va provocar una gran mortaldat. A Santa Maria d'Oló, com en altres poblacions, es van fer invocacions a sant Sebastià per demanar-li que el còlera no arribés al poble. S'explica que l'epidèmia va arribar molt a prop perquè els ocells van morir fins al Torrent Fondo (entre Vilagur i Puigneró) i la serra Borina. Oló va fer un 'vot de poble' a sant Sebastià i, en agraïment, es celebra aquesta festa cada 20 de febrer. Tal com hem dit, sembla que la festa ja es feia anteriorment i en aquest moment s'oficialitzà de manera més solemne (FERRER i altres, 1991: 190). Per l'epidèmia de grip de 1918 es va tornar a invocar sant Sebastià, tot i que aquesta vegada el grip va provocar algunes víctimes. A la dècada de 1940 es va construir, prop de la masia del Perdols, un oratori dedicat a Sant Sebastià. El va fer Pepet Ollé Serarols, un paleta que durant la guerra s'havia passat al bàndol franquista i en acabar, en agraïment d'haver pogut tornar, va construir aquesta capelleta en terme d'aquesta masia d'on n'era fill. A la dècada de 1950 Sant Sebastià era una de les dues festes locals. Aleshores la seva celebració era únicament religiosa. Es feia una missa i el cant dels Goigs de Sant Sebastià. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86076-foto-08258-234-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86077 | Diada del Soler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diada-del-soler | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 192-193. Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/la-diada-del-soler.html | XX-XXI | Tradició vigent | Festa que va començar com una trobada de pares i nens del Moviment Júnior però que, amb el temps, ha esdevingut una trobada popular oberta a tothom. Es celebra el tercer cap de setmana de maig a la masia del Soler. El dissabte a la tarda els nens hi van caminant. Quan arriben paren les tendes, sopen i fan jocs de nit. El diumenge al matí moltes famílies del poble i de fora ajuden a parar taula i participen en l'arrossada popular que es fa a continuació. | 08258-235 | Masia del Soler, al sector nord-est del terme municipal | Aquesta festa es va organitzar per primera vegada el 13 de maig de 1973 per part del Moviment Júnior local, adreçada només a pares i nens que participaven en les activitats de l'entitat que es feien al mas Vilanova. Els primers anys es celebrava al mas i al seu entorn. Es feia una arrossada i a la capella romànica de Sant Jaume s'hi feia una missa de camp. El 1979 la festa es va traslladar al mas Soler, igualment espaiós i amb la possibilitat de disposar de la casa en cas de mal temps. Actualment ja no es fa missa al matí ni sardanes a la tarda, però durant molts anys es va mantenir aquesta tradició. Les sardanes en part es van deixar de fer perquè molts anys plovia. Darrerament, algun any s'ha fet espectacle musical, a vegades al matí o algun any a la tarda. | 41.8875300,2.0698200 | 422829 | 4637707 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86077-foto-08258-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86077-foto-08258-235-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies de Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86078 | Festa Major de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-santa-maria-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 194, 201. Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/la-festa-major-destiu.html | XIX-XXI | Festa vigent | La festa major de Santa Maria d'Oló es celebra a finals d'agost (entorn del quart diumenge d'aquest mes) i dura sis dies. S'inicia el dijous al vespre amb el pregó i la projecció d'alguna pel·lícula o alguna xerrada. El dissabte es fa un repic general de campanes per donar per començada la festa des d'un punt de vista litúrgic. En la resta de dies es combinen activitats diverses destinades a totes les edats i públics: jocs infantils, baixada d'andròmines, tornejos esportius i jocs de taula, dinars, sopars... El diumenge al matí es celebra ofici solemne a l'església nova (fa uns anys hi intervenia el cor parroquial), i el dilluns missa de difunts. No hi falta el cercavila dels gegants, que sempre compta amb algunes colles convidades. Aquestes trobades de gegants es van començar el 1986. Finalment, el dimarts al migdia es fa l'acomiadament, amb un dinar i alguna actuació. | 08258-236 | Santa Maria d'Oló | Al segle XIX s'encarregava d'organitzar la festa major l'administració o confraria de la Mare de Déu dels Àngels, documentada ja el 1839. Això evidencia que en aquesta època, tal com era habitual, la festa tenia un caràcter predominantment religiós i, de manera progressiva, s'hi devien introduir actes de caire més lúdic. El 1896 el poble estava dividit en tres bàndols, i cadascun muntava el seu propi envelat. Una orquestra tocava a la plaça Major, una altra a la bassa del comú (a cal Pons) i la tercera a ca l'Ambrós, al carrer de la 'Mundosa'. Tradicionalment la festa es celebrava el quart diumenge de setembre. Així consta almenys l'any 1901. Però com que s'esqueia en temps de verema el 1906 l'Ajuntament acordà canviar la data pel quart diumenge d'agost, que és la que s'ha mantingut fins a l'actualitat (FERRER, 1991: 194). A la dècada de 1950 el programa era una mica més variat. Concretament, el 1958 el diumenge es feien tres misses (una de matinal, una de dialogada i a les 11 missa solemne, amb assistència de les autoritats). El dilluns es feia missa de difunts. Possiblement va ser aquest any l'última vegada que es van cantar els goigs tradicionals. Com a actes lúdics hi havia un festival infantil, espectacles d'humor, teatre, sardanes, un partit de futbol i castell de focs. Com a mínim des de la dècada dels cinquanta la festa major durava quatre dies, a la dècada de 1980 es va ampliar a cinc, i concretament a partir de l'any 1992 es va allargar fins als sis dies que dura en l'actualitat. Des de 1979 la festa major és organitzada per una comissió en la que hi participen diverses entitats en coordinació amb la regidoria de cultura de l'Ajuntament. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86078-foto-08258-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86078-foto-08258-236-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies de Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 | |||||||||
| 86079 | Pessebre vivent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-vivent-9 | Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/el-pessebre-vivent.html | XX-XXI | Tradició vigent | Pessebre vivent que s'organitza a Dalt del poble (nucli antic) el dissabte i diumenge abans de la Fira de Nadal. És l'únic pessebre vivent que es fa a la comarca del Moianès, i ha anat guanyant anomenada ja que, any rere any, es va millorant per tal d'aconseguir una presentació més acurada. Durant els dos dies els racons d'aquesta part del poble s'omplen amb quadres escènics de caràcter bíblic i estampes que evoquen els oficis i costums tradicionals. Algunes de les escenes que es representen són l'Anunciació, els pastors, el serrador, el celler, el terrisser, el fuster, el forjador, el fangador, les rentadores, la cuina, la taverna, el flabiolaire, el pelleter, les filadores, el menjador, el naixement, l'herbolària, les cosidores o el carreter. El recorregut s'acaba a la plaça del mercat amb un bon nombre de parades: de pa, fruita, vidre, bacallà, formatge... I al final hi sol haver pa torrat, botifarra i vi per a tothom. Mentre la gent menja pot contemplar, en una altra plaça, el ball que els dimonis fan a l'infern. Cal ressaltar que els figurants són els mateixos habitants del nucli antic, i en la major part dels casos són tots els membres de la família els que hi participen. El públic assistent ve majoritàriament dels pobles veïns, però també d'arreu de Catalunya. Ronda una mitjana d'unes 1.200 persones entre els dos dies. L'organització va a càrrec de l'Associació Castell d'Oló. | 08258-237 | Santa Maria d'Oló (Dalt del Poble) | El pessebre vivent va començar l'any 2013 quan, en un dinar de germanor, els veïns del nucli antic van decidir representar-lo. Anteriorment, pels volts de la dècada de 1970, ja se n'havien fet un parell de representacions, però a baix el poble i en un format més teatralitzat. Es va partir d'una sèrie d'escenes senzilles i clàssiques que s'han mantingut i millorat, i cada any se n'hi han afegit de noves, amb alguns canvis en les darreres edicions. En un principi només es feia una representació a l'any. Des del 2016 se'n fan dues: una el dissabte i l'altre el diumenge. Els primers anys constava que l'organització anava a càrrec dels veïns de Dalt del Poble, però com que no eren cap entitat ni tenien estatus legal des del 2017 l'acte depèn de l'Associació Castell d'Oló. Les primeres representacions van coincidir amb la Fira de Nadal, però ja fa tres anys que es representa el cap de setmana abans de la fira. | 41.8707000,2.0342200 | 419854 | 4635871 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86079-foto-08258-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86079-foto-08258-237-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas GüellFotografies de Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 07:57 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.